dissabte, 20 de setembre del 2014

EL LLORO



 
 


A la meva amiga Montse se li va escapar el lloro. Bé, el lloro era de la seva mare, però pel cas és igual perquè el tenien com de la família. Era un lloro Yaco, de color gris, amb la cua vermella i feia nou anys, tota la seva vida, que vivia amb la mare de la meva amiga. El temps, però, poc importa. Davant les ànsies de llibertat és igual que passin nou anys com tres-cents, que el desig sempre batega. Si ho sabrem nosaltres!

Es deia Roky i, com el llegendari boxador nascut a Hollywood, era tenaç i lluitador. Que li preguntin sinó, a la tanca de la gàbia.

El Roky compartia l’espai amb un canari i amb una cinquantena de plantes que potser li concedien la bella il·lusió, que per herència genètica havia de recordar, de sentir-se en l’hàbitat tropical africà que li era propi. També amb el gos Terry i la gosseta Maia. Però el Roky era diferent perquè...

            – Bon dia, Roky – li deia la mestressa.

            – Bon dia, bon dia – repetia ell.

            – Quin sol més maco que fa avui – comentava ella.

            – Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure...

            – Avui juga el Barça, eh?

            – Barça, Barça! Blau grana al vent, un crit valent...- cantava el Roky amb una perfecta entonació.

I quan sonava el telèfon:

            – Ring, digui’m, riiing, digui’m!

I el timbre:

            – Qui hi ha? Qui hi ha? – la segona, amb contundència.

Ves si no havia d’entristir tota la família una pèrdua així! Per això es van posar tots en marxa i van decretar l’estat d’emergència a la recerca del Roky.

            – I si ens l’han segrestat? – va dir la germana. Allò que més estimem , ens fa por que tothom ho cobegi.

            – Doncs... pagarem un rescat! – la mare.

            – Sí, però quan?

            – El que sigui!

            – Home, el que sigui, el que sigui... – la Montse, mare de família nombrosa – que jo me l’estimo molt el Roky, però el que sigui, quant és?

            – Si us plau! – el germà – que de moment ningú no ha dit que l’hagin segrestat. Si us plau, quin estrès!

Amb aquesta paraula n’hi va haver prou perquè tots recordessin la frase, cada cop més freqüent, del Roky:

            – Estic estressssat!

I tots més que mai van pensar que l’havien de trobar i que s’havia d’aparcar la histèria .

La meva amiga va posar anuncis a Internet a vàries webs, entre elles “Aus perdudes” i la va sorprendre la quantitat d’aus que es perdien cada dia. Una ombra de pessimisme va envair-la. ‘ I tots aquests ocells s’arriben a trobar?’. Però ràpidament va dissipar els seus temors i va perseverar en la recerca. Van escampar cartells pels carrers propers, van preguntar pel veïnat. Algú l’havia vist al caixer del Banc de Sabadell. No parava de dir:

            – Euro, euro, euro...

Però sense targeta, al caixer no hi podia fer res, i sense diners, al banc tampoc i al final el van veure marxar decebut, potser buscant un lloc més humà.

Si algú, amb intenció de poder-lo localitzar,  preguntava:

            – I com és el Roky, com és?

            – És... és... és únic. El Roky és únic, excepcional! – en això coincidia tota la família.

De fet, no sé perquè parlo en passat perquè, estimats meus,  el Roky no era sinó que és i no es va perdre per sempre, sinó que el van trobar.

Es veu que el molt punyeter havia volat cap a una de les poques zones verdes de Tarragona. Però qui s’ho havia de pensar! Tant lluny de casa... i en direcció a Reus!!! La qüestió és que uns veïns del parc el van trobar i se’l van endur a casa. Van comprar-li una gàbia i el nen de la casa estava amb el lloro que no hi cabia de content, però l’honradesa no els deixava estar tranquils i algú els va recomanar que miressin a Internet.

Quan la Montse el va anar a buscar ja havia mossegat tota la família, que ni el Luís Suárez,  aquest que mossega quan juga a futbol. I perquè el Roky també estava  tot commocionat i li faltaven les paraules, que sinó els hi hauria dit:

            – Què heu fet, insensats? Que jo no m’he escapat d’una gàbia perquè em tanquin en una altra, eh?

Però per comptes de dir res, no havia amollat paraula i estava més enfadat que un mico.

Quan va sentir la veu de la Montse, de seguida va dir:

                 – Roky, sóc el Roky.

I quan li va donar una cirera:

           – Bo, està bo! – que ja devia tenir gana, pobre.

No cal dir que l’alegria de tota la família va ser majúscula. El fill pròdig havia tornat a casa. I crec que la de la família que l’havia trobat, també, perquè la consciència els començava a pesar i un lloro que no parla, que mossega i que està enfadat... què vols que et digui?

No parlava, però escoltar sí que devia escoltar amb atenció perquè ha adquirit paraules noves que repeteix a tothora: 
     – Un lloro, és un lloro!!!

     – Ui, m’ha mossegat...

I ell mateix se’n riu 
     – Ha, ha, ha, ha!



           

15 comentaris:

  1. Que content estara el Rocky si sap que ara el coneixera mes gent, ja que es protagonista d'un relat, de la mateixa al categoria que la nostra Lileta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Roky té categoria, però no pas com la Lila, eh senyoreta mare adoptiva de la Lila?

      Elimina
  2. Metàfora de la llibertat molt ben trobada. A més, sempre he sentit debilitat pels lloros.

    Abraçades, des de El Far!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Jordi. Jo he de dir que m'han cridat sempre l'atenció justa, però aquesta història, verídica, no vaig poder resistir la temptació d'escriure-la.

      Elimina
  3. És un relat molt creïble. Hi ha lloros extraordinaris, com aquest. A un "colmado" que hi havia prop de casa ja fa molts anys en tenien un que es deia Pepe, i xiulava a la perfecció les notes del "Pont sobre el Riu Kwai". I a la seva mestressa li deia Mama.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, diu que aquests tenen la intel·ligència d'un nen de quatre anys. La veritat, em va semblar increïble tot el que em va explicar la meva amiga.

      Elimina
  4. Ai Teresa, quina gràcia les aventures d'en Roky i si en va armà d'enrenou entre tota la família...Un lloro intel·ligent que va sortir a buscar la llibertat, el més curiós és com devia trobar la zona verda, sinó hi havia estat mai?
    I si en diu de coses, bé pel lloritu!
    Petonets de bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Roser, és estrany perquè li quedava ben lluny, però és allò de la memòria genètica, no? Una abraçada, guapa.

      Elimina
  5. En el parc Catalunya de Sabadell tenim un munt de lloros d’aquests verds. Tot devia començar amb una parella que es devien escapar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que verds? Aquest era gris amb la cua vermella, uns colors més distingits que el verd, tot i que a mi els verds m'encanten. Ai, ai, ai, que em llegeixes en diagonal i em confons els colors...

      Elimina
  6. ¡Un lloro amb dents, ui, quina por!
    Pons007 em sembla que confon els lloros amb les cotorres... Els més acolorits són els guacamais. ¿La saps aquella que fa: "jo en tenia un lloro mut..."? És divertida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tenia un lloro mut q si no "esgues" mort, que "guera" que "guera"
      Jo tenia un lloro mut q si no "esgues" mort que "guera" viscut

      Elimina
  7. Doncs tens raó, Olga. Les aus no tenen dents. Suposo que el que fan es enganxar-te amb el bec i nyac! No conec la cançó però segur que dóna per una segona part.

    ResponElimina