dimecres, 31 de gener de 2018

EL JOC DE L'OCA

                                                
Es veu que el Joc de l’Oca és un joc molt antic. De quan no hi havia democràcia. I no és que la democràcia, quan es va crear el Joc, no s’hagués inventat. La democràcia la van inventar els grecs, com si diguéssim els nostres avis de civilització, si acceptem l’evidència que els romans són els nostres pares. Després la democràcia va caure a la casella de la mort i , tot i que no va tornar a la casella de sortida, durant molts segles va romandre amagada a sota de tiranies, dictadures, absolutismes i monarquies. Diu que als reis els agradava molt el Joc de l’Oca, que se’l regalaven els uns als altres i que  passaven llargues estones jugant-hi al voltant de llars de foc gegantines, menjant fins afartar-se i donant les sobres als gossos, mentre el poble es pelava de fred, arreplegava totes les malalties que passaven i, finalment, es moria de fred, de malaltia o de gana. Amb el temps, el poble també va poder jugar al Joc de l’Oca. Havia arribat la democràcia? Noooo. Els ho van fer creure.
Que maques son les teories i els postulats! I que difícil portar-les a la pràctica sense corrompre-les! Que bonic omplir-se la boca amb la paraula democràcia! I que lleig escopir-la amb menyspreu, minimitzada, quasi fosa, dins del respecte a la llei! Més lleig encara és girar la cara a la democràcia i dir que són assumptes interns.
No sé perquè parlo de democràcia si jo volia parlar del Joc de l’Oca. Tot i que, a la millor, a la millor tenen relació. Els catalanets republicans som les oques de la casella de sortida, però per comptes de jugar individualment, anem tots a la una. Per això, com que som tants i acollim tothom, a vegades sembla que no capiguem a les caselles. A empentes i rodolons anem guanyant posicions. A mesura que avancem la partida, els paranys van augmentant. Hi trobem soldats, guàrdies, homes amb bastons, caçadors, lladres, braus, feres. No hi he vist cap jutge, potser no ho he mirat bé. Nosaltres no anem armats, nosaltres només som les oques. Cap al final del joc, abans d'arribar al paradís de les oques, hi ha la mort; els catalanets republicans, com la democràcia, tampoc no tornarem a la casella de sortida. No pretenem saltar d’oca a oca. Ja sabem que a vegades l’oca salta endavant i d’altres salta endarrere. D’allò de passar de pont a pont, potser alguna vegada sí, però què ho fa que el corrent sempre va en sentit contrari al nostre? Ara mateix hem caigut al laberint, però no hem de patir; el dau, tard o d’hora es plantarà en el sis. I la presó? La presó no és el que sembla; quan hi entres no estàs tres vegades sense tirar, sinó que no saps quan en sortiràs. A mi m’agrada més el pou que també és una presó; sinó per la funció, sí pel que representa. Del pou no en surts fins que un altre jugador et treu. Jo espero que al pou hi caiguin uns altres jugadors, els tramposos que tots coneixem. Si aquests cauen, els nostres surten. És clar que els jugadors aquests, tramposos, juguen en unes altres condicions. Quan veuen que perden, deixen de jugar, o fumen el tauler enlaire, o rebreguen el tauler o, si convé, el cremen. Ells són els amos. Del tauler, dels diners, dels carrers, del nostre país, del nostre Parlament, de les lleis, de convocar eleccions, d’impugnar la investidura d’un president escollit democràticament. Però... he parlat de democràcia? Als jugadors tramposos la paraula democràcia els provoca unes picors molt molestes. Què dic molestes? Insuportables, intolerables, inaguantables. I ara faig memòria i recordo que en tots els jocs que jugava de petita, amb aquells jugadors tramposos al final ja no hi volia jugar ningú. Au, vés a filar! li dèiem a la tramposa que sempre volia guanyar. Ja m’he fet gran, però a mi també m’han quedat unes picors insofribles, en aquest cas, als tramposos.   


Tothom a jugar, agafadets de la mà i en la mateixa direcció!
 Tot se'ls hi ha de dir, os pedrer!

dimecres, 17 de gener de 2018

COMBAT A CINC ASSALTS


La setmana passada vaig sortir de la zona de confort. De la meva, que ja se sap que cadascú té la seva. M’havien promès —i per escrit— que a mig camí del calvari em traurien la meitat del guix, el que va del colze fins l'aixella. No és que no m’hagi mogut de casa en aquestes tres setmanes. Ho he fet pel barri, anant a comprar, o seguint amb les meves activitats habituals. Però com dic, sempre dins la meva zona de confort, sinó per l’espai, sí per la companyia.
El dijous, doncs, tota soleta, vaig demanar un taxi perquè em portés a l’hospital que, casualment, és a l’altre extrem de la ciutat. Em va semblar que fer llevar els amics, que s’havien ofert a portar-me on fos, a les set del matí, era un abús. Molt bé el taxi. Em va deixar just davant. Feia tant que no agafava un taxi que no recordava un servei tan precís. És el que té tenir un cotxe petit que et porta a tot arreu, però que quasi mai et pot deixar a la porta.


Només arribar i veure el dispensador de confirmació de visites, ja vaig saber que m’havia deixat la targeta sanitària a casa. L’administrativa va ser amable i em va ensenyar com aconseguir la confirmació  si portava el volant. I de seguida vaig pensar en com havia canviat tot des que jo no anava a aquell hospital per mi o els meus, que deu fer ni més ni menys que vint anys. Va ser un pensament precipitat? No ho sé.
Les tres visites que tenia estaven mal programades—la primera havia de ser la tercera, la segona, la primera i la tercera la segona—, així que de Consultes externes-Infermeria em van fer anar a Radiografies —a un altre edifici— i després vaig tornar. Em vaig haver d’esperar una hora i mitja perquè el metge es mirés la radiografia i donés l’ordre que em traguessin el guix a Infermeria. La infermera sortia de tant en tant a disculpar-se per l’espera, fins que li vaig preguntar si tenia temps d’anar a fer un cafè.
La cafeteria de l’hospital és grandiosa. Res a veure amb la cofurna que hi havia fa vint anys, amb parets grises, empleats grisos, clients grisos i menjar gris. Pot ser que tot fos gris fa vint anys? Potser eren els meus ulls que ho veien així.  Els empleats són diligents, els rètols, en català, les finestres són finestrals, les taules, que són moltes, quasi totes plenes i els mostradors, estan atapeïts de viandes. Fins i tot al més desganat li ha de tornar la gana amb aquest bé de Déu. Jo no estic desganada —no tinc record d’haver perdut mai la gana— i ja he fet un esmorzar lleuger abans de sortir, però penso “Per què no?”. Es clar que la meva decisió presenta algunes dificultats. Funcionar amb una sola mà i que a més a més està feta pols d’haver-ho de fer tot sola des de fa unes setmanes, no és la millor manera de passar per un self-service amb una safata. Amb un plat potser? Ja ho he provat, però el plat petit buit pesa més que la safata buida. Així doncs, amb la safata agafada amb l’esquerra vaig  seguint el camí de la manduca. Amb precaució i lentament —per anar sospesant si pesen massa— em poso tres croissantets petits sobre un tovalló, sense plat; m’agafo una xocolatina —de veritat que la necessito— i demano un tallat i el compte. Aquí és on trobo manca de sensibilitat per part de la cambrera, encara que la manca de sensibilitat —penso més tard— a vegades pot ser, simplement, distracció. Per tornar-me el canvi de vint euros em diu que m’ho ha de tornar en monedes. Jo paro la mà esquerra i, malgrat que porto la mà dreta enguixada i inútil a l’alçada del pit, la cambrera deixa anar totes les monedes damunt del taulell. No dec ser invisible si la cambrera em parla, però la meva mà dreta sembla que sí que ho és. Com que soc una beneita que sempre té por de molestar, faig una llambregada al meu darrere, a veure si hi ha cua. N’hi ha. La persona que va just darrere meu té un cert rictus d’impaciència a la cara. Ja no miro més enllà i em poso a recollir totes les monedes amb la mà esquerra. No em costa tant. Bé m’ha de servir d’alguna cosa el meu passat pagès de plegadora d’avellanes amb les dues mans! Fi del primer assalt!
No està malament això de la pala.
No hi havia pensat.

Busco una taula petita i només en trobo una per a sis. És gairebé al fons de tot i m’hi dirigeixo amb la meva safata que no es desequilibra ni un mil·límetre agafada amb la meva eficient mà esquerra. M’assec de cara al públic. Penso que la meva timidesa ha millorat. Fa uns anys m’hauria posat de cara a la paret. Però és que ara, fent honor al meu ofici, m’encanta pescar històries fora de l’escriptori. Deixo la safata a la taula, em trec la bossa penjada al coll, l’abric i la bufanda. Ja quasi ho tinc, però en asseure’m, toco la nansa de la safata amb el braç  esquerre i veig que la safata s’aixeca de l’altra banda perillosament. Em quedo amb tres quartes parts del tallat i un dels croissants sucats amb cafè. Sortosament la xocolata està intacta. Segon assalt superat!
Mentre menjo, observo. La cafeteria ja està pràcticament plena i la gent amb les safates sembla buscar lloc desesperadament. Estic tan eufòrica per haver superat els dos assalts que em permeto cridar un senyor gran que passa pel meu davant amb la safata plena. Li dic que pot seure a la meva taula, que hi ha lloc de sobres. El senyor no s’immuta i segueix mirant a tot arreu buscant una taula. Ja veig que no només jo i el meu braç són invisibles. També els espais que ocupo queden coberts per la meva capa d’invisibilitat. “Busca, busca!” dic en veu baixa, una mica ferida per tant de menyspreu. Encara em queda mitja hora. Miro tot el que puc mirar al mòbil, llegeixo unes pàgines del llibre que m’hi vaig baixar, però la lletra tan petita em fa desistir aviat. Em poso a eliminar imatges i vídeos. Estic tan concentrada que no veig arribar  la noia que va enretirant les safates i netejant les taules buides. Ho fa amb tal ímpetu que escampa energia a dreta i esquerra. Em pregunta:
—Ya està?
I abans que li contesti —vaig lenta, massa lenta per ella— ja s’ha emportat la safata i passa el drap per la taula i al fer-ho se m’emporta el mòbil -que jo tenia a resguard de la banda esquerra de la safata-. Penso que aquesta noia sembla un tornado. Ho és perquè quan ja veig el meu mòbil volant en direcció a terra, ella —autèntic tornado amb el seu moviment en espiral— l’entoma... amb la seva mà esquerra!

No era ben bé aixi, però la Betty Boop és la cambrera ideal,
segons els productors de la Paramount dels anys vint.

—Ai, perdón, perdón! —em diu.
Jo, que li he agafat una simpatia tremenda, no ho sé, per l’energia, pel tornado, per agafar el meu mòbil al vol, per la mà esquerra, li dic:
—Res, no passa res. Ets esquerrana?
—Cómo?
—Si eres zurda.
—No, que va! —em diu mentre ja se’n va a descarregar la seva força centrífuga a una altra taula.

Aparteu les criatures!

Final del tercer assalt! No puc dir que l’hagi guanyat la meva mà esquerra, però sí que una mà esquerra m’ha salvat el mòbil. Visca el col·lectiu de mans esquerres!
Bé, s’ha fet l’hora i torno a Consultes Externes. Vaig al lavabo, que no sé quant de temps m’hauré d’esperar. El lavabo sí que em recorda els de fa vint anys. El mosaic gastat de tot arreu, amb color de gos quan fuig, em fa pensar en les anàlisis que li feien a la meva filla a l’hospital per un problema de la infantesa.
—No, no! —em cridava, esverada, la infermera—. No deje que la niña toque de pies en el suelo. Ésto està lleno de virus.
Sense comentaris. El pitjor no és el terra. El pitjor és que no hi ha un trist penjador per deixar-m’hi l’abric i la bossa. Si ja es prou difícil apujar-se tot el que tens als peus fins a la cintura, amb una sola mà, fer-ho amb un abric que penja i una bossa penjada al coll, ja no ho explico. També me’n surto, només faltaria! Podem considerar-ho un assalt? Per mi, ho és. El quart.
M’assec a la sala d’espera i em criden en menys de cinc minuts. El traumatòleg és el mateix que em va tractar a Urgències. És un noi jove que dona confiança. Crec que fonamentada: em va donar un calmant aquell dia, em va posar l’os a lloc, m’ho va anar explicant i em va enguixar bé, sinó ara no em diria que està tot bé i que puc passar per Infermeria perquè em treguin el guix superior tal com m’havien promès. S’ha acabat el combat? Encara no. Quan veig el disc elèctric —pot ser que en diguin radial?—ple de dents que només havia vist utilitzar als paletes per tallar les rajoles m’esgarrifo. 

Era això mateix

Tanco els ulls, serro les dents i m’aferro a la meva mà esquerra. De pensament només. “Tu i jo sempre ens tindrem l’una a l’altra, no, amiga?”. Un cop més, penso en la meva invisibilitat, en aquest cas em beneficia perquè la infermera no veu la meva cara dubtant de la seva professionalitat. Per sort seva, i sobretot meva, només mira el meu braç.
Me'ls vaig comprar en sortir.
Són pel combat del proper dia.

Ha anat tot bé. Estic contenta. 
Combat a cinc assalts superat!  A
veure el proper combat d'aquí a
tres setmanes més.
És clar que el dia que vaig caure 
va ser com llençar-me al ring. 
Un cop a dins, no et pots quedar 
al racó i negar-te a lluitar.

divendres, 29 de desembre de 2017

LA MÀ ESQUERRA


Em sembla que cap any l’arribada de les festes de Nadal se m’havia fet tan costa amunt. Malgrat l’Elna. I malgrat que encara no havia passat res. I és que em penso que la meva memòria emocional només en olorar-ne l’ambient ja li arriba l’aroma dels darrers nadals. Un grip, una caiguda, una ruptura massa recent, la mort del pare... Uf! Suficient per témer les dates. I aquest any, el 22 em va tocar la loteria, no la bona, que aquesta em va tocar el 21; ens va tocar a dos milions i escacs de catalanets i no sé si l’arribarem a cobrar, però que et toqui ja és un gran què, no? Almenys ens traiem de sobre la raresa, la infecció, l’abducció i, jo almenys, vaig deixar de preguntar-me si realment havíem fet tan de mal als que no pensen com nosaltres. 
Aquesta és la distribució d'escons que m'agrada més. Per cert,
 no n'he trobat cap amb els 4 del PP i els 36 de C's. Però tant se val, oi?

El 22 em va tocar la loteria dolenta i no sé si va ser pitjor que em toqués o el procés psicològic que se’m va desencadenar a continuació. Després de caure per les escales i trencar-me el canell el primer que vaig fer va ser enrabiar-me. Com puc ser tan totxa de caure pujant tan sols dues escales? Com pot ser que per trobar-me un esglaó de més el meu cos fes tantes acrobàcies i s’acabés trencant el canell? Si us plau, si el replà fa seixanta centímetres quadrats! Entre llàgrimes, que no podia aturar del mal que em feia l’os que marxava pel seu compte, i l’emprenyament, la meva filla em va portar a urgències. Van veure que la cosa era greu i em van obrir totes les portes: la de triatge, la del box, la de les radiografies i, finalment, la de posar l’os al seu lloc. Quan van acabar d’enguixar-me fins a l’aixella, estava tan contenta ja no tenia dolor perquè l’os finalment havia renunciat a la seva independència i jo portava un calmant que m’ho devia fer veure tot de color de rosa que en arribar a casa em vaig posar a menjar amb la mà esquerra com si ho hagués fet tota la vida i com si m’hi anés la vida. La mare em volia ajudar, però jo que no! No sé què volia demostrar; segurament que també amb la mà enguixada podia amb tot. Santa innocència! Aviat em vaig adonar que necessitava dues o tres vegades més de temps per fer-ho tot i, encara, hi havia coses que no les podia fer ni amb tot el temps del món. Perquè no tot es redueix a canviar la dreta per l’esquerra; per fer segons què fan falta les dues mans i amb la dreta, entre l’adoloriment, l’inflament i la rigidesa no podia ni fregar res ni enlloc perquè veia el firmament sencer amb l’estel de Nadal que s’atansava i passava de llarg. 

Després de passar la nit del lloro, amb un braç dret que no trobava per enlloc i amb una incapacitat total per reconèixer com a meu allò que l’havia substituït, l’endemà al matí em vaig fer una composició de lloc, del lloc que em correspondria durant els següents quaranta cinc dies. I sí, sí, sí, és veritat que hi ha coses molt pitjor, com em deia la meva mare i els amics que m’encoratjaven des de Whatsapp. Però és que a mi allò meu em semblava una catàstrofe perquè, no vull enganyar a ningú, les dificultats quotidianes per menjar, vestir-me, estripar el paper higiènic i qualsevol altre paper, lligar-me les sabates, els sostenidors, fer el llit, posar-me els mitjons, tallar-me una sola de les vint ungles del meu cos... i tot aquest seguit de nimietats eren, són, innombrables. Tots els somnis d’independència personal s’estavellen contra el mur de la impotència amb un problema dels que en podríem dir menor, però que afecta la rutina diària minut a minut. Gràcies a la mare, als fills i a tots els amics que s’ofereixen constantment a ajudar-me.
Sort que ja havies fet el pessebre, guarnit la casa, fet les compres i embolicat els regals, em deia la veueta interior. I a mi què m’importa, contestava jo airada com si la veu tingués la culpa de tot; de fet, qualsevol veu semblava que la tingués. El pitjor de tot era el trio d’impediments que no podia digerir de cap manera: no podia conduir, no podia escriure i, el pitjor dels mals, no podia seguir tenint cura de l’Elna. Això sí que em desfermava una tempesta interior que amb prou feines podia impedir que s’escapés enfora. A vegades pensem que ens coneixem a nosaltres mateixos i que hem aconseguit viure en pau i res de res. Un petit entrebanc ens declara la guerra i ens pot llençar per terra i rebregar-nos i fer-nos a miques.
El 23 i 24 van començar a arribar els ws de felicitació i tot i que, ben emmurriada, havia dit que no n’obriria cap, allí m’estava amb el telèfon aposentat al braç esquerre de la butaca i amb la mà esquerra teclejant i esborrant i tornant a teclejat fins a escriure el que volia. Però la ràbia i el malestar tornaven a ratxes cada vegada que pensava en els tres obstacles que m’impedien seguir amb la meva vida en aquell moment. Després van començar a córrer desenes d’imatges de felicitació, entre elles aquestes dues:



I, si per una banda pensava que el meu canell trencat no era res comparat amb els quatre innocents a la presó i amb els milers d’innocents que roden pel món en busca de refugi, per l’altra em tornava a submergir en l’autocompassió i entre una cosa i l’altra ara plorava per dins, ara ho feia per fora. Per si això fos poca cosa encara m’anava fuetejant: Com et pots plànyer tant, pensava? Com no t’adones que els teus problemes són una gota enmig del mar? Com es pot ser tan egoista? La nit de Nadal va ser la negra nit. Encara vaig dormir pitjor i encara em vaig anar debatent entre la meva desgràcia, el meu mal caràcter i la meva manca d’empatia amb els problemes aliens. No ho sé... crec que s’és empàtic quan es tenen els propis problemes més o menys controlats. Si no és així, l’empatia té molts números de quedar eclipsada.
L’endemà ja em va passar la mala astrugància. Més o menys cap a migdia quan va arribar l’Elna. Més o menys la podia tenir als braços, més o menys la podia abraçar, més o menys li vaig poder ensenyar el pessebre tot i que a ella l’interessava més el marc multi-foto que hi havia a la paret del damunt amb fotos de la Lila. I mentrestant la meva mare, de vuitanta-cinc anys, feia tooot el dinar de Nadal i jo només la podia ajudar amb la meva voluntariosa mà esquerra. Pobreta, ve a casa per passar l’hivern amb ajuda i companyia i ara es troba amb aquest fandango. Ah i diu que de l’Elna se’n pot cuidar ella, que no cal buscar ningú. Ella sí que és una dona valenta, i de sempre. No com ahora, una mujer valiente i fum-fum-fum!
Deu ser veritat que el temps i l’Elna tot ho curen. No crec que pugui conduir en tot aquest temps, però les bones amigues no paren d’oferir-se per portar-me on sigui. Gràcies, Gemma, Maite, Roser, Berta, Sònia, Glòria, Montse... i si em deixo algú, gràcies també. Potser entre el meu braç esquerre i els dos de la meva mare podrem seguir cuidant l’Elna i atenció! Tot això que heu llegit ho he escrit amb la mà esquerra. És clar que he trigat tres hores, però ja he acabat. Potser ja puc aspirar a ser la dona biònica del segle XXI. Tot i que... jo volia que aquest post fos un homenatge a la meva mà esquerra que s’ha adaptat prodigiosament a les noves exigències. Com sempre, he tornat a explicar la meva vida. O no.
És un llibre que ja he llegit unes quantes vegades,
però mai subjectant-lo amb la mà esquerra.
També es llegeix bé.


Un consell: teniu una mà esquerra. Aprofiteu-la. Dediqueu-li més atenció, ni que sigui com entreteniment. Si passeu pel mateix tràngol que jo, conèixer-la millor us pot ajudar. És un consell que també va pels guanyadors del 21D. A vegades han tingut mà esquerra, però en fa falta més, més, més. Més mà esquerra i el cor ni a la mà esquerra ni a la dreta, sinó amagadet.

dimecres, 6 de desembre de 2017

LES FLORS DE VILA-REAL

                                                                   
El riu Sènia separa Catalunya del País Valencià, dues comunitats que formen part dels Països Catalans i que, per definir-los sense ofendre ningú —això espero—, són el territori on vivim els que parlem català.
Bé, l’altre dia vaig creuar el riu Sènia, no pas nedant, sinó en cotxe. Vaig dir adéu a Alcanar i de seguida, de seguideta, Vinaròs em va donar la benvinguda. 

Lo riu Sènia

En menys d’una hora vaig arribar al final del meu recorregut. Una hora més i ja era dalt de l’escenari de la Sala d’Actes de la Caixa Rural de Vila-real. Per no allargar més aquesta petita intriga diré que vaig guanyar un premi literari, el primer dels Premis Maig de Vila-real. En català, és clar. Literàriament no sé escriure en cap altra llengua. Tot i que quan m’ho van dir, vaig pensar que hauria d’anar molt lluny a recollir el premi, el viatge se’m va fer curt i l’estada més curta encara. Sabeu per què? Perquè vaig gaudir d’una vesprada memorable. De primer, els parlaments previs al lliurament de premis mentre el cor em pujava a la boca i les cames em feien aquells botets nerviosos, dignes d’un capítol de Mr. Bean, després la recollida del premi i el meu encara que cap lector d’aquest blog s’ho cregui breu parlament. 

L’acte es va cloure amb un recital de Miquel Gil, cofundador del grup Al Tall, i dos músics més. El públic, atent i entregat, i jo potser més perquè només el coneixia de nom,  el vaig veure entusiasmat amb els poemes musicats de Vicent Andrés Estellés i la veu ronca de Miquel Gil. Enguany, concorrien circumstàncies especials en el lliurament dels premis i és que un dels impulsors i treballador molt actiu en el concurs fins al darrer moment, Pasqual Batalla, va morir aquest estiu. Per això d’ara endavant el concurs és dirà “Premis Maig- Memorial Pasqual Batalla”. L’Ajuntament ens va convidar a sopar, al concursant finalista i a mi, juntament als organitzadors de l’acte: l’Associació Cultural el Guitarró, l’Associació Cultural el Pont-Cooperativa de Lletres i la Regidoria de Normalització Lingüística. Atenció a aquesta última! Crec que el fet que a l’Ajuntament hi hagi una Regidoria de Normalització Lingüística ja ho diu tot. Però per si no m’hagués quedat prou clar, vaig estar parlant durant el sopar amb el regidor i més persones, que em van explicar la lluita que mantenen per defensar la llengua, amb amenaces incloses per part dels que creuen que el català no té res a veure amb la llengua de la Comunitat Valenciana. També vaig poder canviar impressions amb l’escriptor Vicent Usó, un dels organitzadors, amb qui ja havia parlat els dies anteriors arran de comunicar-me el premi, i compartir-hi els anhels i les dificultats amb què gaudim i ens enfrontem els que gaudim escrivint. O sigui, vesprada de llengua, lluita i literatura. No puc dissimular-ho: em vaig trobar en el meu ambient.

Tot i que els seus orígens daten de la Prehistoria,
Vila-real va ser fundada de nova planta per Jaume I el 1274,
partint justament d'aquí, de la Plaça de la Vila

Sobre el relat premiat era un homenatge a Raymond Carver, un escriptor americà que quan el vaig llegir per primera vegada vaig quedar fastiguejada per la grisor de les seves històries perquè “allí no hi passava res”. Oh Déu meu! Quan aprendré a analitzar els textos literaris jo soleta! El dia que el profe ens va explicar Carver, el vaig rellegir i vaig descobrir tot el que tanta grisor tapava. I em va agradar tant que quan vaig escriure aquest relat, li vaig posar Carver a un dels protagonistes.
Heus aquí el relat. Ara “Les flors” són de Vila-real, però el penjo perquè diverses persones m’han preguntat on el podien trobar. Si se us ha fet tard amb la meva usual xerrameca, el podeu llegir demà. Les flors no es mouran d’aquí.

LES FLORS
Guardonat amb el Primer dels XXI Premis Maig de narrativa breu de Vila-real.

El dia era gris. No més que qualsevol altre. A les quatre de la tarda va parar la taula. Hi posà un plat, un got, uns coberts i un tovalló. Amb en Carver sempre dinaven a la una. En Carver va morir fa dos anys. Va escalfar-se l’hamburguesa i les patates al microones. Ho havia comprat al fast food de la cantonada; d’oferta: hamburguesa i patates, dos euros. En Carver sempre aprofitava les ofertes del fast food. Enyorava el menjar americà. Va obrir la nevera i en va treure el bric de llet. Estirà el braç tant com va poder per veure’n la data de caducitat. Omplí el got fins dalt de tot i va fer una ganya.
—Massa —va dir.
La llum, a la cuina, era minsa. Va prémer l’interruptor, es mirà la bombeta encesa i tornà a prémer l’interruptor. S’assegué i començà a menjar, pausadament, mastegant amb calma. En acabat, va anar a la nevera i es va tallar un tros de pastís minúscul. Després de menjar-se’l es mirà el got de llet. En quedava mig. L’agafà, obrí la nevera i va posar la llet sobrant al bric.
Va pujar a l’habitació i es canvià de roba amb parsimònia. S’arreglà els cabells. Després s’assegué al tocador i començà a maquillar-se. Es va tocar les ulleres, blavoses i accentuades, amb el dit índex vàries vegades. Va considerar que potser ja havia acabat, després de posar-se el coloret a les galtes. S’aixecà i es mirà al mirall de cos sencer. Encara duia  les sabatilles de casa. Es calçà les sabates de mig taló i agafà la bossa. Era la bossa vella, la de sempre, de molt abans de morir en Carver. Va baixar al garatge. Va engegar el cotxe blanc, va mirar l’indicador de la gasolina i es quedà pensant. Després va aturar el motor. Va pujar corrents les escales i tornà a l’habitació. Obrí l’armari de bat a bat i en tragué una altra bossa. L’havia comprat feia dues setmanes, encara duia l’etiqueta. Va buidar damunt del llit la bossa vella i la llençà dins l’armari. Entaforà totes les coses dins l’altra bossa i baixà precipitadament les escales. Va engegar el cotxe altre cop i somrigué en sentir el soroll del motor. Abans d’arrencar, es girà i va mirar enrere d’una banda a l’altra, exhaustivament. Era la primera vegada que agafava el cotxe blanc, des que havia mort en Carver. El cotxe blanc sempre el portava en Carver. I punt. Se’n recorda.
Conduí set quilometres i sis-cents metres. Abans d’arribar a la ciutat, aturà el cotxe en una benzinera. Amb la clau del contacte a la mà, va forfollar uns minuts en la tanca del dipòsit. El noi de la benzinera s’hi atansà.
—Si em permet...
Ella no contestà. Li donà la clau i fixà la vista en el cotxe aturat en l’altre assortidor de combustible.
—Quant posarem? —preguntà el noi.
Va obrir el moneder i va treure un bitllet arrugat de deu euros. Li va donar sense dir res.
Un cop a la ciutat, va buscar el pàrquing on sempre posava el cotxe en Carver. Era el més barat  —ell sempre ho deia— Va aparcar a la plaça dos-cents-trenta nou. Tota la planta tenia una franja groga. S’havia de recordar del color. Pujà els vint-i-sis esgraons de les escales del pàrquing. Els va comptar.
En sortir al carrer, una olor forta va envair-li els narius. No va saber identificar-la. S’arreglà la jaqueta i la faldilla. Es mirà les sabates i començà a caminar. Somreia. Hi havia qui, estranyat, li tornava el somriure. Hi havia qui no. Algú li va fer un somriure sardònic. Se n’adonà. Quan anava pel carrer amb en Carver, ella no somreia mai. Ell somreia sempre. Somreia i parlava amb tothom. En Carver era molt simpàtic al carrer.
Quan es cansà de caminar pel passeig, es dirigí cap al centre comercial. S’hi sentia la mateixa olor persistent i penetrant. S’atansava a les botigues i es posava davant de l’aparador. Mirava els vestits, les sabates i les bosses. I  mirava el seu reflex en el vidre. En Carver no li deixava fer mai això. Sobretot mirar el propi reflex. Deia que era antiestètic i immoral. Ho recordava. Es quedà palplantada davant d’un aparador ple de flors. Les flors eren de totes classes i colors. Entremig de les flors hi havia el seu reflex. Va romandre una estona mirant-se’l complaguda. El va trobar bonic. Era rodó, massa rodó, deia ell. Ella el trobava bonic. I llavors el va veure a ell. Va veure en Carver. Era allí, al seu costat, li passava la mà per darrere l’espatlla. Li somreia com somreia a tothom al carrer. Li va caure una llàgrima i se li humitejà el nas. Va ensumar i va sentir altre cop aquella olor. Llavors va saber què era: castanyes torrades.
—Demà és Tots Sants  —digué.
Va entrar a la botiga i comprà flors. Sense mirar el preu.
—Roses grogues i  blanques  —va dir— si pot ser, abans d’esclatar.
—Poncelles d’aquestes rodones?  —va dir el dependent.
—Sí  —va dir ella— rodones.
Va baixar els vint-i-sis esgraons amb el ram de poncelles a les mans. Va pagar i va buscar la plaça dos-cents trenta nou a la planta de la franja groga. Va mirar-se el número a la paret, davant del cotxe. Sense saber el perquè, li va caure una altra llàgrima.
Quan va arribar al cementiri va buscar d’esma la tomba d’en Carver. En trobar-la va veure el número que la identificava: era el dos-cents-trenta nou. Va deixar les flors damunt de la làpida, es posà de genolls i començà a plorar.





divendres, 17 de novembre de 2017

LA DOCTRINA BONA

                                                
Vistes les conseqüències que porta la doctrina, la mala doctrina, he decidit que a la meva Elna l’adoctrinaré jo abans no sigui massa tard. No la penso deixar a mercè d’uns pares abduïts, ni d’uns mestres que s’inventen la història, ni de qualsevol desaprensiu amb un llacet groc a la solapa que s’atansi a dir-li una coseta. Jo li ensenyaré la doctrina bona, l’única que hi ha, certa, indiscutible, infal·lible.
Així doncs, avui ja m’hi he posat. He començat de manera subliminal, que diuen que és la millor forma d’adoctrinament que es coneix. Passo pel seu davant i, com qui no diu res, deixo anar:
       —Catalunya és Espanya.
Ni cas. Passo en direcció contrària.
       —Catalunya és d’Espanya.
Res. Potser la subliminalitat als set mesos encara no funciona. Així que m’assec al davant seu i vocalitzo:
       —Catalunya és una regió d’Espanya.
I l’Elna es posa a riure d’aquella manera que riuen els bebès quan creuen que els dius una cosa per fer riure.
       —Que no és de riure, Elna, que és una veritat absoluta.
Es veu que m’he posat tan seriosa que l’Elna aixeca la cella dreta, la seva cella autònoma que només s’aixeca quan s’estranya molt. No em desanimo i segueixo.
       —Mira, Elna, d’ara endavant ja no mirarem més el Super3. S’han acabat el Mic i els Teletubbies, la Tubbilàndia, la Tubbicrema i la Tubbitonteria. A partir d’ara mirarem La colmena feliz. Què millor que el principi de realitat per començar a comprendre de què va tot això? D’entrada segur que no els entendràs, però després estaràs contenta perquè aprendràs la millor llengua del món, la que parlen tres-cents cinquanta milions de persones.

Ohhh, quin munt!


       —Güè, güè, güè...
I perquè sàpiga de què parlo, li trec TV3 i li poso RTVE. Ella em mira amb uns ulls molt oberts i xiscla. No acabo de saber si d’alegria o a punt d’enfadar-se. Jo em mantinc en el meu propòsit i ella fa “eh, eh, eh!” que és el seu crit de guerra preferit des de fa quatre dies . Doncs... no ho capto, perquè ara prem fort els llavis i pica amb la mà damunt de la taula de la trona. Passo a un altre punt:
       —Sobre l’anar a fer d’escut humà, que ja sé que t’ho vas passar pipa, que ja m’ho han dit, ja s’ha acabat. Quan el papa i la mama vagin de manifestació, tu a casa! Soleta, perquè la iaia també hi vol anar. Millor a casa que formar part d’una colla de somia-truites.
Ara obre els ulls molt oberts i se’ls frega. Potser no sap si està somiant o potser no reconeix a qui té davant. 



Jo insisteixo:
       —Sempre és millor quedar-se a casa, carinyo meu, que deixar-se adoctrinar. Tu formes part d’una pàtria gran i lliure, unitat de destí en l’universal —veig que ja m’he engegat i estic imparable—, indivisible i restauradora de l’ordre constitucional i de l’imperi de la llei. Res de doctrina!
Res de doctrina

Res de res
He dit que res!



I la cella independent amunt, amunt. 
Me l’assec a la falda.
       —I ara escolta’m amb atenció, 
que aprendre aquesta doctrina 
t’obrirà les portes de tot arreu. 
Podràs sortir d’aquest país provincià 
i fins i tot podràs anar a Madrid, 
que és la capital del món mundial.


Torna a riure. No sé si me’n sortiré. A punt de defallir, li explico el punt següent:
       —Ara tu encara no ho saps, però quan ja estiguis cansada d’anar de braç en braç i d’estar asseguda o estirada, aniràs com tots els nens a l’escola. L’escola catalana és un lloc molt perillós. És allà on t’adoctrinen més i pitjor. Els mestres catalans només volen que els nens aprenguin a estimar molt Catalunya i a no estimar gens Espanya. I a més, ho volen en català que, com ja t’he dit és una llengua... llengüeta, saps? que tan sols la parla la gent ignorant.

Això que he dit: llengüeta.


Torna a xisclar i mou les cametes com si es volgués deslligar. És que l’he de lligar perquè sinó fa el que li dona la gana, entre altres coses caure i fer-se mal. Els seus pares li han fet creure que si li posen la cadireta en la posició més alta, podrà tocar el cel. Abduïts! I, és clar, com més alta más dura serà la caída, no sé qui ho va dir.

No és la Via Làctia. És l'altra allà on anirem a parar amb la independència.
O potser ja hi som?


       —Ah, i si algun dia els mestres volen parlar d’alguna cosa que ha passat al carrer, tu fes com si sentissis ploure, que el millor és no parlar, no escoltar i no veure.

Tant que m'agrada el Lego i que ara l'aprofitin per adoctrinar. No hi ha dret!


No sé si està cansada de tanta xerrameca, però comença a fer mala cara. Jo la mala cara la porto per dins.
       —Em sap greu, Elna meva, però tot això t’ho havia de dir. Demà ja tornarem a cantar i a fer pessigolles. Mira, et dic una última cosa i ja està. Es tracta de les idees —ella em mira, escèptica, i ooooh! acaba d’aixecar l’altra cella—. Sí, les idees, això que hi ha dins del teu caparró. Tu les pots tenir, les pots pensar, les pots combinar, però mai, mai, les pots dur a la pràctica si són diferents de la doctrina bona. Només han de ser això, només idees, perquè sinó et poden tancar a la presó.
Veig que l’Elna em mira molt fixament, allarga el seu bracet cap a la meva cara i amb la mà toca la llàgrima que em rodola galta avall. No sé què ha vist, no sé què ha pensat, no sé què ha entès, però ella comença a fer el botet i es posa a plorar desconsoladament.
       —Elna, bonica meva, no ploris, sents? No ploris perquè tot té solució en aquesta vida. Mira, en cas que vagis més enllà de tenir la idea, que en parlis amb algú, que la vulguis portar a la pràctica i que els de la doctrina bona ho sàpiguen, l’únic que has de fer és dir-los que ja no tens la idea, que ja no hi penses, que ja te n’has oblidat. I saps què? El millor de tot: ells s’ho creuran i et deixaran tranquil·la.
I és aquí quan l’Elna em mira i fa una O rodona amb la seva boqueta i es queda així uns segons. Quina paciència té la meva néta! Ha aguantat millor que jo aquesta collonada. Així que ara, de premi, ens arreglarem, ens posarem el llacet groc i sortirem al carrer. Fins que faci falta. Eh que sí, estimava meva?





       

divendres, 3 de novembre de 2017

SENSE TREVA

                                  
Segurament ningú no em creurà si dic que la meva absència en aquest blog no és per no tenir ganes d’escriure. Des del 3 d’octubre, data del darrer post publicat, he escrit molt. He escrit entre batalles, en les petites treves que ens dona aquesta guerra que, penso, finalment guanyarem, sense poder assegurar si jo ho veuré.
Vaig escriure l’endemà de l’empresonament dels Jordis, volia escriure el divendres, 27, quan el Parlament va declarar la independència de Catalunya, però l’anunci de l’article 155 ja no em va donar temps, així que vaig haver d’escriure sobre la prepotència dels qui ens el volen imposar. Vaig escriure un cop vaig saber que els grups sobiranistes es presentarien a les eleccions.
Vaig escriure entre la indignació i la ironia ―difícil per a mi no emprar aquesta eina quan escric―  que, inevitablement, fa somriure. Escric quan els ànims estan una mica asserenats, quan ens aixequem després d’haver estat reduïts, apallisats i llençats per terra. I mentre reviso el que escric, que tothom sap que és llarg, allò que m’havia indignat, que ens havia indignat a tots, ja ha deixat pas a un altre gest d’autoritarisme de l’estat espanyol. I no publico, no només perquè el que he escrit ja hagi quedat desfasat, sinó perquè aquella gracieta ja em sembla tan fora de lloc i tan poca-solta que em nego a publicar-la. Qui té ganes de riure quan acaben de posar els Jordis a la presó? O quan acaben de dir que el 155 serà tou? Se me’n fot si és tou o dur, quan en realitat és una imposició dictatorial contra allò legitimat a les urnes. O quan sentim al Casado dient que Puigdemont acabarà com Companys, gràcies al restabliment del imperio de la ley en Cataluña? Qui pot riure quan el món que ho escolta no diu res. O quan l’Arrimadas diu que vol ser la presidenta de tots els catalans? Mira, això sí que fa riure, sigui quina sigui la barrabassada que ens acabin de fer; en tot cas serà la presidenta d’una minoria de catalans, no pas la meva. O quan... Sí, sembla que haguem arribat al límit. Han empresonat el nostre govern, l’únic lícit que hi ha a Catalunya perquè el vam votar una majoria de catalans. I no n’han tingut prou amb fer un requeriment amb vint-i-quatre hores d’antelació, amb fer-los declarar en un lloc que no toca i amb una sentència establerta a priori que cap advocat no ha pogut defensar, resumint, amb prendre’ls declaració amb tota mena d’irregularitats. Els han posat a la presó amb escarni, passejant-los durant tres hores per Madrid a ritme de sirenes de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional no els distingeixo, la veritat. Les seves males obres són les mateixes. 

No penso posar aquí la foto de les furgones portant els nostres polítics


“Els tenim deien  les sirenes tenim els malfactors, aquells que han gosat defensar una idea votada per la majoria. Dormiu tranquils! Avui els criminals dormiran a la presó”. No hi hem arribat pas al límit. Ara mateix ja han proposat d’il·legalitzar la CUP.
Amics, escrivim o no escrivim, plorem si ja no podem més, riem si per un instant aconseguim relaxar-nos, però no defallim. Un dia, confio que no gaire llunyà, n’escriurem un poema èpic del que ens està passant, un poema que explicarà l’epopeia que ens va dur a ser un poble lliure.






dimarts, 3 d’octubre de 2017

ELS CLAVELLS I LES FERES

                                                
Els venedors de clavells van fer l’agost. Els independentistes ens vam tornar ingenus. Les flors són símbol de pau. La música amanseix les feres? 

Foto d'El Nacional.cat

El setge s’estrenyia. La Guàrdia Civil buscava sobretot urnes. Les paperetes es van multiplicar. Les webs del referèndum també. Els acudits, les festes, les consignes ens feien invencibles. Tenia alguna sospita i no la volia admetre. “Mare, i si... i si... i si la policia s’adonés que no som l’enemic, només gent pacífica que vol votar, i es posés de la nostra banda?”. “Això és un somni, filla”. Em vaig empipar una mica: “La mare encara pensa en la guerra, pobra!” Vaig callar.
1 d’octubre. A quarts de cinc els despertadors esdevenen inútils. Ningú no dorm. Ja fa dies que no ho fem. El col·legi ja està ben despert. A les vuit arriben les urnes. Vist i no vist. Obren els col·legis. Arriben els Mossos. Fem barrera i se’n van en silenci. —Mossos, us estimem tant... !— En silenci. Aplicacions per poder votar col·lapsades. Mentre esperem i esperem i esperem, a través de la xarxa arriben vídeos i testimonis. Ens quedem estabornits. Han trepitjat els clavells. Els càntics han callat. Només se senten els cops, els crits. Només es veuen les estrebades, la sang, les porres picant a tort i a dret, trencant vidres, trencant cames, trencant dits, rebentant caps. Adoctrinats nosaltres?
Tenies raó, mare, era un somni. La teva guerra no és tan lluny i l’adversari no ha canviat. Portava careta i constitució a la mà. Ara porta casc i garrot inquiet. Els Mossos ploren. Les imatges cruentes s’intensifiquen. Les feres segueixen picant. Les tenien engabiades a règim de pa i aigua. L’estómac buit i el cap ple d’ordres. La porra impacient. Només esperaven el senyal. Ataca!!! I escometen sense distincions, sense dilacions. Sense consciència? “Nos habían dicho que por aquí no habría nadie y debe haber 300 personas —diu qui comanda l’esquadró del terror— Y hay que meterse ahí? —continua— Sí, sí, claro, para eso hemos venido”. La seva veu és la por, la sorpresa, el dubte. El somni no és mort, potser. Tindrà família aquest noi? Tindrà pares, fills, dona, amics? Haurà lluitat mai per alguna causa justa? Sembla que parli sol, però algú l’atia des de l’altra banda. Algú repapat a la seva butaca. I carrega, carreguen.
A punt de tancar el col·legi arriba un noi amb la bandera espanyola penjada a l’esquena. Tothom li fa pas. “Estaba en el sofà y no pensaba votar en un referèndum ilegal —diu— però después de ver lo que he visto no podia quedarme en casa. Este referèndum también es mi referèndum”.
A quarts de nou me’n vaig cap a casa amb un somriure petit. Hem votat. Hem salvat la majoria de les urnes. M’assec. Davant de la pantalla gran les imatges que torno a veure em paralitzen, em trenquen per la meitat, m’esquincen l’ànima. No només les imatges violentes. Tan sols la comissió de Recursos Humans de l’ONU demana responsabilitats i exigeix diàleg. El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas gesticula, però no se surt ni un pèl del guió: referèndum il·legal, confiem en Madrid. Què s’ha fet d’aquelles flors, Margaritis? Què has de dir tu si la teva dona pertany al partit més corrupte d’Espanya? 





Totes les dretes del món són iguals? Europa deixarà que ens esclafin? Al Santiago Bernabeu, quan tothom al món ha vist les imatges, aixequen banderes espanyoles. La bandera és un símbol d’identitat. L’únic que manté Espanya. Sap greu dir-ho, la majoria d’Espanya. A por ellos! Massacrem-los?
Què farem? Què hem de fer ara? Què ens passarà? Què farà el govern espanyol? Seguirà exercint la força bruta, a manca d’arguments? Tindrem una altra guerra? Ja la tenim? Qui no reconegui haver-se fet alguna d’aquestes preguntes menteix o és un inconscient. Però “no és valent aquell que no té por, sinó aquell que sap conquerir-la” (Nelson Mandela). Abans d’ahir era 1 d’octubre i vam votar. Avui, 3, i tots ens adherim a la vaga. Farem el que convingui, serem on faci falta. Pacíficament, com fins ara. Seguim, seguim, seguim, si us plau, seguim!

                           Joan Baez- Tots junts vencerem