dimecres, 6 de desembre de 2017

LES FLORS DE VILA-REAL

                                                                   
El riu Sènia separa Catalunya del País Valencià, dues comunitats que formen part dels Països Catalans i que, per definir-los sense ofendre ningú —això espero—, són el territori on vivim els que parlem català.
Bé, l’altre dia vaig creuar el riu Sènia, no pas nedant, sinó en cotxe. Vaig dir adéu a Alcanar i de seguida, de seguideta, Vinaròs em va donar la benvinguda. 

Lo riu Sènia

En menys d’una hora vaig arribar al final del meu recorregut. Una hora més i ja era dalt de l’escenari de la Sala d’Actes de la Caixa Rural de Vila-real. Per no allargar més aquesta petita intriga diré que vaig guanyar un premi literari, el primer dels Premis Maig de Vila-real. En català, és clar. Literàriament no sé escriure en cap altra llengua. Tot i que quan m’ho van dir, vaig pensar que hauria d’anar molt lluny a recollir el premi, el viatge se’m va fer curt i l’estada més curta encara. Sabeu per què? Perquè vaig gaudir d’una vesprada memorable. De primer, els parlaments previs al lliurament de premis mentre el cor em pujava a la boca i les cames em feien aquells botets nerviosos, dignes d’un capítol de Mr. Bean, després la recollida del premi i el meu encara que cap lector d’aquest blog s’ho cregui breu parlament. 

L’acte es va cloure amb un recital de Miquel Gil, cofundador del grup Al Tall, i dos músics més. El públic, atent i entregat, i jo potser més perquè només el coneixia de nom,  el vaig veure entusiasmat amb els poemes musicats de Vicent Andrés Estellés i la veu ronca de Miquel Gil. Enguany, concorrien circumstàncies especials en el lliurament dels premis i és que un dels impulsors i treballador molt actiu en el concurs fins al darrer moment, Pasqual Batalla, va morir aquest estiu. Per això d’ara endavant el concurs és dirà “Premis Maig- Memorial Pasqual Batalla”. L’Ajuntament ens va convidar a sopar, al concursant finalista i a mi, juntament als organitzadors de l’acte: l’Associació Cultural el Guitarró, l’Associació Cultural el Pont-Cooperativa de Lletres i la Regidoria de Normalització Lingüística. Atenció a aquesta última! Crec que el fet que a l’Ajuntament hi hagi una Regidoria de Normalització Lingüística ja ho diu tot. Però per si no m’hagués quedat prou clar, vaig estar parlant durant el sopar amb el regidor i més persones, que em van explicar la lluita que mantenen per defensar la llengua, amb amenaces incloses per part dels que creuen que el català no té res a veure amb la llengua de la Comunitat Valenciana. També vaig poder canviar impressions amb l’escriptor Vicent Usó, un dels organitzadors, amb qui ja havia parlat els dies anteriors arran de comunicar-me el premi, i compartir-hi els anhels i les dificultats amb què gaudim i ens enfrontem els que gaudim escrivint. O sigui, vesprada de llengua, lluita i literatura. No puc dissimular-ho: em vaig trobar en el meu ambient.

Tot i que els seus orígens daten de la Prehistoria,
Vila-real va ser fundada de nova planta per Jaume I el 1274,
partint justament d'aquí, de la Plaça de la Vila

Sobre el relat premiat era un homenatge a Raymond Carver, un escriptor americà que quan el vaig llegir per primera vegada vaig quedar fastiguejada per la grisor de les seves històries perquè “allí no hi passava res”. Oh Déu meu! Quan aprendré a analitzar els textos literaris jo soleta! El dia que el profe ens va explicar Carver, el vaig rellegir i vaig descobrir tot el que tanta grisor tapava. I em va agradar tant que quan vaig escriure aquest relat, li vaig posar Carver a un dels protagonistes.
Heus aquí el relat. Ara “Les flors” són de Vila-real, però el penjo perquè diverses persones m’han preguntat on el podien trobar. Si se us ha fet tard amb la meva usual xerrameca, el podeu llegir demà. Les flors no es mouran d’aquí.

LES FLORS
Guardonat amb el Primer dels XXI Premis Maig de narrativa breu de Vila-real.

El dia era gris. No més que qualsevol altre. A les quatre de la tarda va parar la taula. Hi posà un plat, un got, uns coberts i un tovalló. Amb en Carver sempre dinaven a la una. En Carver va morir fa dos anys. Va escalfar-se l’hamburguesa i les patates al microones. Ho havia comprat al fast food de la cantonada; d’oferta: hamburguesa i patates, dos euros. En Carver sempre aprofitava les ofertes del fast food. Enyorava el menjar americà. Va obrir la nevera i en va treure el bric de llet. Estirà el braç tant com va poder per veure’n la data de caducitat. Omplí el got fins dalt de tot i va fer una ganya.
—Massa —va dir.
La llum, a la cuina, era minsa. Va prémer l’interruptor, es mirà la bombeta encesa i tornà a prémer l’interruptor. S’assegué i començà a menjar, pausadament, mastegant amb calma. En acabat, va anar a la nevera i es va tallar un tros de pastís minúscul. Després de menjar-se’l es mirà el got de llet. En quedava mig. L’agafà, obrí la nevera i va posar la llet sobrant al bric.
Va pujar a l’habitació i es canvià de roba amb parsimònia. S’arreglà els cabells. Després s’assegué al tocador i començà a maquillar-se. Es va tocar les ulleres, blavoses i accentuades, amb el dit índex vàries vegades. Va considerar que potser ja havia acabat, després de posar-se el coloret a les galtes. S’aixecà i es mirà al mirall de cos sencer. Encara duia  les sabatilles de casa. Es calçà les sabates de mig taló i agafà la bossa. Era la bossa vella, la de sempre, de molt abans de morir en Carver. Va baixar al garatge. Va engegar el cotxe blanc, va mirar l’indicador de la gasolina i es quedà pensant. Després va aturar el motor. Va pujar corrents les escales i tornà a l’habitació. Obrí l’armari de bat a bat i en tragué una altra bossa. L’havia comprat feia dues setmanes, encara duia l’etiqueta. Va buidar damunt del llit la bossa vella i la llençà dins l’armari. Entaforà totes les coses dins l’altra bossa i baixà precipitadament les escales. Va engegar el cotxe altre cop i somrigué en sentir el soroll del motor. Abans d’arrencar, es girà i va mirar enrere d’una banda a l’altra, exhaustivament. Era la primera vegada que agafava el cotxe blanc, des que havia mort en Carver. El cotxe blanc sempre el portava en Carver. I punt. Se’n recorda.
Conduí set quilometres i sis-cents metres. Abans d’arribar a la ciutat, aturà el cotxe en una benzinera. Amb la clau del contacte a la mà, va forfollar uns minuts en la tanca del dipòsit. El noi de la benzinera s’hi atansà.
—Si em permet...
Ella no contestà. Li donà la clau i fixà la vista en el cotxe aturat en l’altre assortidor de combustible.
—Quant posarem? —preguntà el noi.
Va obrir el moneder i va treure un bitllet arrugat de deu euros. Li va donar sense dir res.
Un cop a la ciutat, va buscar el pàrquing on sempre posava el cotxe en Carver. Era el més barat  —ell sempre ho deia— Va aparcar a la plaça dos-cents-trenta nou. Tota la planta tenia una franja groga. S’havia de recordar del color. Pujà els vint-i-sis esgraons de les escales del pàrquing. Els va comptar.
En sortir al carrer, una olor forta va envair-li els narius. No va saber identificar-la. S’arreglà la jaqueta i la faldilla. Es mirà les sabates i començà a caminar. Somreia. Hi havia qui, estranyat, li tornava el somriure. Hi havia qui no. Algú li va fer un somriure sardònic. Se n’adonà. Quan anava pel carrer amb en Carver, ella no somreia mai. Ell somreia sempre. Somreia i parlava amb tothom. En Carver era molt simpàtic al carrer.
Quan es cansà de caminar pel passeig, es dirigí cap al centre comercial. S’hi sentia la mateixa olor persistent i penetrant. S’atansava a les botigues i es posava davant de l’aparador. Mirava els vestits, les sabates i les bosses. I  mirava el seu reflex en el vidre. En Carver no li deixava fer mai això. Sobretot mirar el propi reflex. Deia que era antiestètic i immoral. Ho recordava. Es quedà palplantada davant d’un aparador ple de flors. Les flors eren de totes classes i colors. Entremig de les flors hi havia el seu reflex. Va romandre una estona mirant-se’l complaguda. El va trobar bonic. Era rodó, massa rodó, deia ell. Ella el trobava bonic. I llavors el va veure a ell. Va veure en Carver. Era allí, al seu costat, li passava la mà per darrere l’espatlla. Li somreia com somreia a tothom al carrer. Li va caure una llàgrima i se li humitejà el nas. Va ensumar i va sentir altre cop aquella olor. Llavors va saber què era: castanyes torrades.
—Demà és Tots Sants  —digué.
Va entrar a la botiga i comprà flors. Sense mirar el preu.
—Roses grogues i  blanques  —va dir— si pot ser, abans d’esclatar.
—Poncelles d’aquestes rodones?  —va dir el dependent.
—Sí  —va dir ella— rodones.
Va baixar els vint-i-sis esgraons amb el ram de poncelles a les mans. Va pagar i va buscar la plaça dos-cents trenta nou a la planta de la franja groga. Va mirar-se el número a la paret, davant del cotxe. Sense saber el perquè, li va caure una altra llàgrima.
Quan va arribar al cementiri va buscar d’esma la tomba d’en Carver. En trobar-la va veure el número que la identificava: era el dos-cents-trenta nou. Va deixar les flors damunt de la làpida, es posà de genolls i començà a plorar.





divendres, 17 de novembre de 2017

LA DOCTRINA BONA

                                                
Vistes les conseqüències que porta la doctrina, la mala doctrina, he decidit que a la meva Elna l’adoctrinaré jo abans no sigui massa tard. No la penso deixar a mercè d’uns pares abduïts, ni d’uns mestres que s’inventen la història, ni de qualsevol desaprensiu amb un llacet groc a la solapa que s’atansi a dir-li una coseta. Jo li ensenyaré la doctrina bona, l’única que hi ha, certa, indiscutible, infal·lible.
Així doncs, avui ja m’hi he posat. He començat de manera subliminal, que diuen que és la millor forma d’adoctrinament que es coneix. Passo pel seu davant i, com qui no diu res, deixo anar:
       —Catalunya és Espanya.
Ni cas. Passo en direcció contrària.
       —Catalunya és d’Espanya.
Res. Potser la subliminalitat als set mesos encara no funciona. Així que m’assec al davant seu i vocalitzo:
       —Catalunya és una regió d’Espanya.
I l’Elna es posa a riure d’aquella manera que riuen els bebès quan creuen que els dius una cosa per fer riure.
       —Que no és de riure, Elna, que és una veritat absoluta.
Es veu que m’he posat tan seriosa que l’Elna aixeca la cella dreta, la seva cella autònoma que només s’aixeca quan s’estranya molt. No em desanimo i segueixo.
       —Mira, Elna, d’ara endavant ja no mirarem més el Super3. S’han acabat el Mic i els Teletubbies, la Tubbilàndia, la Tubbicrema i la Tubbitonteria. A partir d’ara mirarem La colmena feliz. Què millor que el principi de realitat per començar a comprendre de què va tot això? D’entrada segur que no els entendràs, però després estaràs contenta perquè aprendràs la millor llengua del món, la que parlen tres-cents cinquanta milions de persones.

Ohhh, quin munt!


       —Güè, güè, güè...
I perquè sàpiga de què parlo, li trec TV3 i li poso RTVE. Ella em mira amb uns ulls molt oberts i xiscla. No acabo de saber si d’alegria o a punt d’enfadar-se. Jo em mantinc en el meu propòsit i ella fa “eh, eh, eh!” que és el seu crit de guerra preferit des de fa quatre dies . Doncs... no ho capto, perquè ara prem fort els llavis i pica amb la mà damunt de la taula de la trona. Passo a un altre punt:
       —Sobre l’anar a fer d’escut humà, que ja sé que t’ho vas passar pipa, que ja m’ho han dit, ja s’ha acabat. Quan el papa i la mama vagin de manifestació, tu a casa! Soleta, perquè la iaia també hi vol anar. Millor a casa que formar part d’una colla de somia-truites.
Ara obre els ulls molt oberts i se’ls frega. Potser no sap si està somiant o potser no reconeix a qui té davant. 



Jo insisteixo:
       —Sempre és millor quedar-se a casa, carinyo meu, que deixar-se adoctrinar. Tu formes part d’una pàtria gran i lliure, unitat de destí en l’universal —veig que ja m’he engegat i estic imparable—, indivisible i restauradora de l’ordre constitucional i de l’imperi de la llei. Res de doctrina!
Res de doctrina

Res de res
He dit que res!



I la cella independent amunt, amunt. 
Me l’assec a la falda.
       —I ara escolta’m amb atenció, 
que aprendre aquesta doctrina 
t’obrirà les portes de tot arreu. 
Podràs sortir d’aquest país provincià 
i fins i tot podràs anar a Madrid, 
que és la capital del món mundial.


Torna a riure. No sé si me’n sortiré. A punt de defallir, li explico el punt següent:
       —Ara tu encara no ho saps, però quan ja estiguis cansada d’anar de braç en braç i d’estar asseguda o estirada, aniràs com tots els nens a l’escola. L’escola catalana és un lloc molt perillós. És allà on t’adoctrinen més i pitjor. Els mestres catalans només volen que els nens aprenguin a estimar molt Catalunya i a no estimar gens Espanya. I a més, ho volen en català que, com ja t’he dit és una llengua... llengüeta, saps? que tan sols la parla la gent ignorant.

Això que he dit: llengüeta.


Torna a xisclar i mou les cametes com si es volgués deslligar. És que l’he de lligar perquè sinó fa el que li dona la gana, entre altres coses caure i fer-se mal. Els seus pares li han fet creure que si li posen la cadireta en la posició més alta, podrà tocar el cel. Abduïts! I, és clar, com més alta más dura serà la caída, no sé qui ho va dir.

No és la Via Làctia. És l'altra allà on anirem a parar amb la independència.
O potser ja hi som?


       —Ah, i si algun dia els mestres volen parlar d’alguna cosa que ha passat al carrer, tu fes com si sentissis ploure, que el millor és no parlar, no escoltar i no veure.

Tant que m'agrada el Lego i que ara l'aprofitin per adoctrinar. No hi ha dret!


No sé si està cansada de tanta xerrameca, però comença a fer mala cara. Jo la mala cara la porto per dins.
       —Em sap greu, Elna meva, però tot això t’ho havia de dir. Demà ja tornarem a cantar i a fer pessigolles. Mira, et dic una última cosa i ja està. Es tracta de les idees —ella em mira, escèptica, i ooooh! acaba d’aixecar l’altra cella—. Sí, les idees, això que hi ha dins del teu caparró. Tu les pots tenir, les pots pensar, les pots combinar, però mai, mai, les pots dur a la pràctica si són diferents de la doctrina bona. Només han de ser això, només idees, perquè sinó et poden tancar a la presó.
Veig que l’Elna em mira molt fixament, allarga el seu bracet cap a la meva cara i amb la mà toca la llàgrima que em rodola galta avall. No sé què ha vist, no sé què ha pensat, no sé què ha entès, però ella comença a fer el botet i es posa a plorar desconsoladament.
       —Elna, bonica meva, no ploris, sents? No ploris perquè tot té solució en aquesta vida. Mira, en cas que vagis més enllà de tenir la idea, que en parlis amb algú, que la vulguis portar a la pràctica i que els de la doctrina bona ho sàpiguen, l’únic que has de fer és dir-los que ja no tens la idea, que ja no hi penses, que ja te n’has oblidat. I saps què? El millor de tot: ells s’ho creuran i et deixaran tranquil·la.
I és aquí quan l’Elna em mira i fa una O rodona amb la seva boqueta i es queda així uns segons. Quina paciència té la meva néta! Ha aguantat millor que jo aquesta collonada. Així que ara, de premi, ens arreglarem, ens posarem el llacet groc i sortirem al carrer. Fins que faci falta. Eh que sí, estimava meva?





       

divendres, 3 de novembre de 2017

SENSE TREVA

                                  
Segurament ningú no em creurà si dic que la meva absència en aquest blog no és per no tenir ganes d’escriure. Des del 3 d’octubre, data del darrer post publicat, he escrit molt. He escrit entre batalles, en les petites treves que ens dona aquesta guerra que, penso, finalment guanyarem, sense poder assegurar si jo ho veuré.
Vaig escriure l’endemà de l’empresonament dels Jordis, volia escriure el divendres, 27, quan el Parlament va declarar la independència de Catalunya, però l’anunci de l’article 155 ja no em va donar temps, així que vaig haver d’escriure sobre la prepotència dels qui ens el volen imposar. Vaig escriure un cop vaig saber que els grups sobiranistes es presentarien a les eleccions.
Vaig escriure entre la indignació i la ironia ―difícil per a mi no emprar aquesta eina quan escric―  que, inevitablement, fa somriure. Escric quan els ànims estan una mica asserenats, quan ens aixequem després d’haver estat reduïts, apallisats i llençats per terra. I mentre reviso el que escric, que tothom sap que és llarg, allò que m’havia indignat, que ens havia indignat a tots, ja ha deixat pas a un altre gest d’autoritarisme de l’estat espanyol. I no publico, no només perquè el que he escrit ja hagi quedat desfasat, sinó perquè aquella gracieta ja em sembla tan fora de lloc i tan poca-solta que em nego a publicar-la. Qui té ganes de riure quan acaben de posar els Jordis a la presó? O quan acaben de dir que el 155 serà tou? Se me’n fot si és tou o dur, quan en realitat és una imposició dictatorial contra allò legitimat a les urnes. O quan sentim al Casado dient que Puigdemont acabarà com Companys, gràcies al restabliment del imperio de la ley en Cataluña? Qui pot riure quan el món que ho escolta no diu res. O quan l’Arrimadas diu que vol ser la presidenta de tots els catalans? Mira, això sí que fa riure, sigui quina sigui la barrabassada que ens acabin de fer; en tot cas serà la presidenta d’una minoria de catalans, no pas la meva. O quan... Sí, sembla que haguem arribat al límit. Han empresonat el nostre govern, l’únic lícit que hi ha a Catalunya perquè el vam votar una majoria de catalans. I no n’han tingut prou amb fer un requeriment amb vint-i-quatre hores d’antelació, amb fer-los declarar en un lloc que no toca i amb una sentència establerta a priori que cap advocat no ha pogut defensar, resumint, amb prendre’ls declaració amb tota mena d’irregularitats. Els han posat a la presó amb escarni, passejant-los durant tres hores per Madrid a ritme de sirenes de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional no els distingeixo, la veritat. Les seves males obres són les mateixes. 

No penso posar aquí la foto de les furgones portant els nostres polítics


“Els tenim deien  les sirenes tenim els malfactors, aquells que han gosat defensar una idea votada per la majoria. Dormiu tranquils! Avui els criminals dormiran a la presó”. No hi hem arribat pas al límit. Ara mateix ja han proposat d’il·legalitzar la CUP.
Amics, escrivim o no escrivim, plorem si ja no podem més, riem si per un instant aconseguim relaxar-nos, però no defallim. Un dia, confio que no gaire llunyà, n’escriurem un poema èpic del que ens està passant, un poema que explicarà l’epopeia que ens va dur a ser un poble lliure.






dimarts, 3 d’octubre de 2017

ELS CLAVELLS I LES FERES

                                                
Els venedors de clavells van fer l’agost. Els independentistes ens vam tornar ingenus. Les flors són símbol de pau. La música amanseix les feres? 

Foto d'El Nacional.cat

El setge s’estrenyia. La Guàrdia Civil buscava sobretot urnes. Les paperetes es van multiplicar. Les webs del referèndum també. Els acudits, les festes, les consignes ens feien invencibles. Tenia alguna sospita i no la volia admetre. “Mare, i si... i si... i si la policia s’adonés que no som l’enemic, només gent pacífica que vol votar, i es posés de la nostra banda?”. “Això és un somni, filla”. Em vaig empipar una mica: “La mare encara pensa en la guerra, pobra!” Vaig callar.
1 d’octubre. A quarts de cinc els despertadors esdevenen inútils. Ningú no dorm. Ja fa dies que no ho fem. El col·legi ja està ben despert. A les vuit arriben les urnes. Vist i no vist. Obren els col·legis. Arriben els Mossos. Fem barrera i se’n van en silenci. —Mossos, us estimem tant... !— En silenci. Aplicacions per poder votar col·lapsades. Mentre esperem i esperem i esperem, a través de la xarxa arriben vídeos i testimonis. Ens quedem estabornits. Han trepitjat els clavells. Els càntics han callat. Només se senten els cops, els crits. Només es veuen les estrebades, la sang, les porres picant a tort i a dret, trencant vidres, trencant cames, trencant dits, rebentant caps. Adoctrinats nosaltres?
Tenies raó, mare, era un somni. La teva guerra no és tan lluny i l’adversari no ha canviat. Portava careta i constitució a la mà. Ara porta casc i garrot inquiet. Els Mossos ploren. Les imatges cruentes s’intensifiquen. Les feres segueixen picant. Les tenien engabiades a règim de pa i aigua. L’estómac buit i el cap ple d’ordres. La porra impacient. Només esperaven el senyal. Ataca!!! I escometen sense distincions, sense dilacions. Sense consciència? “Nos habían dicho que por aquí no habría nadie y debe haber 300 personas —diu qui comanda l’esquadró del terror— Y hay que meterse ahí? —continua— Sí, sí, claro, para eso hemos venido”. La seva veu és la por, la sorpresa, el dubte. El somni no és mort, potser. Tindrà família aquest noi? Tindrà pares, fills, dona, amics? Haurà lluitat mai per alguna causa justa? Sembla que parli sol, però algú l’atia des de l’altra banda. Algú repapat a la seva butaca. I carrega, carreguen.
A punt de tancar el col·legi arriba un noi amb la bandera espanyola penjada a l’esquena. Tothom li fa pas. “Estaba en el sofà y no pensaba votar en un referèndum ilegal —diu— però después de ver lo que he visto no podia quedarme en casa. Este referèndum también es mi referèndum”.
A quarts de nou me’n vaig cap a casa amb un somriure petit. Hem votat. Hem salvat la majoria de les urnes. M’assec. Davant de la pantalla gran les imatges que torno a veure em paralitzen, em trenquen per la meitat, m’esquincen l’ànima. No només les imatges violentes. Tan sols la comissió de Recursos Humans de l’ONU demana responsabilitats i exigeix diàleg. El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas gesticula, però no se surt ni un pèl del guió: referèndum il·legal, confiem en Madrid. Què s’ha fet d’aquelles flors, Margaritis? Què has de dir tu si la teva dona pertany al partit més corrupte d’Espanya? 





Totes les dretes del món són iguals? Europa deixarà que ens esclafin? Al Santiago Bernabeu, quan tothom al món ha vist les imatges, aixequen banderes espanyoles. La bandera és un símbol d’identitat. L’únic que manté Espanya. Sap greu dir-ho, la majoria d’Espanya. A por ellos! Massacrem-los?
Què farem? Què hem de fer ara? Què ens passarà? Què farà el govern espanyol? Seguirà exercint la força bruta, a manca d’arguments? Tindrem una altra guerra? Ja la tenim? Qui no reconegui haver-se fet alguna d’aquestes preguntes menteix o és un inconscient. Però “no és valent aquell que no té por, sinó aquell que sap conquerir-la” (Nelson Mandela). Abans d’ahir era 1 d’octubre i vam votar. Avui, 3, i tots ens adherim a la vaga. Farem el que convingui, serem on faci falta. Pacíficament, com fins ara. Seguim, seguim, seguim, si us plau, seguim!

                           Joan Baez- Tots junts vencerem


dimecres, 6 de setembre de 2017

LA MORT DEL VIATGER

                                             
                                                                                          
L’any 1949 Arthur Miller va escriure “La mort d’un viatjant” i jo avui escriuré “La mort del viatger” que no hi té res a veure, ni ho pretenc, ni guanyarà cap Pullizer, entre altres coses perquè mai no s’ha donat cap Pullizer a cap post escrit en un blog, per llarg i crític que sigui.
Aquest estiu he fet dos viatges. No ho acostumo a fer, no soc cap potentada, però com que a final de mes se’m gira feina, vaig pensar: feina feta —o viatge fet— no hi ha destorb. No serà una feina ingrata d’aquelles tan interessades per cobrar a final de mes, però sí que tindré un horari que em mantindrà lligada unes quantes hores cada dia. Serà una feina privilegiada que em permetrà veure créixer l’Elna, veure-la canviar dia a dia, segurament ser testimoni de les seves primeres passes i escoltar els seus primers balbucejos, tot i que amb aquest darrer punt ja s’hi ha posat. I tot això, que ja ho he viscut amb els meus fills, sense l’estrès d’haver d’anar a treballar, de deixar-los, de no poder-ne tenir cura directament quan han estat malalts i de no haver-los pogut gaudir prou per culpa de la tortuosa vida de les mares atrafegades.
Torno als viatges. Escòcia —ja en vaig parlar— i Txèquia. Dues cultures ben allunyades i, amb tot, hi he trobat tants punts en comú... M’explico. Sembla com si tots els països del món s’haguessin posat d’acord pel que fa al turisme i a la manera de tractar el turista. El mateix menjar, amb l’única diferència que a Escòcia fruita i verdura són quasi inexistents en la dieta —almenys en la del turista—; les mateixes botigues a la sortida de les visites, amb els corresponents mateixos souvenirs, adaptats als elements de culte —pel turista— del país, la mateixa lluita per aconseguir un espai en els llocs de màxim interès turístic, les mateixes fotos en els mateixos paisatges, el mateix idioma per entendre’s —anglès, només faltaria!—. 

El rellotge astronòmic de Praga
És igual l'hora que sigui




Més gent



I aquí, al Castel de Hluboka, soles perquè els vam dir que el fantasma
estava fent migdiada i s'ho van creure. 



I quan finalment a la nit em puc asseure amb els amics en una taula de la Plaça de la Ciutat Vella de Praga, què veig? Una plaça preciosa plena de bars i restaurants, cerveseries i locals d’oci nocturn, més gent com nosaltres intentant fer una pausa en la cursa contra-rellotge del dia i mirant de gaudir de la singularitat del país, únicament circumscrita als edificis. Nois i noies cridant, rient, passant-s’ho bé, alguns beguts; impossible destriar si són autòctons o turistes. Alguna diferència, doncs, amb la plaça del Mercat de Cracòvia, la Piazza dei Campo a Siena, la Grand Place de Brusseles o la Royal Mile d’Edimburg?

La Catedral de Sant Vitus de nit.
El turista no dorm mai.


Si Kafka hagués viscut al segle XXI, la transformació del pobre Gregor Samsa potser hauria estat en cocodril


I no sé si sóc jo, perquè potser l’edat m’ho fa veure tot d’un color menys virolat —jo no em sento així, la veritat—, o és el món qui ha canviat. És clar que m’ha agradat conèixer-ho, m’ha agradat molt, i m’agradaria conèixer molt més, però no he pogut evitar sentir-me un producte més de la globalització. Una globalització que ha fet perdre la idiosincràsia de cada lloc, les seves característiques, allò que el feia únic i que et permetia recordar-ho sentint-te privilegiat per la descoberta. La sensació de descoberta s’ha esvaït. Ja no descobreixes res perquè milers de turistes avui mateix ja ho han descobert abans que tu i pel mateix camí que tu. El món global ha engolit la personalitat de cada recó de món i en aquests paisatges i ciutats sorprenents no hi ha espai pel viatger, si l’entenem com descobridor , aventurer, expedicionari, explorador. 
Què dirien Marco Polo, Ibn Battuta, Alí Bei, Darwin, els descobridors d’Amèrica, Livingston si aixequessin el cap? Resarien un Rèquiem in cast in pace al viatger o es maleirien els ossos perquè mai no s’haurien imaginat que els caminets que ells van obrir vers terres meravelloses s’han fet tan amples i tan plans? Massa plans, massa iguals, massa globals per gaudir-ho com ells ho van gaudir... Tranquils, amics pioners i viatgers —vosaltres sí—! La causa d’aquest desgavell no rau en la facilitat del camí, sinó en la homogeneïtat del destí.



No vaig poder resistir la temptació de convertir-me en Mestra cervesera per un moment.

CANVI:
La presentació de Roda de Berà havia de ser el 18 de setembre i l'he canviat al 25 de setembre, per exigències del guió. Ho vaig penjant a Facebook, però si algú es guia pel blog, perquè ho sàpiga.


dilluns, 14 d’agost de 2017

EL VENTILADOR

                                              
A casa hi tenia un ventilador. A la sala d’estar, comprat la primera vegada que vam moblar el pis, ja fa gairebé trenta anys. El ventilador ha sobreviscut a totes les reformes, que tampoc no han estat tantes, i és que, ja sigui sol o combinat amb l’aire condicionat, va molt bé. El vam anar a comprar a Barcelona, a una casa de mobles orientals que havíem vist en una revista. No en recordo el nom, però crec que encara hi és.
Recordo que quan un cop a casa el vam treure de la capsa em vaig esgarrifar de veure el gran que era. Més que res per si alguna pala campava al seu aire o per si mai es despenjava. De seguida vaig trucar a la botiga.
       —L’hauríem de canviar. És massa gran.
       —No ho canviem —em va dir la dependenta.
Desesperada i patint per si el ventilador, tot i desmuntat, cometia alguna atrocitat vaig tornar a trucar l’endemà demanant per la mestressa. La mestressa ho va saber fer millor. Si convenia me’l canviarien, però de quants metres quadrats d’estança estàvem parlant? Tants? El ventilador era correcte pel volum d’espai a ventilar. Amb dubtes i a contracor el vam muntar. No ha fallat mai, és un gran alleujament —aquest estiu més que altres—, tampoc no ha caigut mai, ni cap pala s’ha revoltat. La proporció devia ser, doncs, la correcta.

Que això no és un ventilador?








Que sí, que sí! Un ventilador excel·lent


Partint d’una experiència tan bona amb el ventilador —i ja he trigat prou, no?—, fa un mes em vaig plantejar de comprar-ne un per la meva habitació, sense aire.
       —Corre! —em van dir—s’estan esgotant a tot arreu.
I com si l’experiència no m’hagués servit de res, vaig i compro el primer que trobo. No cal que digui que aquest sí que és massa gran. Ja em vaig assegurar quan me’l muntaven que tingués una bona subjecció i no pateixo per si pogués caure, però és un ventilador desproporcionat respecte a l’espai de l’habitació. Es nota sobretot quan l’engego, evidentment amb la marxa més curta, per la ventada que desencadena que sembla el cicló que s’emporta la casa de la Dorotea amb ella a dins, en el Mag d’Oz. 

M'ha costat trobar una imatge que no fos
de la pel·lícula, però aquí la tenim.


Qualsevol es posa a dormir a
sota d’aquell vendaval desenfrenat. 
I si em refredo? 
I si pateixo un cop d’aire i se’m 
queda el clatell enganxat 
—repetint la dolorosa i “hilarant”
seqüència de LA TITELLA—? 



I mentre m’ho rumio i no em decideixo agafo... un refredat! Sí, sí, un refredat d’aquests d’estiu tan estupends que a la calor ofegant habitual d’aquest any, s’hi afegeix la calor de la congestió i diria que els fogots que encara pateix una servidora. Però els refredats d’estiu tenen una dificultat pitjor i és que has de renunciar, i per tant evitar, l’alleujament que suposa qualsevol ventilador o qualsevol aire condicionat, si no vols anar a pitjor o recaure. O sigui, que tinc un ventilador massa gran que ja no em fa por que caigui, però que no puc engegar. Ara menys que mai.
No estic encertada aquest any amb les meves compres. Roba que em compro, després no m’agrada; les tomàquets de cor de bou, quan arriben a casa ja són toves; 

I mira que són maques quan les compro!


el ventilador, massa gran i m’ha constipat sense engegar-lo, i una taula molt bonica, però que un cop muntada gairebé no em deixa passar d’una banda a l’altra de la terrassa. Per cert, si algú la vol li puc deixar a bon preu.

Parlem-ne!


Sort que no m’he decidit a comprar-me el cotxe enguany, o la casa dels meus somnis, o el creuer pels cinc mars.
Però bé, aquest estiu té coses bones, boníssimes, que rescabalen de tots els malsons i de totes les compres poc encertades. Coses que per altra banda, són les responsables que faci gairebé un mes que no aparegui per aquí. Aquest estiu tenim la petita Elna i l’encara petita Lila, 

Ai, il dolce far niente!


i tenim també les presentacions de la meva novel·la que s’expandeixen als quatre vents com l’aire del meu ventilador desproporcionat. A Vimbodí i Poblet també ens hauria anat bé un ventilador. I tres encara més. 

No va poder ser, però els vimbodinencs tenim fama de resistents.

Per cert, tinc tres presentacions al setembre. Qui hi estigui interessat i em vulgui acompanyar, són aquestes:

1. 15 de setembre a Montblanc, a les 7 de la tarda a la Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles.

2. 18 de setembre a Roda de Berà, a les 6 de la tarda a la Biblioteca Municipal Joan Martorell Coca.

i 3. 19 de setembre a la Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a 2/4 de 8 del vespre.