M’espero. M’espero des
que era a l’úter de la mare. Sempre m’han dit que vaig fer esperar molt, que no
volia sortir, però no és veritat. Si ho sabré jo! Jo volia sortir, però tant
temps d’esperar-me a dins, vaig oblidar el camí d’entrada, que també era el de
sortida, és clar.
Després vaig esperar
una llarga infantesa, inclòs aquell any 1962, amb el calendari del segador
recollint espigues, que no s’acabava mai. Que què esperava? Potser deixar de
ser una nena i passar a ser una noia. No sé pas què em pensava que era la
joventut. La llibertat, tal vegada? Uf! En aquell temps, de llibertat, poca.
A la millor, per això
esperava que la dictadura s’acabés, sense saber ben bé què hi hauria després,
però tothom deia que estaríem millor i jo m’ho creia. No és ben bé com ara, que
diuen que amb la independència de Catalunya estarem millor, perquè m’és igual
si ho estarem o no. La vull i ja està! Si després m’he d’esperar per estar
millor, m’espero, però la independència que sigui ara.
Amb la joventut vaig
començar a esperar que arribés la persona que estimava i després, que fort! a
esperar que no arribés. I així vàries vegades, que ja se sap que l’amor és
volàtil i l’escepticisme li fa més.
Estic assumint que
quan arribes a certa edat voldries no esperar perquè esperar comporta el pas
del temps i això va en contra meva. I teva. I de tothom. En contra de la vida,
vaja!
Darrerament m’he hagut
d’esperar tant que he reflexionat llargament sobre l’espera. A l’hospital
esperes que passin les hores, les nits, els dies, que passi el metge, la
malaltia, que passin els que han de canviar el teu malalt – a vegades els hi
costa -, que passi algú i et salvi de l’espera. És igual que sigui l’infermer o
l’acompanyant d’un altre malalt, que també espera. Esperaries tornar enrere, al
punt zero i que “allò” no hagués passat, però saps que per molt que ho esperis,
aquest desig no es complirà.
L’espera va amb la
paciència i amb la impaciència. A vegades amb la desesperació i amb la
desesperança, que no és ben bé el mateix, almenys per a mi. Amb la desesperació
m’estiro els cabells; amb la desesperança, ploro, cap enfora o cap endins, és
igual.
I qui es pensi que ara
explicaré la meva vida, sempre amb l’espera de fons, s’equivoca. M’estimo més
plantar-me al moment present: FINAL COUNTDOWN, perquè el que esperàvem fa tant
de temps, tres-cents anys per ser exactes, ja ha arribat. Ho veiem, ho toquem,
ho percebem amb tots els nostres sentits. Segur que tots – no crec que sigui
cosa meva, només – ens adonem que estem arribant al final del recorregut i que
els alts i baixos, els obstacles, les travetes, les suspensions i la mà de
ferro, roent, dels nacionalistes – oh paraula maleïda que ja no espero que
entenguin mai!, vull dir dels nacionalistes espanyols, més nacionalistes que
ningú – lluny d’impedir-ho, afavoriran que posem punt i final a aquesta espera.
Abans d’ahir, ahir
també, i avui, i espero que cada dia fins al 9N, vaig veure un President
decidit a sortir de l’espera. Ens en sortirem – va dir- i els que no volen que ens
en sortim, no se’n sortiran. I no és perquè m’ho digui l’Honorable, no. Des de
fa uns mesos, sabem, per desgràcia, que el títol no garanteix la virtut. És
perquè al President el flanquejaven homes i dones, grassos i prims, amb
corbata, amb samarreta, amb americana ecològica. I parlo del seu aspecte
exterior, ben divers, perquè tots ells han volgut oblidar el seu signe polític
per homogeneïtzar-se i arribar a aconseguir l’objectiu que nosaltres, el poble,
els hi hem encarregat.
I atenció! Encara que
ho sembli, no he perdut el fil que m’ha inspirat avui. Tinc el convenciment
que, pel que fa a la independència, l’espera s’ha acabat.
Que tingueu sort i pogueu votar.
ResponEliminaAvui 14 d'octubre a les 0:17, ja no sé què pensar, Novesfors. Ara sí que m'hauré d'esperar a demà a veure que diu el President.
EliminaQui espera desespera, però qui aguanta ho pot tenir tot (deia una cançó). Per fi ha arribat el moment de decidir i actuar.
ResponEliminaTens raó, Sílvia. Estava decebuda per tot el que s'està dient ara mateix, però les teves paraules em recorden que la decisió és nostra.
EliminaSom a la vigília de la fi de l'espera. El color de fons del "Salsa-Ficció" ens indica que creus en l'esperança. Potser aviat t'hauràs de plantejar canviar-lo. Ho dic pel que fa al tema de la veritable sobirania del nostre país.
ResponEliminaM'agrada molt el verd, però si és per això puc canviar-lo, Xavier.
EliminaDe tota manera, recordes allò de: "més lluny, hem d'anar més lluny... i quan creiem que arribem sapiguem trobar noves sendes"? Sempre haurem de tenir una esperança, encara que tant transcendent com aquesta, no sé si en trobarem cap més.
Ai aquesta espera, quins nervis! és la salsa dels impacients... i que no està bé estar en una sala d'espera amb un llibre, per dissimular mentre observes la gent? ;)
ResponEliminaI ho diu una que també s'espera, que ho sé jo.
EliminaUna abraçada, Raquel.
Diuen: qui espera es desespera, mai millor dit per moltes persones del nostre país...A mi la seguretat d'en Mas, em dona esperances i l'altre dia, quina emoció envoltat gairebé de tots els alcaldes de Catalunya que li diuen que no defalleixi que li faran costat...Em sembla que aquest mes que falta pel 9N , serà el més llarg de la meva vida...
ResponEliminaPetonets , Teresa.
I tens raó, Roser. Avui després d'uns dies d'incertesa sembla com si tot s'hagués malmès. Haurem d'esperar, ESPERAR, fins demà que ens donin una explicació fidedigna. Una abraçada.
EliminaJo m'hi he jugat un sopar a que no arribaria a on tu vols aquesta espera.
ResponEliminaEspero perdre'l xD
Mmmm... ara mateix no m'hi jugaria res, perquè sembla que van maldades. Jo ESPERO que tinguin seny, els partits tornin a fer pinya i decideixin el que decideixin ho facin units. És molt esperar?
EliminaEsperar no ha estat mai el meu fort... I he esperat molt i molt i molt, amb impaciència sempre.
ResponEliminaAquesta espera, em sembla que és la més llarga de totes, pels 300 anys i pels meus 62, perquè vaig néixer amb les idees clares sobre el desig dindependència.
Ens en sortirem...
Un calbot pel pons, per jugar-se sopars amb aquests termes... Espero no fer-me mal amb el seu clatell de robot...
Potser ens haurem d'esperar una mica més, Carme, doncs, tal com van les coses avui..., però no m'importa esperar si posen una nova data per un nou pas en el procés. La consulta és important, però no ho és tot. L'important és el que batega en tots nosaltres, que això no ho podran deturar.
EliminaAh, però és un robot el Pons? Ja em semblava a mi...
Dime mamá qué vi, cuando me viste nacer.
ResponEliminaDime si tenía los ojos cerrados aquella vez.
Si soñaba dentro de ti, antes de nacer.
Y cuando empecé a vivir… ¿por qué lloré?
Dime mamá cómo corrían las manecillas del reloj…
Cuando estuviste conmigo la primera vez.
Manecillas que ves correr.
Un día pararán para no volver.
Y si querré que giren del revés...¿qué?
Dime si quiero tanto vivir,
y si duele tanto vivir sin amar.
Dímelo, porque pasa el tiempo...
Y no quiero dejarlo correr.
Y no quiero dejar de creer.
Dime si cuando me des..madré; empecé a vivir.
Y porqué unos dicen que si pudieran volver...
Volverían a nacer.
Bona nit Teresa, bona nit i petons. :)
Hola Tomae, temps i espera han anat sempre agafats de la mà.
EliminaPer cert, fa molt temps que espero que em truquis.
Bonic poema!
I un petonàs.
Molt bona reflexió, ben descrita i ben comparada, amb un final rodó.
ResponEliminaAbraçada.
Llàstima que el que esperem no sigui tan fàcil d'esdevenir com escriure finals rodons, Olga. Si el que escric pot influir en els desitjos, escriuré un final rodó cada dia.
EliminaEspero el que tu esperes i espera molta gent, molta malgrat la desesperança que ens volen fer creure que ens espera.
ResponEliminaSalut
Bon joc de paraules, Carme. Però avui és un mal dia per nosaltres. No tenim comunicat oficial, però els rumors mai no van del tot desencaminats. Sembla que s'ha trencat la unitat i això no ens ho poden fer.
EliminaI espero, Teresa que hagis tingut un bon dia del teu Sant, Felicitats.
ResponEliminaPetonets.
Ei Roser, gràcies, va anar bé, però hi podia haver anat més si no ens anessin fotent aquests ensurts els polítics. Una abraçada.
ResponElimina