diumenge, 10 de maig de 2015

L'ALTRE PREMI


Tot i compartir la mateixa ciutat i la passió per les lletres, no vaig conèixer l’Olga fins un dia que, comentant en un blog amic, vaig trobar un comentari seu. Vaig pensar que una altra persona amb el mateix nom devia tenir un blog; no sé perquè, em semblava que ella no podia ser. Per això, amb la tafaneria, salvaguardada per l’anonimat,  que caracteritza els bloguers,  vaig fer una visita a aquell blog que portava per nom Olga Xirinacs.  I a qui em vaig trobar? Doncs era ella, ella mateixa, en una foto, asseguda sobre pedres mil·lenàries – potser centenàries, però d’unes quantes centenes - i amb la nostra mar Mediterrània al fons. A diferència d’altres bloguers que no mostren ni cap foto ni cap dada personal – i tothom és ben lliure de fer el que vulgui – ella no s’amagava pas. Ni en això ni en dir el que pensava.
Em va sorprendre i em va doldre el que lamentava en la seva aleshores darrera entrada, la que vaig llegir. L’entrada no era trista, estava escrita amb el seu habitual humor fi i subtil, però vaig entendre que, fins i tot, per a una escriptora com ella, l’edat pesava, i no li pesava a ella, sinó a aquells que abans l’havien demanat, reconegut, invitat i distingit, perquè ara ja no ho feien o ho feien poc. Algun comentari que explicava haver rebut al respecte, em va fer sentir vergonya aliena. No em vaig poder estar de fer un comentari en la seva entrada, sobre com la nostra societat bandeja els grans i enalteix els joves. No era pas un comentari de consol; era el que pensava i el que penso. Si hi ha quelcom que té un valor sense parangó és l’experiència que aporten els anys, ja siguin de vida o d’ofici, i aquest valor no el treu ningú, encara que massa vegades no es reconegui.
L’Olga em va tornar la visita i així va començar un intercanvi de comentaris en les entrades als nostres respectius blogs – coses que fem els bloguers, ves! -  Val a dir que els seus comentaris no tenen pèrdua – vull dir que s’aprofiten sencers - ja sigui per l’agudesa, la ironia o perquè mostren una erudició de la qual no tothom pot presumir, començant per mi.
Finalment ens vam conèixer personalment. En acabar l’acte de recepció als escriptors per Sant Jordi de l’any passat, on l’Olga hi feia una intervenció, vaig voler saludar-la, però es veu que ella ja m’havia clissat – Jo tampoc no m’amago al blog; hi tinc la meva bonica foto de fa uns quants anys, tampoc no tants, que no aconsegueixo renovar perquè a la fotogènia, amb l’edat, no li passa com a l’experiència, sinó més aviat al contrari – M’hi vaig atansar amb la meva timidesa, que tampoc no millora amb l’edat.
-         Olga... hola... no sé si em coneixes...
-         Sí – va dir obertament – Sí, és clar! Tu ets la... Salsa-ficció, oi?
Em va fer tanta gràcia aquest nou bateig per part de l’Olga, que totes les meves prevencions d’abans de saludar-la es van volatilitzar ipso-facto. Vam xerrar una estona, sobre literatura, és clar, sobre publicar i sobre el tema d’aquell primer post seu que havia llegit.
Bé, jo sempre m’enrotllo massa. Ho sé. Només volia afegir-me a aquesta iniciativa que ha engegat la Júlia Costa, que crec que ja és un homenatge per se. Les instruccions deien: Pengeu al facebook o al blog algun poema, text o comentari sobre l’Olga. Volem demanar que aquest any el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes sigui per ella.  Aquest és el petit fragment que he seleccionat del seu llibre “Música de cambra”:

"A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat la porto als ossos i a les  tecles del  piano, que s'encallen, i la remor  vetllarà la meva vida i la meva mort."

Només una última cosa. Olga, crec que tard o d’hora em llegiràs. Si et concedeixen el Premi oficial, enhorabona! sé que et fa molta il·lusió i serà un somni realitzat, però si no és així – que ja sabem que la oficialitat  va per un costat i la realitat per una altra – aquest ja és un gran Premi de reconeixement a la teva tasca i a la teva obra per part de totes les persones que t’estimen, t’admiren i et llegeixen.                       




16 comentaris:

  1. Teresa, quina sort vas tenir que et reconegués l'Olga.
    Avui coincidim en l'homenatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xavier, bé, jo ja estava decidida a donar-me a conèixer, però m'ho va facilitar d'una manera força desenfadada.

      Elimina
  2. A partir d’ara ja no et direm Teresa, et direm la “salsa ficció”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja volia dir jo, ja volia dir que no aprofitessis l'avinentesa per mofar-te. Si us plau, si ha de ser el meu nou nom, que sigui en majúscula.

      Elimina
  3. A mi també em sorprèn, jo que gairebé no he publicat res en paper, que una persona de la seva talla tingui un o més blogs com jo. I alhora estic d'acord que els seus comentaris no tenen pèrdua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena, és precisament això, no? Però diu a favor seu que vulgui el contacte més directe amb els lectors. Jo només n'he publicat un en paper i, la veritat, després de saber com és escriure (en el blog) i que hi hagi un feed-back dels lectors, si només hagués de confiar en els libres, ho trobaria ingrat i avorrit. Vaig combinant perquè la combinació sí que m'agrada. Gràcies pel comentari, ens veurem aviat.

      Elimina
  4. Un bon homenatge, amb la frescor dels teus escrits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, sempre fa una mica de por que l'homentage es converteixi en un afalac - tot i que ja vam aclarir que l'afalac no és dolent si és mesurat - Jo només he volgut explicar com havia conegut l'Olga, per afegir-me a la iniciativa que tots els que la coneixem hem secundat. I per cert, distreta de mi, m'espero a penjar el post el dia del seu aniversari i no la felicito. Ai el cap!

      Elimina
  5. Veig que totes dues som "fans" de la musica de cambra", Teresa. M'ha agradat molt el teu post. L'Olga té la senzillesa en el tracte que només els grans (i no em refereixo a l'edat) saben mostrar. I la seva manera d'acollir els escriptors que no som res (puc parlar per mi), està només a l'abast dels millors mestres. Crec que sí, que es farà justícia i serà reconeguda amb els honors que es mereix.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Montse, és que potser en aquest llibre, tal com tu dius en el teu post, l'Olga ens deixa entrar en la intimitat de la seva cambra, cosa que nosaltres els bloguers, que ho fem sovint d'obrir les nostres portes i parlar des del jo, apreciem especialment.
      Jo el dia que la vaig conèixer personalment, me'n vaig anar cap a casa més contenta que un jínjol, més que res per l'acollida, que no te l'esperes.

      Elimina
  6. Està molt bé això que avui molts blogs ens apleguem per fer-li un petit homenatge a l'Olga i el més bonic és que cadascú ho fem amb l'estil que ens caracteritza...Ho sigui que hi posem tot el nostre sentiment...
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, mira Roser, ara ja en van plens tots els blogs, però jo vaig veure l'esdeveniment en el teu blog, quan encara no en parlava ningú, així que gràcies. L'important és això, penso, que cadascú a la seva manera li pot retre el seu petit homentage.

      Elimina
  7. Tu diràs que t'enrrotlles, però tot queda com a molt natural! :-) Em sembla un post molt fresc, l'Olga ja pot estar contenta!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sempre m'estic disculpant i he de deixar de fer-ho, o d'enrotllar-me, no?
      Crec que sí, que aquesta adhesió multitudinària va per una altra banda que el Premi d'Honor i que deu estar contentíssima. Jo ho estaria! (Ai, quines pretensions!)

      Elimina
  8. Teresa estimada, moltíssimes gràcies pel teu esment i per la teva bona voluntat. Dius coses molt interessants, però que per a mi són d'allò més naturals, com ara donar la cara al blog... no m'ha fet por.
    I una cosa molt important, la bona gent que he trobat als blogs em fa companyia fidel, i amb això en tinc prou. Els "grans noms de la literatura" són absents de qualsevol contaminació senzilla; no descendiran mai fins a nosaltres, pobres pecadors.
    No tinc facebook ni altra cosa que l'ordinador, on escric i dibuxo. És del tot suficient perquè m'acosta a vosaltres.

    ResponElimina
  9. Olga, contenta que t'hagi agradat. Ja em coneixes, això és salsa i ficció i també realitat, però les meves opinions sempre són sinceres; no ho sabria fer d'altra manera.
    Respecte als purs, que no es volen contaminar, els podem dir que ells s'ho perden. Fins i tot els déus de l'Olimp es barrejaven amb els mortals sovint perquè allà dalt s'avorrien.

    ResponElimina