diumenge, 29 de novembre de 2015

ALGUNS HOMES

                                                
Ja fa uns quants anys vaig tenir ocasió de conèixer de prop una dona que patia maltractaments. Bàsicament patia maltractament psicològic, però també alguna empenta i estrebada. I ja se sap que en el camp semàntic del maltractament, després de l’empenta ve la bufetada.
El dia 25 vam celebrar el Dia Internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Ja sé que la part positiva d’aquesta “celebració” és per la conscienciació del problema, que benvinguda sigui, però que terrible que s’hagi d’instituir un dia així! No cal que arribi el dia perquè tots i totes haguem de pensar sovint en aquest tema. Alguns homes – i vull remarcar alguns. Homes que em llegiu, Déu em guardi de generalitzar! - s’encarreguen de recordar-nos-ho massa sovint. 























Els mitjans de comunicació fan recompte de víctimes i tots ens esgarrifem de saber que una altra dona ha caigut.
No puc evitar pensar en aquests homes cada vegada que això passa. Quins deuen ser els seus sentiments, les seves emocions, per arribar a fer una cosa així?
Sembla que alguns homes estimen tant les seves dones que abans que perdre-les prefereixen destruir-les i, evidentment, destruir-se; de fet, ja eren homes destruïts. O ets meva o no seràs de ningú, diuen, proclamen en la intimitat.
Alguns altres, durant un temps van estimar la seva parella, però en no complir prou les expectatives amb la brillantor que s’esperava – no brillar prou al costat d’una perla com ell, no deixar prou brillant el terra, no brillar-li prou els ulls en mirar-se’l - el desencís els porta a creure que menyspreant-la i maltractant-la se sentiran millor. El menyspreu podria ser la primera paraula en el camp semàntic que parlava.
També tenim els homes Pigmalió. La dona que els acompanya no és ben bé el que volen, però ells pretenen modelar-la. En aparença són constructors, només en aparença. Davant la impossibilitat de forjar un somni, tasca per la qual s’havien sentit capacitats, la frustració és més gran que si mai no ho haguessin intentat. La frustració és a l’avantsala del maltractament. No m’han sortit bé les coses, la culpa és teva.




La casuística és més ampla, però en els tres grups n’hi trobaríem un bon grapat d’aquests homes. Només parlo de la nostra societat occidental; tots sabem que en d’altres, el maltractament a les dones està institucionalitzat.
I segueixo preguntant-me pels pensaments d’aquests homes: on estableixen la frontera entre l’amor i l’odi? Què són per a ells conceptes com respecte i dignitat? Consideren la dona un ésser inferior, potser rebaixat a la categoria d’objecte? Se li ocorreria a un home insultar un amic perquè porta una camisa que no li agrada o donar-li un cop de puny perquè la pizza s’ha torrat massa, un dia que el convida a sopar? No, eh que no? Així doncs, potser tot és qüestió de força. La dona calla, la dona vol pau, la dona pren paciència, la dona no s’hi torna.
La meva coneguda era una companya de feina, també amiga. L’angoixa que li sobrevenia a l’hora de plegar i tornar cap a casa era atroç. Pobreta meva! Jo li oferia d’anar a casa meva, tot i que en fer-ho no deixava de pensar en els meus fills, per si a aquell bèstia se li ocorria venir a buscar-la. Però ella mateixa es desnonava perquè no es volia ni imaginar quina podria ser la resposta del seu home si no la trobava a casa quan arribés. La noia no tenia gaires amics ni amigues, i penso que són importants, però moltes vegades no són prou, perquè l’autoestima d’una dona maltractada no dóna ni per confiar les penes a ningú. Vaig fer trucades al Servei d’Informació i Atenció a les dones. Ella no s’atrevia ni a això, per por a què ell detectés la trucada.
-         Miri, tinc una amiga que...
La interlocutora devia pensar, com acostuma a passar, que el problema era meu.
-         Sí, però ha de venir ella, eh?
-         Però... aquí... personalment?
-         Sí, sí, ella mateixa aquí.
No hi va anar mai. La por la podia. El calvari va tenir dues etapes. Aquesta va ser la primera. La segona va començar quan ella va aplegar prou coratge per deixar-lo. Ja no treballàvem juntes llavors, però el que m’explicava quan ens trobàvem era de pel·lícula de terror. Amb l’ordre d’allunyament no n’hi havia prou i les maneres d’atansar-s’hi, no les explicaré, fan esborronar. En aquell home s’hi havia succeït les tres modalitats i per aquest ordre: Pigmalió, expectatives no complertes i  meva o de ningú.
Aquest és l’únic cas que jo vaig conèixer de prop i puc assegurar que de totes les idees per intentar treure la meva amiga d’aquell malson no n’hi havia cap de bona ni efectiva. Crec que ja ho vaig dir algun dia en un post: Ho tens mol difícil quan ensopegues amb un home d’aquests!
La meva amiga se’n va sortir.
És veritat que l’educació, la conscienciació, la mentalització són molt importants, però crec que els maltractadors porten un virus molt endins, que només surt amb la dona que algun dia van estimar i en alguns casos que encara creuen que estimen. És un virus que augmenta de volum i agafa múscul a mesura que es va exercitant. Però jo tinc una teoria i potser us sonarà a exaltació de la violència. Què tal si la dona aprengués a defensar-se? Amb força no, amb traça. I des de nenes; igual que aprenen a nedar, aprendre a defensar-se. Si a la primera empenta l’agressor rebés una resposta a l’alçada de les circumstàncies, potser la segona vegada s’hi pensaria una mica i el virus, així ben quiet, es començaria a inhibir per comptes de créixer.
Així ho fa un personatge secundari de la meva novel·la que, per cert, aquest mes que ve ja us podré començar a explicar. Després d’un ensurt majúscul es posa a aprendre karate i els futurs agressors mai més no en surten de franc. Ei, no hi surt el Jackie Chan a la meva novel·la, eh?, però els cops de peu i braç estesos que dóna la Sandra no tenen res a envejar-li.
Pot semblar que estic trivialitzant el tema, però no és així. Crec fermament que si totes les dones sabessin defensa personal, aquest abús de força dels homes maltractadors quedaria força disminuït. O sigui que la violència no només no augmentaria, sinó que disminuiria. Veig improbable que ells també n’aprenguessin, però si ho fessin, aleshores sí que eradicaríem el virus. L’autocontrol, un dels valors que es defensen i en el qual entrenen totes les disciplines de  defensa personal, ompliria el món i no se’n solucionarien pocs de problemes.


La defensa personal va ser la seva solució

dijous, 19 de novembre de 2015

LA SEDUCCIÓ

                                   
                               
Dissabte va ser dia de llàgrimes a París i a tot el món civilitzat. Llàgrimes en saber la notícia, llàgrimes en veure i sentir l’espant de l’atac, llàgrimes en anar coneixent-ne tots els detalls. Tornarem a plorar, estem avisats.
El monstre viu entre nosaltres, potser al nostre carrer, encreuant la seva mirada amb la nostra, prenent una copa al nostre costat, ensenyant-nos les  fotos en algun dels seus perfils de Facebook. I secretament rumia, conspira i cova un pla. Quan arriba el moment, res no el torba, ens mira als ulls i ens mata.
Què està fallant? – ens preguntem tots – perquè gent nascuda aquí se senti seduïda a matar els seus compatriotes d’una forma tan execrable? I sobre la taula, com sempre, diferents opinions: l’actitud i les accions de les potències occidentals envers els països islàmics en conflicte, la no integració i automarginació dels immigrants en els seus països d’acollida, el vell i irresoluble conflicte Israel-Palestina. I possibles solucions: atacar el cor d’Estat Islàmic, educar correctament no només en els valors occidentals, sinó en l’Islam, canviar l’atac pel diàleg.
Jo, permeteu-me que sigui pessimista, des de la meva quasi total ignorància, penso que si no hi ha un miracle – i no cal que sigui del cel; estic pensant en alguna conjuntura que convidés els terroristes a reflexionar, si és que és possible – això no té solució.
Si és veritat el que diuen els experts, els terroristes volen fundar un estat islàmic, tal com ho va fer Israel, tal com ho vol fer Catalunya. Mai no hi haurà hagut cap estat tan fonamentat en la sang, la mort i la violència com aquest. De veritat que algú es pensa que després d’haver viscut crivellant, degollant, cremant gent innocent, viuran tranquil·lament en família en una casa amb hortet? Matar com ho fan ells és una droga que genera addicció; no se’n desenganxaran tan fàcilment. Però potser aquest només és un argument de seducció: un fi que justifica els mitjans. Seduïts per la gihad, expliquen. En realitat, seduïts per la mort, la pròpia i la dels altres, seduïts pel poder de tenir a les mans la vida de les persones i manllevar-los-hi de la manera més ignominiosa, seduïts per creure’s déus en nom de Déu.
Hitler va seduir els alemanys per poder exterminar el poble jueu. Estat Islàmic -que no és un home sol, sinó una hidra de molts caps que es reprodueixen- vol seduir el món islàmic per acabar amb el món occidental.
La tempesta ha començat, diuen; ells s’han erigit en tempesta. Contra el seu desig de mort i destrucció n’hi contraposo un altre: que un plugim suau, però persistent els amari fins al moll de l’os, que els mulli les bales, els apagui el foc, els desactivi les bombes, els clarifiqui les idees i els estovi el cor. Ells també són víctimes. Víctimes de la molta ignorància i de la incultura – i no importa que siguin llicenciats - i encara més, víctimes de la “seductora barbàrie”. I si realment creuen que és el seu Déu qui els inspira, cometen un greu error d’interpretació: Al·là, el Compassiu i Misericordiós, no beneeix el seu terror.



diumenge, 1 de novembre de 2015

LES AMIGUES

Amics són els que quan tu t'atures mentre el món segueix avançant, tiren enrere per rescatar-te. Dedico aquesta entrada a les meves amigues de la infantesa, però també a les amigues i amics que he tingut la sort de guanyar i mantenir al llarg de la vida.                                      
                                       
L’altre dia dinava en un restaurant i l’entrada al local d’una colla de joves em va transportar trenta anys enrere. –Altre cop parlant del passat? Sí. No hi ha futur? I tant que sí, i si depèn de mi, que sigui més llarg que el passat, però no depèn de mi.
Els joves van entrar en tromba al local, però no eren pas uns joves esbojarrats. Alguns amb parella, d’altres sense; una noia embarassada es deixava acaronar la panxa per qui li demanava, una altra es petonejava amb la parella. Xerraven, reien, se’ls veia contents, decidits. Em va semblar que se sentien imparables, capaços de menjar-se el món. I això que el món, comparat amb trenta anys enrere, ara sembla més dur de rosegar, sobretot per algú que, de segur, ha crescut amb contemplacions, sobreprotecció i abundància, fins que s’ha hagut de llençar a l’arena.
No vaig poder evitar de comparar-los amb nosaltres, quan també ens crèiem imparables, quan la vida s’estenia al nostre davant tan lluny com l’horitzó, o més. Nostre? Nosaltres? Sí, nosaltres, les que dinàvem al restaurant. També érem una colla, la colla d’amigues des de la infància, que mai no hem deixat de ser-ho.
No recordo a quina edat començàvem el col·legi, però pel cap baix deu fer més de mig segle que ens coneixem. Anàvem totes amb bata blanca, fèiem gimnàstica al pati, resàvem a la capella i alguna vegada cantàvem “Prietas la filas”. Crec que a les monges no els hi agradava el “Cara al sol”. Encara faltaven anys per l’etapa angoixant de l'assetjament i si, al cap d’uns quants més, nosaltres també ens vam sentir imparables, en aquell moment érem sobretot innocents. Innocents descobrint el món.
Hi ha gent que m’explica que s’ha retrobat amb els amics a través de facebook, que ha aconseguit aplegar tota la colla i que ho han celebrat. A nosaltres no ens ha calgut perquè sempre hem estat en contacte. És més, des que vam deixar el col·legi de les monges, ens hem anat trobant més o menys cada any – exceptuant una pausa de quatre anys, quan una de nosaltres va ser mare molt jove i, tant ella com la resta ens devíem espantar tant que ens va semblar que una ocupació com aquesta no en permetia cap altra. Després ja vam veure que no, que ser mare era compatible amb un centenar més d’ocupacions. I si no ho era, li fèiem.

video

                             Llàstima que no havia sortit el vídeo encara!

Al principi la trobada era un sopar, però ja fa anys que fem cap de setmana sencer. Estic esperant que ens decidim a fer un viatge d’un parell de setmanes. A mi m’agradaria anar a Nova Zelanda – que diu que és molt bonic i que per res hi caminen de cap per avall – També a altres llocs més propers, que ja no els proposo perquè no sembli que no m’he mogut mai de casa.
En les nostres trobades no fem res d’especial. Bàsicament parlem. Dels fills, dels pares, una mica dels marits – les que en tenen - de la feina, de la jubilació, de problemes, de solucions, de la independència i de com està el món. Alguna vegada parlem del passat i de les trapelleries que fèiem pel poble. No acostumem a parlar de quan ens sentíem imparables; per molt que ens hi sentíssim, ara sabem que no ho érem. La vida ens ha anat parant a ràfegues. Per sort, sempre hem tornat a arrencar. No totes; a l’Anna no la va aturar la vida. Siguis on siguis, Anna, no t’oblidarem mai i, encara que no en parlem, sempre, quan ens trobem, ets en el pensament de totes.
Diu que els amics de la infància no es trien perquè ja et venen donats i que els amics que vas trobant al llarg de la vida són més autèntics perquè els has escollit en llibertat. He tingut uns quants anys per comprovar-ho i puc dir que alguns, autèntics o no, han passat i d’altres – com els ho agraeixo! - s’han quedat. Però no crec que els amics que fem d’adults siguin més autèntics que els de la infantesa. Les vivències dels primers anys de vida ens marquen i, sens dubte, reconeixem les mateixes empremtes en aquells que ens hi han acompanyat. És aquesta complicitat guanyada minut a minut i sense adonar-se’n la que fa que la nostra amistat sigui incondicional. Ja sé que hi haurà qui no hi estarà d’acord.





Fotos:  Carme Pàmies



Els joves imparables del restaurant no crec que em llegeixin, que la catosfera és molt gran i no vaig pensar – beneita de mi! – a donar-los l’adreça del blog, però des d’aquí els desitjo sort, força per reprendre el camí cada vegada que la vida els aturi i sobretot, sobretot, que conservin els amics que l’altre dia els envoltaven, perquè sempre que es trobin o es retrobin es tornaran a sentir, com jo i malgrat les aturades en el camí, imparables.


I a qui endevini on vam anar aquesta 
vegada, el deixo entrar sempre que vulgui al meu blog