divendres, 15 de gener del 2016

LES CADENES SUBTILS - DUES DONES

             
Sense tenir-ne cap intenció prèvia, resulta que el protagonisme de la meva novel·la l’acaparen dues dones, la Maria i la Mimí. Heus aquí un petit tast del que diuen i el que fan una i l’altra:

Aquesta és la Maria:

Devia semblar una bestioleta quan vaig arribar a l’internat de Tarragona. I no pas per l’aspecte físic, sinó perquè el meu comportament tan esquerp devia tenir alarmades les monges i potser, no tant, les noies que només em miraven de reüll, com preguntant-se d’on havia sortit. Així em sentia jo i d’on havia sortit, desitjava amb tota les forces que no ho descobrís mai ningú. De fet, encara que no en fos conscient, no n’havia pas sortit, perquè la meva ànima hi continuava encadenada.
A vegades pensava que la meva única sort en aquell moment era estar tancada allí dins, sense poder sortir. Allí m’hi sentia força segura: monges, nenes, noies... i dic força perquè no m’hi sentia del tot.
Cada dos dies passava una inquietud quan veia el mossèn aparèixer pel col·legi. Ell a mi, com a les meves companyes, no em deia res, però jo només de saber que havia de venir ja tenia carrisqueig de dents i calfreds a l’esquena. Coneixia com les gastaven els homes amb sotana.

Però també aquesta:

Enfila el passadís agafada al caminador. Malgrat necessitar ajuda, camina de pressa. Se li ha fet tard per esmorzar. Els seus amics ja l’esperen al menjador i la criden tan bon punt la veuen entrar per la porta.
—Maria, fas tard!
—Va, Maria, ets l’última.
Ella se’ls mira amb somriure burleta.
—Ah, que potser anem a la platja després?
Estaven tots expectants esperant la seva resposta, que sempre els fa riure, i ja l’ha donat. Ara ja poden riure i és que són una colla de vells amb esperit jove que, segurament, si no estiguessin junts, no riurien. La Maria s’asseu al costat d’una dona prima, d’ulls blaus i tristos i cabell curt que, malgrat les canes, deixa entreveure el color ros que les va precedir. És la Teresa, que aixeca els ulls només per mirar-se la a ella.
—Quina bona olor que fas, Maria —li diu fluixet—. Mira, avui t’ha tocat la rifa. Esmorzar especial!— afegeix, aixecant més el to de veu.
Tots riuen per sota el nas i li fan un lloc a taula.
—Té, filla, la carta – el Claudi li allarga un fulletó que es treu de la butxaca —Pots escollir, magdalenes amb llet o llet amb magdalenes.

I aquesta és la Mimí:

En dos mesos, la Mimí aconsegueix neutralitzar la irritació permanent i incontrolable que duia a dins. Les seves percepcions extremes no li han donat precisament suport, però de mica en mica va estabilitzant els impactes dels primers dies i interiorment prova a reconciliar-se amb tots els vells, al principi tan odiosos.
Ha après a no cridar més que la que parla sempre enfurismada, a punt de pegar al seu interlocutor. Els primers dies cridava més que ella, però després va veure que era inútil. Ara, quan sent que s’exalta, en té prou amb parlar-li fluixet i la dona abaixa el to immediatament. Un que sempre plora, la treia de polleguera, perquè el seu gemec s’escampava per la planta, penetrant totes les orelles, i més les d’ella, fins a fer-se insuportable. No ha deixat de gemegar, però l’oïda de la Mimí s’ha acostumat a aquella música de fons. També hi ha la que havia estat professora de filosofia. Poc importa això ara, pensa la Mimí, però cada vegada que la troba li pregunta:
—I vostè, què creu? Raó o sexe?
La Mimí la primera vegada es va quedar perplexa. En el poc que recordava de la matèria, mai no havia enfrontat aquests dos conceptes. Mentre rumiava la resposta, la professora ja anava passadís enllà sacsejant les espatlles en senyal de resignació. Després va poder comprovar que cada vegada que la trobava li feia la pregunta. Estranyament, no era la mateixa per a tothom, sinó que tenia una pregunta personalitzada per cada un dels empleats de la planta. Només pels empleats. Mai no preguntava els residents. 

Un dia, inevitablement, s’havien de trobar: 

—Bon dia. Som-hi?— diu la Mimí, mentre l’ajuda a aixecar-se.
—Som-hi, som-hi.
—Com et dius?— li pregunta, mentre obre l’aixeta de la dutxa.
—Jo sóc la Maria.
—Qui?
Amb el soroll de l’aigua no ha sentit la resposta, però sí un soroll somort, quasi imperceptible, que la fa mirar enrere precipitadament. Té un gran ensurt quan veu la dona a terra, de bocaterrosa.
—Merda!
La Maria s’havia tret la camisa de dormir i l’havia deixat a terra. La Mimí corre cap a ella, s’entrebanca amb la camisa i cau al seu damunt aparatosament. S’espanta més quan sent que la dona, a sota seu, riu.
 «Deu estar boja?»
—Va nena, ajuda’m a aixecar-me i no facis el pena, no veus que estic bé?
La Mimí s’incorpora com pot, intentant no augmentar la pressió del seu cos sobre el de la dona i contenint el riure.
 «D’on deu haver tret aquesta dona l’expressió «fer el pena»?»
Quan acaba d’incorporar-la, veu esverada el nyanyo al front de la Maria, que va augmentant de mida per segons.
—Merda, merda, merda! Vaig a cridar la infermera.
—Xxxt! Nena, no diguis paraulotes i deixa estar la infermera! Vés a buscar una mica de gel a la nevera i me’l posaré damunt del nyanyo. Ja veuràs com d’aquí a una estona no es nota res.
Ella corre a buscar el gel, totalment esverada. Dues companyes, pel passadís, se la miren amb estranyesa. «Què li passa a la nova?», li diu una a l’altra.


Bé, i després d’aquest aperitiu, no crec que ningú tingui cap dubte sobre quin és l’escenari principal de Les cadenes subtils, no?


I si us ve de gust, aquí teniu un altre tast, més petit encara, però jo crec que també més impactant.





20 comentaris:

  1. Sí que he quedat impactada sí...

    Bé, t'ho explico amb tota sinceritat. Les teves paraules, els teus fragments, els teus diàlegs, m'han agradat molt. M'han fet venir ganes de tastar i de llegir la teva novel·la.

    El vídeo, impactant, m'ha fet por... no sé si m'entens. He pensat, segur que m'agradarà? Millor que no l'hagués mirat. Ara bé. també et vull tranquil·litzar, jo sóc atípica, segurament a molta gent li cridarà l'atenció allò que a mi m'impacta desagradablement.

    Per sortir de dubtes, què millor que llegir la teva novel·la, oi? Ja ha vist la llum? Ja és al carrer?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs t'agraeixo la sinceritat, Carme. No m'ho havia dit ningú. La gent fa oh, ah, ostres, i potser els que pensen com tu no diuen res. Bé, la història té una intriga important i això era el que volia que transmetés, però potser sí que la música, les brumes del principi i la foscor poden fer una mica de mal rotllo. Però no crec que passis por, llegint-la; com a molt, amb el pròleg, però és curtet.
      A veure si a finals de mes la tenim ja. Sempre surten entrebancs. Amb l'altre llibre igual. No pateixis que faré la comunicació oficial per aquí.

      Elimina
  2. Veig que la María primer la veiem com una adolescent i després d'una vida que ens la deus explicar a la novel·la, acaba en un geriàtric, on la Mimí, és la seva cuidadora, de la qual, de moment, no en sabem gran cosa...
    T'he de dir que el tast més impactant, jo no el veig, només hi ha un quadrat blanc, llàstima!
    Peonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Roser! Has clavat l'argument. Sort que no m'has desvetllat la vida secreta dels personatges, però ets bona deductora.
      No sé com ha anat això del vídeo. La major part de la gent l'ha pogut veure, però quan m'ho vau dir tu i el Xe-Xu ho vaig provar al mòbil i també em donava un error. A l'ordinador, tant amb el servidor Mozilla com amb el Google Chrome es veu.

      Elimina
  3. El que he llegit m'agrada. Aquesta novel·la promet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Alfonso. Esperem que la promesa es compleixi, no?

      Elimina
  4. No puc veure el vídeo, no sé per quin motiu, em sembla que és del meu ordinador. Amb el tast que ens ensenyes, una cosa és indubtable, però ja ho sabíem: escrius molt bé. M'agrada com està escrit. Un altre tema és la història que hi hagi darrere... em temo que és d'aquelles que transpiren una sensibilitat que als homes ens costa d'entendre, o que ens costa que ens interessi en un llibre. Em genera dubtes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé què deu ser, XeXu. Jo al mòbil tampoc no el puc veure.
      M'ha fet gràcia això que dius de la sensibilitat. M'ho prenc com una floreta. Quan vaig fer la presentació de l'altre llibre, un amic em va dir de bon rotllo, amb una mica de sorna "Ha estat molt bé, una presentació molt femenina" I ben bé, tampoc no em va aclarir què volia dir, però alguna cosa hi deu haver, potser inconscient, que es filtra. De tota manera, no et conec els gustos, però jo crec que t'agradaria; el post era per presentar les dues dones, però hi ha molt més.

      Elimina
  5. M'agrada el que he llegit. Tinc moltes ganes de poder llegir la teva novel·la. Ja em diràs com es pot comprar o si faràs alguna presentació a Barcelona.
    Jo si que he vist el vídeo i estic desitjant descobrir el secret!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé, Glòria! Espero complir les teves expectatives. A final de mes espero que ja estigui a les llibreries, ja avisaré. I també tinc intenció de fer una presentació a Barcelona, en una llibreria, però encara hi he de parlar. De seguida que ho sàpiga t'ho dic.

      Elimina
  6. Respostes
    1. Doncs a veure si la pintura és realista, Elfree. Gràcies.

      Elimina
  7. El llenguatge i els diàlegs són molt bons Teresa!!
    Jo sí que he pogut veure i impactar.me amb video-anunci.
    Segur que agradarà els seus lectors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! M'hi he esforçat molt, hehe! No es pot dir que hagi fluit naturalment, com em passa quan escric al blog, però al final he quedat satisfeta.
      El video és fortet, sí. Vaig dir el que volia que hi sortís, però l'il·lustrador ha fet molt bona feina, en el sentit que a mi també m'ha impactat.
      Et compto entre els lectors, no?

      Elimina
  8. Sí que m'agradarà llegir "Les cadenes subtils".
    Crec que ja vas explicar com comprar-la. Si ens pots fer un recordatori perl despistats ens anirà bé.
    Com comprar-la des de Barcelona?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aaahh, com que parlaves en tercera persona, Xavier, ja m'havia entristit de pensar que no en podries gaudir. Ai, que des que va morir la padrina, ho faig la mar de bé.
      Encara no ha sortit. Suposo que en deu dies serà a les llibreries. No et preocupis que ja en faré bombo i plateret per aquí.

      Elimina
  9. Sí que pinta bé. Jo tampoc no puc veure el vídeo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys he intentat adornar-la amb els millors colors, Novesflors.
      Em sap greu que no ho puguis veure. Intentaré penjar-lo a youtube i substituir-lo. Normalment, aquests no fallen mai.

      Elimina
    2. Com més a prop hi sóc, més temor em fa.
      La teva imaginació és gran i àgil per tramar els ambients i la gent que els viu.

      Elimina
  10. Doncs ja hi ets, Olga! Ja veuràs que no cal patir. Tot i que he intentat amagar-me, m'hi reconeixeràs a mi en la novel·la.Espero que no en els personatges, eh?

    ResponElimina