OPINIÓ- 2


Per problemes amb la pàgina OPINIÓ (a punt d'ensorrar-se per un excés de política) segueixo aquí amb els 


ARTICLES D'OPINIÓ PUBLICATS A NOTÍCIES TGN

14 de juny de 2017

VINT-I-CINC ANYS

Dissabte vaig passar una bona estona mirant el partit que els jugadors del Dream Team del Barça van jugar en commemoració del triomf de Wembley.
Aquells nois que fa vint-i-cinc anys havien tallat el vent amb les seves cames i la seva energia s’havien fet grans —i grossos— i semblava que el vent els tallés a ells en cada pas que donaven. Em tenien amb l’ai al cor, per por que caiguessin malament, quan els veia només trontollar una mica. Queda clar que els futbolistes en actiu estan en una monumental bona forma física, que no els hi ha caigut del cel sinó que és fruit d’un entrenament intens.
Dic que vaig passar una bona estona, no pas per haver rigut ―que també una mica― sinó per tenir el consol de constatar que el temps passa per tothom ―i no només per a mi― i ens va en contra en forma de greix i retenció de líquids que augmenten el nostre volum de manera que no hauríem sospitat de cap manera fa vint-i-cinc anys. Fa vint-i-cinc anys, jo també tallava el vent, o el bacallà ―que no la respiració―. Crec que tots ho hem fet en un àmbit o altre de la nostra vida, sobretot de joves.
Per sort el pas del temps també ens engreixa l’interior amb l’experiència, la saviesa, si sabem aprofitar l’experiència, i la tolerància. El temps dona la perspectiva necessària per fer caure els déus del pedestal i a vegades per posar-n’hi d’altres que van passar desapercebuts, i per esguardar-ho tot amb una mirada més serena.
Què veurem d’aquí a vint-i-cinc anys si mirem enrere? Commemorarem els vint-i-cinc anys d’independència de Catalunya? M’agradaria! M’agradaria tant que només per això deixaria passar vint-i-cinc anys més per poder-ho celebrar. És clar que als partidaris del “no” els agradaria celebrar també els vint-i-cinc anys del fracàs del referèndum... No sabem què passarà l’1 d’octubre. L’únic que sabem és que  votarem i que, surti el que surti, la independència està engendrada i un moment o altre naixerà. Si és ara, millor; si ho puc veure jo, també; si triga una mica més, almenys que la vegin els meus fills. Em sap greu dir-los als del “no” que d’aquí a vint-i-cinc anys no tindran res a celebrar, perquè la situació haurà canviat.
Ah, per cert, d’aquí a vint-i-cinc anys jo també celebraré que vaig publicar la meva segona novel·la. “El silenci de Vallbona” es titula i si aquest silenci que dura des de fa gairebé vuit segles s’hagués trencat, possiblement el destí de la humanitat hauria canviat. La presento el 22 de juny a les set de la tarda a la Casa de les Lletres de la nostra ciutat. Estimats lectors, hi esteu convidats! I millor compartir-ho i celebrar-ho ara, que d’aquí a vint-i-cinc anys qui sap on serem!



24 de maig de 2017

ENS ENLAIREM

Comença a fer pànic de pensar en agafar l’avió. Entre els errors tècnics i els errors humans, els segrestos, els kamikazes jihadistes que volen entrar al paradís per la porta gran i els malalts mentals que amb la baixa mèdica a la butxaca continuen treballant i decideixen fer un suïcidi coral estimbant-se contra una  serralada, les pel·lis terrorífiques de fa quaranta anys sobre avions s’han quedat tan curtes que més aviat semblen contes per a nens.
Darrerament  a la prevenció a volar hi hem d’afegir la inseguretat de si arribarem a pujar a l’avió abans de perdre la paciència i decidir agafar la maleta i tornar cap a casa. Ja fa quasi un mes que les cues i el caos a l’aeroport del Prat són d’escàndol i, segons he sentit, encara n’hi ha per un mes més. Un mes? Això ens situa a finals de juny, primers de juliol que és quan habitualment comencen els problemes a l’aeroport.
Sembla ser que no hi ha prou efectius policials per fer el control necessari perquè l’allau de viatgers flueixi amb naturalitat, sense negligir la seguretat de ningú. Així doncs... des de fa un mes hi ha molts més viatgers a l’aeroport del Prat? O és que s’ha hagut d’augmentar el control per un risc que ningú no ens ha explicat? I a Madrid no ha augmentat el risc? Senyor! quantes incògnites!
Amb tot, no cal patir que diu el senyor Millo, Delegat del Govern espanyol a Catalunya, que el seu govern ha fet una gran aposta a l’aeroport del Prat. Doncs... si no s’hi juga alguna cosa més, la perdrà segur, l’aposta. És clar que no especifica quina mena d’aposta és. No serà pas una aposta entre els membres del govern per encertar quin és el grau de cabreig dels catalans? També diu el senyor Millo —amb bona intenció, no en tinc cap dubte, amb intenció terapèutica― que hem d’aprendre a viure d’una altra manera. Que ho volem tot de manera immediata i que no és això, que s’ha de viure amb menys estrès. I quina millor manera d’iniciar-se en la meditació zen que quan un s’espera a l’aeroport per emprendre el viatge dels seus somnis? O molt pitjor: el viatge que ha de fer cada setmana per necessitat.
Jo, per si de cas, com que dilluns que ve he d’agafar l’avió, estic fent un curset accelerat i intensiu —i quin contrasentit! diria el Millo— de ioga. Durant dues setmanes, sis hores cada dia — voleu dir que l’espera serà més llarga?—. Ja m’imagino amb les cames encreuades a l’aeroport enmig de l’agitació general, amb la ment en blanc i fent inspiracions profundes. Ooooommmm... És clar que hauré de demanar a les meves amigues que m’avisin quan estiguem a punt d’enlairar-nos que, com que jo estaré permanentment enlairada, tampoc no em voldria quedar a terra després de tanta preparació.
Fins d’aquí tres setmanes! Espero. Espero poder-me enlairar i poder aterrar.




10 de maig de 2017

AUREO AERI

A mi sempre m’ha agradat ballar. Ball anàrquic, patxanguero, de festa major. Res de passos i més passos compassats, comptats i ben combinats. Una vegada em vaig apuntar a ball de saló i una altra a swing. Només vaig aguantar un trimestre en cada activitat. La meva dignitat no va poder resistir veure’m davant d’aquell gran mirall, descomptada, descomposta i mirant de recuperar el pas. Així que el ball d’acadèmia és una de les meves assignatures pendents. Ja cal que m’espavili si la vull aprovar perquè aviat els genolls, els malucs, els canells i una o més de les meves vint-i-sis vèrtebres començaran a portar-me per on elles voldran; les plantes dels peus ja fa temps que ho fan, literalment em porten pel camí de l’amargura. De tota manera, crec que em vaig equivocar. Vaig pensar que jo no seria mai capaç de seguir el ritme de la música alhora que comptava i estava pendent dels passos O sigui, vaig oblidar la meva eterna regla de la qual estic tan convençuda: amb perseverança arribes on vols. Que, de fet, tampoc no volia arribar tan lluny; només aprendre a ballar bé i gaudir mentre ho feia.
Perseverança deu ser la virtut que posseeix i moltes hores de pràctica les que porta el grup AUREO Dantzaz, que va actuar el cap de setmana passat al Teatre Tarragona, així com també un desig d’innovació, reeixit, en el món de la dansa. Van aconseguir entusiasmar tot el públic i m’hi incloc. Em pregunto com poden volar de la manera que ho fan i fer totes aquelles contorsions sense prendre mal, deixar-se caure, talment plomes, damunt d’un company i gaudir d’una lleugeresa de moviments, com si volguessin emular el vent. Només trobo una resposta i és l’amor pel que fan i el desig de fer-ho bé, més que bé. En entrar et donen un llibret on expliquen qui són i de què va allò que representen i així tens una idea del que et volen dir en els cinc números de dansa que executen. Està bé perquè no sempre és fàcil entendre el que, en la seva inspiració, pretenen mostrar-te. Ja sé que als artistes els agrada que cadascú faci una interpretació pròpia de les seves obres, però en segons quines arts s’agraeix una ajudeta per molt que allò ideal sigui la interpretació lliure.
He de confessar que quan vaig comprar les entrades anticipades vaig associar “aureo” amb “aeri” i no hi té res a veure. “Aureo” fa referència a l’or i “aeri” a l’aire: que habita, te lloc o es troba en l’aire i que és vaporós com l’aire. Després de veure com es movien els ballarins per l’aire, no trobaria tan descabellat que l’espectacle es digués “Auri”. És clar que no sona tan airós, ni esvelt, ni elegant com “Aureo”. I fins aquí, que no voldria que el lector acabés amb maldecap lingüístic avui.




26 d'abril de 2017

LES LLÀGRIMES DE LA LITERATURA

Definitivament les grans editorials han decidit renunciar a la literatura i dedicar-se al negoci. Entenc que les empreses es munten per guanyar diners, però oblidar-se de la seva finalitat principal, que és donar valor a la paraula escrita que s’ho mereix, divulgar-la i augmentar així el nivell literari del nostre país, és imperdonable.
Parlo de les oportunitats que se’ls dona als autors mediàtics que només en la seva primera obra aconsegueixen ser els més venuts Sempre que surten les llistes dels més venuts jo em pregunto per les llistes dels més llegits, però està clar que aquestes no les coneixerem mai. Normalment són periodistes, la majoria bons en la seva professió; a vegades, tertulians o simplement gent que ha tingut ocasió de ser coneguda a través dels mitjans, bàsicament la televisió. Tots s’atreveixen a escriure un llibre i, per dubtosa que sigui la seva qualitat, se’ls hi publica, se’ls hi promociona a bombo i plateret a través de la premsa, la ràdio i els mateixos mitjans que els han fet famosos i, només faltaria, arriben a ser els més venuts per Sant Jordi. A alguns inclús els atorguen premis literaris de renom del país. Jo també vaig caure en el parany de llegir-los anys enrere, ara ja no ho faig.
Estic convençuda que els genis van escassos en tots els àmbits. En literatura ara mateix només recordo Salinger amb “El vigilant en el camp de sègol”, la seva primera i única novel·la, i Süskind amb “El perfum”, la segona. Segur que n’hi ha algun més, però un escriptor novell difícilment es converteix en un gran autor amb la seva primera obra. Ni amb la segona ni amb la tercera. Es tracta de picar pedra, de treballar dur. I aquí tenim, en augment cada Sant Jordi que passa, autors mediàtics que desplacen grans escriptors com Jaume Cabré un monstre de la literatura, qui ho dubta?, com Lluís Anton Baulenas, com Enrique Vila-matas, com d’altres, tots amb un gran bagatge literari, que han escrit una pila de llibres abans de ser coneguts i reconeguts. Tots eclipsats pels mediàtics i cap d’ells en les llistes dels més venuts.
Per altra banda, és lògic que els més venuts siguin aquells que ens entren pels ulls. Però, i el criteri personal? No existeix? Tanta gent hi ha, lectora o no, que només es deixa guiar per aquest màrqueting sense fonament que ens vol acaparar l’atenció de forma exclusiva cada any pels volts de la Diada de Sant Jordi? Doncs és ben trist i més que ho serà si els que han iniciat aquesta cadena de pseudo-literatura no recapaciten.
Si a algú li passa pel cap que parlo amb ressentiment perquè jo també soc del ram, s’equivoca. Escric força en diferents espais, però només he publicat dos llibres i sé quin és el meu lloc. Ara bé, amb tota modèstia em sento amb prou criteri en aquest terreny per expressar el que penso. I crec que si l’autèntica literatura, la que no passa, la que un cop llegida es queda amb nosaltres per sempre, es pogués expressar, segurament ploraria.



12 d'abril de 2017

REFLEXIONEM
                                                           

S’ha criticat força Gabriel Rufián per perdre les formes amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, el vigilant contra la corrupció que va resultar ser corrupte ell mateix. Serà que les formes de de Alfonso són molt correctes! Per no parlar del fons, que sembla que als crítics se’ls hi ha oblidat. El que em preocupa és saber amb qui parlava realment l’exdirector en les seves converses, perquè l’exministre Fernández Díaz diu que ell no hi era, que no coneix, que no va dir... Però les gravacions canten per si soles. I desafinen vergonyosament. Rufián va dir el que molts pensem, no? Doncs jo el recolzo plenament. El pecat de voler arruïnar un poble econòmicament i política ja és prou gran; no cal que hi afegim el de la hipocresia.
De pecat capital haurà qualificat el govern espanyol l’amenaça de l’exministre britànic Norman Tebbit de recolzar la independència de Catalunya si Espanya es posa tonta i reclama Gibraltar, volent aprofitar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Jo ho qualifico de virtut cardinal, la veritat, tot i que està clar que no soc imparcial. Parlant dels anglesos, beneït sigui el Brexit que fa plantejar a la Unió Europea què passaria amb un país com Escòcia si s’independitzés d’un altre que ja és/era de la Unió.
Mereixedor del cel és l’expresident —avui els ex... planen sobre aquesta columna— americà Jimmy Carter que, juntament amb la seva dona, va crear l’any 1982 The Carter Center, una fundació que actua com a observadora, mitjancera i defensora de la democràcia i dels drets humans, entre altres bones obres. Al món també hi ha grans i excel·lents persones, encara que a vegades costi de trobar-les. Una bona obra la de Carter, rebent el president Puigdemont, amb qui va parlar, sembla només, de com és Catalunya i de com sempre s’hi pot comptar. Indulgència plenària per a tot el govern de la Generalitat que ha actuat amb prou discreció per aconseguir aquesta fita sense que el govern espanyol la boicotegés, com fa sempre que pot. Per sort, hi ha un sentiment anomenat empatia, que passa per damunt dels interessos dels governs i que ens permet almenys explicar el conflicte que tenim amb Espanya, independentment que qui ens escolti després s’hi posicioni a favor o en contra.
Com que som a Setmana Santa s’imposa la reflexió. Us convido a reflexionar sobre la hipocresia i la conspiració, la prudència, la rauxa i la intolerància, els pecats i les virtuts. Reflexionem!




29 de març de 2017

AL·LÈRGIA O INTOLERÀNCIA?
                                        

La tan esperada primavera va arribar la setmana passada. L’hivern és llarg i qui més qui menys espera que el dia s’allargui, que el sol escalfi més i que tot torni a renéixer, també dins nostre.
No tot són avantatges, però, perquè amb la primavera arriben les al·lèrgies. Les al·lèrgies consisteixen en una reacció exagerada de l’organisme, quan entra en contacte amb determinades substàncies: pol·len, pols, aliments..., que activa el sistema immune.  Una cosa diferent són les intoleràncies; les alimentàries provoquen efectes adversos en la salut de l’individu que les pateix; en les altres intoleràncies: polítiques, ètniques, religioses, mediàtiques, els efectes no són només per l’individu, sinó també per la societat.
Aquesta primavera ha aparegut una al·lèrgia nova, l’al·lèrgia al referèndum. A la paraula, a allò que representa, als que la pronuncien, als que la repeteixen com un mantra. És al·lèrgia o és intolerància? És que tinc els meus dubtes perquè l’al·lèrgia es combat amb medicaments específics i els medicament per l’al·lèrgia al referèndum només es troben a la farmàcia del Tribunal Constitucional —sense recepta, que hi ha confiança entre el malalt i el farmacèutic—; per altra banda, la intolerància consisteix en mantenir-se tancat en els propis principis i en dir sempre que no, i aquí es dona la circumstància que la intolerància provoca efectes adversos en la nostra societat.
Els al·lèrgics-intolerants al referèndum deuen patir una barbaritat amb aquesta doble dolència. I ara, amb la campanya, més, perquè la paraula maleïda està en boca de tots, dels que volem decidir que sí i dels que volen decidir que no. Les picors no els deuen donar treva ni per anar a la farmàcia del Constitucional i els no-no-no-no-no-no-no se’ls deuen embarbussar a la boca,  a punt de fer-se’ls un nus a la llengua.
Jo entenc el que els passa a aquests malalts. El referèndum en si no és res i tampoc no està clar que guanyem els partidaris del sí a la independència, però ells creuen que autoritzant-lo, estan obrint la porta al virus que després esclatarà amb tota la seva malignitat —Els al·lèrgic-intolerants també ens veuen com malalts a nosaltres. En psicologia d’això se’n diu projecció—. Encara no s’han assabentat que el nostre virus ja fa anys que s’està incubant, per no dir segles i que ells mateixos, tancant-li de forma tan dràstica i fulminant la porta, només estan provocant que s’esquerdi per excés de pressió continguda.
M’agradaria dir que entre tots podem esbotzar la porta perquè el virus es manifesti d’una vegada, però no ho faré i és que això, a ulls dels al·lèrgics, podria anar en la línia de «per fer la truita s’han de trencar els ous»  i ara mateix... no tinc gana. I ganes d’anar a Madrid, tampoc.



15 de març de 2017

LA FARSA


És ben sabut que tot allò viscut en la infantesa queda per sempre més en la memòria. Un dels records que evoco amb freqüència darrerament és el de la representació dels Pastorets de Folch i Torres que escenificàvem al meu poble. Alguns fragments  me’ls sé de memòria perquè, a vegades actuant i a vegades entre bastidors, en vaig formar part durant molts anys. Hi ha un personatge que em ve sovint a la memòria; és l’Avarícia, un dels dimonis dels Set pecats capitals. Apareixia sempre per darrere del rabadà Lluquet i, amb una moneda als dits, li xiuxiuejava a l’orella: “Jo, fent lluir amb malícia, tan sols una moneda d’or, de l’home faig néixer al cor el turment de l’avarícia”.
La persistència d’aquest record prové de que molt sovint, tots els corruptes d’aquest país i del país veí s’encarreguen de fer-me’l present. Pel que es veu, tan sols fent lluir la moneda davant dels ulls, n’hi ha prou per despertar la passió pels diners aliens —aliens és del que es tracta; tenir el desig de prosperar sense robar és ben lícit.
Poques vegades, cada cop que apareix un cas nou de corrupció, deixo de preguntar-me què ha impulsat aquella persona a delinquir per apropiar-se de més i més diners. És l’ocasió allò que fa al lladre? Per molts diners que un toqui, sempre en vol més? El lladre es pensa que la resta del món és idiota? L’honradesa s’extingeix si hi ha la possibilitat d’enriquir-se?. No cal dir que en els darrers dos anys les preguntes s’han amuntegat i encavalcat les unes amb les altres. Encara estic rumiant la resposta sobre un cas concret, quan ja en surt un altre a la llum. Entre Bàrcenas, Barberà, Camps, Fabra, Chaves, Griñan, Pujol pare i alguns Pujol fills, Urdangarín, Pallerols, Blesa, Rato, Matas, Millet, Montull... estic a punt del col·lapse, intentant respondre a les meves preguntes.
Curiós el “cas Palau”. Millet podria passar per un home amb poques llums, poques paraules, ingenu fins al moll de l’os, bona fe, càndid, despistat i ara malalt; no em queda clar si de l’esquena o de les cames —boníssim el gag de Polònia on Millet fa tombarelles de tota mena pel parc!—. I en canvi —per les seves obres el coneixereu— sibil·lí, calculador, lladre, explotador, salvador del Palau i... com sinó? avariciós.
El Palau estava molt malament quan Millet se’n va fer càrrec. Ell el va salvar. Senzillament els seus percentatges són el que li correspon, els seus honoraris. Tot depèn de la perspectiva; ell des de la seva ho deu veure així i així ho va transmetre a Montull. No veig Millet temptat pel meu dimoniet dels Pastorets; el veig a ell mateix com l’Avarícia. Me l’imagino fent lluir la moneda davant dels ulls de Montull i dient-li: “veus aquesta moneda, Jordi? Segueix-me sense dir res i una cinquena part serà teva” I el pobre Montull ─un altre sant baró─, com que quan va arribar ja estava tot començat, no va tenir cap més remei que seguir-lo; ell només el va seguir. Per això la seva condemna serà segurament una cinquena part de la de Millet. I és que el pobre home no va tenir cap possibilitat de negar-s’hi; la moneda li feia pampallugues davant dels ulls i no li deixava veure res més. Només faltava la seva filla Gemma, també innocent ─tant com la Isabeló en els Pastorets─, ignorant de tot i somicant perquè el seu pare havia venut l’ànima al diable.

Ja tinc curiositat per saber com acaba la comèdia, tot i que intueixo que acabarà com tots els casos de corrupció: una multa que estarà a anys llum de la quantitat de diners robats, uns escassos anys de presó que es veuran atenuats per raons de salut o familiars i tots ens tornarem a quedar amb un pam de nas. Quina raó que té aquell refrany castellà que diu “Poderoso Caballero es Don Dinero”! I és que, senyors, parlant de gèneres teatrals, i deixant estar els meus inofensius Pastorets, la justícia és una farsa autèntica, definició que en termes literaris vindria a ser un oxímoron, la unió de dues paraules de sentit contrari, com si digués la justícia és una injustícia. Bé, no com si ho digués. Ho dic.
1 de març de 2017

LA INFERIORITAT DE LES DONES

Cada vegada que m’assabento de la mort d’una altra dona, víctima de violència de gènere, a part de trencar-se’m el cor, m’esquinço les vestidures i intento entendre quina és la raó —la manca de raó— amagada, que empeny alguns homes a tractar les “seves” dones com ho fan: menyspreant, insultant, maltractant i matant.
Fa un temps vaig escriure en el meu blog un post titulat “Alguns homes”, en el qual parlava del tema. Entre les meves idees i els comentaris dels lectors —sempre enriquidors— vaig concloure que la solució al problema passava, una,  per l’educació a l’home en el respecte a la dona, des de l’escola; i l’altra pel propi respecte de la dona envers ella mateixa. Dos objectius que ja s’estan duent a terme amb convicció i dedicació per part de mestres i professors. Però potser aquestes dues solucions no són suficients per sí soles. Els casos de violència de gènere han augmentat, als instituts hi ha més masclisme que abans i moltes noies joves continuen sense advertir els senyals que les poden portar a ser maltractades.
No tinc prou coneixements per saber com es pot arreglar un problema tant greu, però crec que estem picant en ferro fred si no anem a la base, una base ancestral que es troba en l’origen de la humanitat. I que ningú no s’escandalitzi perquè quan parlem d’igualtat de gènere, estem parlant d’això. Des del principi l’home ha vist la dona com un ésser inferior. No hi havia cap motiu perquè fos així, ja que la dona engendrava els fills, els feia grans, tenia cura de la casa, de la família i encara li sobrava temps per agrair-li a l’home que garantís la subsistència de tots. Cap d’aquells dos rols, d’home i dona,  era menyspreable, com tampoc ho són els actuals, més evolucionats. I en canvi, sempre ha semblat que el paper de la dona estava per sota. Això, que pot semblar un tòpic per uns i un feminisme exacerbat per altres, encara resta latent en molts homes que no concedeixen a la dona el valor que té, però sobretot resta ben aferrat en alguns altres —penso que una minoria, encara que per les seves salvatjades en tinguem notícia massa sovint—; són els que no suporten que la dona intenti treure el cap per damunt del seu, ni tampoc el mínim indici d’insubmissió, ni molt menys que digui prou, un gest, aquest, que els treu tant de polleguera com per acabar amb la seva vida, la vida de la dona que, suposadament, un dia van estimar.
Més que el caràcter naturalment violent d’alguns, o la violència soterrada que sorgeix en moments puntuals, crec que és el convenciment que la dona és inferior, allò que els atorga el presumpte dret de menystenir-la i maltractar-la. El convenciment i la força bruta. Perquè... pregunto: un home mataria el seu amic perquè en un moment donat deixés de ser-ho? L’arrossegaria pels cabells perquè han quedat i arriba tard? Li donaria un parell de bufetades perquè l’ha convidat i encara no té el sopar a taula? No ho faria i no només perquè l’amic s’hi tornaria, sinó perquè mai no se li ocorreria, per aquests motius, fer unes atrocitats semblants a un altre home.





15 de febrer de 2017

EL TELÈFON DE MR. TRUMP

A Mr. Trump sembla que el telèfon li dona coratge, braó i audàcia encara més? perquè, pel que he sentit a dir, hi té unes converses que en un altre temps haurien estat qualificades de surrealistes, sinó de suïcides.
Els primers dies després de ser elegit, va agafar el telèfon i va trucar a la presidenta de Taiwan, país que es resisteix a formar part d’Una Xina, la primera potència mundial. Per telèfon també li ha dit a Putin que aquell acord nuclear tan esperat des de fa anys, signat per Obama, és un desastre pels E.E.U.U. i que s’ha de canviar. Penjar el telèfon al primer ministre d’Austràlia pel desacord en el tema dels refugiats ha estat una altra de les seves bravates. Vaig llegir l’altre dia que la Casa Blanca està maniobrant contra el Sant Pare per massa revolucionari; estem, doncs, a menys de res que Mr.Trump agafi el telèfon i li digui al Papa Francesc el que ha de fer. Igualment per telèfon parla amb el president de Mèxic per ordenar-li que li transfereixi la paga i senyal per a la construcció del mur. Suposo que serà per telèfon que haurà posat la querella contra els propis estats americans que han vetat la seva llei.
Per Déu! Si no li tallen la línia del telèfon fix —el que ens ensenyen sempre quan parlen d’ell— a aquest home, serà la fi del món perquè cada dia per telèfon en diu alguna de l’alçada d’un campanar. De pas, que també li treguin Internet perquè si ha de dir per Twitter tot el que no podrà dir per telèfon, és capaç d’ensorrar la xarxa.
Per cert, m’hauria encantat escoltar la trucada de Trump a Rajoy. El magnat americà volia que Espanya —els espanyols devia voler dir— es comprometés a compartir la factura de l’obsoleta OTAN; a canvi oferia una estreta cooperació. I el president espanyol li va colar el seu oferiment per fer-li d’interlocutor amb Europa, Amèrica Llatina, Pròxim Orient i Nord d’Àfrica. Només això. Què li devia dir Mr. Trum? «Good, good, very well, we can, my dear Mariano!»? I potser va afegir: Et trucaré, of course!
I aquest telèfon —igualment fix, suposo pel que veig a Polònia— de Rajoy és el mateix davant del qual espera cada dia i cada hora que el truqui Puigdemont? El mateix que hauria de despenjar ell per trucar-lo? El mateix amb què truca a la fiscalia? El mateix amb què va trucar a Bárcenas? El mateix per on li va comunicar a Trillo que no patís, que tenia un lloc d’honor reservat en el Consell d’Estat?
No sé què és pitjor. Si algú que parla sense filtre i cada vegada que obre la boca pot provocar una crisi mundial o  algú que es creu capaç d’arreglar els problemes del món i no és bo per arreglar els del seu entorn més immediat.



1 de febrer de 2017

EL SÒLID SISTEMA

La setmana passada a casa vam tenir una agradable sorpresa. La Ministra d’Ocupació i Seguretat Social d’Espanya en persona —així signava— li escrivia una carta a la meva mare. No s’hi adreçava com a Teresa, però sí com a integrant del sempre sobrevalorat col·lectiu dels pensionistes.
Entre altres frases sinceres i plenes de contingut la carta deia que gràcies a l’esforç de la meva mare, el 2016 havia finalitzat amb creixement econòmic —el 3,3%, depenent del sistema de càlcul, ja ho sabem— i amb creació d’ocupació —escassa i precària, no siguem ingenus—, ambdós factors, fonamentals pel sòlid sistema de protecció social del país —sistema que amenaça de tornar-se líquid i fins i tot gasós—. També deia que el camí a recórrer és llarg —com de llarg? Qui arribarà a veure’n el final? Els meus fills, els meus néts?—. Llarg per arribar a assolir els desitjats èxits de benestar als quals tots aspirem —benestar dels rics cada vegada més rics, potser?—. Assenyalava que la Seguretat Social del país ha continuat ampliant els seus drets i les seves prestacions i ha arribat al major nombre de ciutadans de la seva història —De quin país parla la ministra? No ho sap que mai no hi havia hagut tants pobres com ara a Espanya?
I en la línia del compromís, que sempre continuarà —deia la ministra— aquest any hi haurà un augment del 0,25% sobre totes les pensions. Per la meva mare representen 1,68 euros. I ja aquí he deixat de llegir perquè la xifra m’ha semblat insultant i perquè els dubtes m’han aclaparat tant que les paraules de la ministra se m’encreuaven i encavalcaven fins a no saber què llegia. 
Tinc unes quantes idees perquè el govern estalviï diners i pugui administrar aquest sòlid sistema de protecció social que diu que gaudim. D’entrada, jo m’estalviaria el cost informàtic d’aplicar l’augment del 0,25%. També es pot estalviar l’augment en si. Un bon estalvi seria auto-imposar-se mesures d’austeritat; no tinc notícia que s’hagin abaixat el sou, ni hagin deixat de viatjar en primera, ni hagin suprimit cap despesa. Més estalvi: que eliminin el Senat; l’any 2015 li van assignar un pressupost de quasi cinquanta dos milions d’euros; encara és hora que es demostri la seva utilitat si no és la de reinstal·lar els polítics que deixen d’estar a primera línia a fi que continuïn mantenint el seu estatus de benestar. I, finalment, que exigeixin la devolució del que han robat els corruptes del país; també els catalans que en representen un pessic important; recuperant  els milers de milions d’euros a què s’eleva la xifra de la corrupció el camí no seria tan llarg, és més, potser aquest any mateix n’arribaríem al final. Potser fins i tot podrien situar la dotació a cultura en el 2%. Ah, i pagar les beques dels estudiants catalans, que són els únics que no han cobrat i ara es veu que s’hauran d’esperar mig any més.

Estructures d’estat, espavileu-vos!


18 de gener de 2017                                 


BON PROFIT!

Des de primers de desembre fins passats els Reis, aquest any com tots, hem tingut a les televisions la campanya-plaga de perfums que, a banda d’incitar-nos a comprar-los, ens han demostrat que, almenys en aquest món dels perfums, la dona continua essent un objecte a mercè dels dissenyadors d’espots publicitaris. De què sinó aquest reguitzell de dones embogides, mig despullades i llençades per terra? Tot això ho provoquen els perfums? Doncs, la veritat, a més a més del masclisme que exhibeixen, no em sembla un bon reclam.
El que tampoc no considero un bon reclam són aquests anuncis que ens posen a l’hora de dinar i  sopar a TV3 —no sé si també passa a les cadenes espanyoles, perquè en el poc temps que veig la tele, només poso les catalanes—, gairebé servits a taula. Això diria que és nou d’aquest any. Els fabricants de detergents per electrodomèstics s’han proposat fer-nos agafar basques a les hores de menjar. Es veu que després de les meravelles i la felicitat imposada del Nadal, la costa de gener l’hem de pagar així de cara. Amb arcades, a menys que apaguem el televisor. Des d’una trentena de pots plens de porqueria, fins a una llengua bruta gegant sortint d’una rentadora, passant pels quatre mil plats bruts que la família Ruíz es veu que no ha rentat durant un any i per l’itinerari fantàstic per recons secrets i canonades de rentavaixelles i rentadores. No m’oblido de la pudor,  contrapartida necessària als perfums de les festes, que sorgeix de tota aquesta maquinària.
D’això se’n diu campanya agressiva sense ni mica d’originalitat. Que una marca ensenya la porqueria del tambor de la rentadora? L’altra ens en fa ensumar la pesta que emana. Que n’hi ha una que mostra les restes de greix dipositades al rentavaixelles? L’altra ens revela que els plats que nosaltres veiem nets, en realitat estan bruts. I per què? Perquè no els hem rentat amb el millor detergent del món. El seu.
Encara que només sóc un granet de sorra enmig del desert, els vull dir a aquests senyors que jo faig servir habitualment les seves marques, les vaig alternant, però ara mateix m’estic plantejant de canviar, només per la poca gràcia dels seus anuncis repugnants que m’he d’empassar cada dia a l’hora de dinar i sopar.
I em preguntava perquè TV3 els posa a aquestes hores —que igual els posa durant tot el dia i no me n’he assabentat—, però ja m’he contestat jo soleta: Qui paga, mana! Que segur que les empreses de què parlo tenen molta pasta. Llàstima que a nosaltres només ens ensenyen l’altra de pasta!



21 de desembre de 2016

LA SELVA CATALANA

A l’era de la comunicació sorprèn veure que hi ha gent que encara es comunica amb el tam-tam o amb senyals de fum, vull dir esbelegant-se provant a veure si, a qui es troba a l’altre costat, li arriba el que diu.
La Soraya Sáenz de Santamaría anuncia que vol parlar amb Catalunya. Ho diu en roda de premsa. A veure si Puigdemont ho sent i es dona per al·ludit. Que no té el seu telèfon? Això sí que és una fallada greu. És que els catalans no facilitem les coses i tot són pals a les rodes. Amb tot, si no el pot trucar, també li pot enviar un missatge per Twitter, que el nostre president en té. Només s’ha de fer seguidora seva i hi podrà parlar i que ho sàpiga tot el món mundial. Però potser ella no en té; no recordo haver sentit parlar de les seves piulades, almenys tant com de les de Rajoy. Encara com no ho va comunicar per Twitter que s’estaven preparant noves eleccions a Espanya! Tornant a la Soraya. Qualsevol cosa seria més directa que llençar el missatge al vent. És clar que no seria tan efectiva de cara a la galeria que, en realitat, és l’únic receptor a qui l’interessa que arribi: que tothom sàpiga que el govern espanyol vol parlar amb el govern català.
Mentrestant, per comptes de tenir aquesta conversa tan desitjada, impugnen, anul·len, prenen declaració, jutgen... Ui, perdó! Que no és el govern, que és el Tribunal Constitucional, defensor de la Constitució. Hi ha qui diu que, ara que tot és en mans de la justícia, tirarien enrere i hi ha qui diu que tot ha estat premeditat per ara poder dir que ja no és a les seves mans. Jo no crec ni una cosa ni l’altra. Ni ara es penedeixen d’haver-ho passat als jutges, ni ho van planejar; l’anticipació no és a l’abast de totes les intel·ligències i de la seva no ho veig, la veritat.
La Soraya no només ha fet saber que vol parlar amb Catalunya, sinó que ha realitzat un gest important: llogar-hi un despatxet. És una altra maniobra d’atansament. D’atansament a la selva? Són perillosos els catalans —deuen pensar—, mig salvatges, feréstecs, ferotges, insaciables, intractables. No se’ns pot venir a trobar directament, fa falta molta mà esquerra, cautela i precaució. Res de donar-nos la mà, que al mínim descuit, nyam! Ja ens l’hem menjada! S’ha de ser molt valenta per exposar-se a un perill tan gran.

Tinc el cor dividit, jo, respecte al govern de Madrid. Per una banda, em fan riure i per l’altra em carreguen fins a la sacietat i més, amb tanta volta, tant preàmbul i tant circumloqui. I em sembla que som molts que n’estem farts; entre ells el mateix govern català perquè amb aquesta profusió de gestos que no arriben enlloc, que mai no han tingut la intenció d’arribar-hi, ha decidit fer l’orni  a tantes prohibicions i suspensions. Que és que no? Seguim endavant. Que si feu... ? Seguim endavant. Que ai de vosaltres si... ? Seguim endavant. Que sortireu de la galàxia? Seguim endavant. Seguim endavant, si us plau! La selva és nostra; hi trobarem la senda que ens porti allà on volem anar.


7 de desembre de 2016

LA REDEMPCIÓ


Quan jo vaig néixer, Fidel Castro i Che Guevara, tot just s’acabaven de conèixer. Un any després, el 1957, amb una vintena d’homes més van impulsar, des de Sierra Maestra,  la revolució per enderrocar el dictador Batista. Miraculosament la desproporció entre el nombre de revolucionaris i els militars del règim era desmesurada se’n van sortir.
No vaig saber res d’ells fins l’adolescència, quan amb la colla d’amics vam començar a parlar del Fidel i del Che. Durant anys el Che va ser el meu ídol i el de moltíssima gent de la meva generació. Pel que vaig veient, ara hi ha joves que també li consideren. Al Che, que no pas al Fidel.
La cançó que li dedicà Carlos Puebla dos anys abans de morir n’és una mostra: “...Aquí se queda la clara, la entrañable transparència de tu querida presencia, comandante Che Guevara...”. Quan va ser executat clandestinament l’any 1967 per l’exèrcit bolivià, es convertí en un heroi. Tots dos, Fidel i ell, havien fet la revolució, havien estat responsables d’assassinats, judicis i execucions injustes i havien format part del segon govern de la revolució cubana, però el Che, en morir, va pujar a l’Olimp dels superhomes cridats a formar part d’un gran destí, truncat abans d’hora. Es tracta de la redempció de la mort, a la que ja estem tots acostumats. Mor i tots els pecats et seran perdonats, no per Déu, sinó pels homes.
Fidel, en canvi, mai no va ser tractat amb la mateixa estima, si més no, fora de Cuba. Les cançons dedicades a ell que cantàvem mentre enlairàvem el Che al cim dels nostres ideals ho deixaven clar: “...Fidel, Fidel, al que asome la cabeza duro con él...” i també “... Se acabó la diversión, llegó el comandante y mandó a parar...” Fidel era l’home dur que anava per feina, sense contemplacions. Per molts, el braç executor d’una revolució que, a imatge dels dictadors de totes les èpoques, no admetia rèpliques ni dissensions. I com que va viure molts anys, les crítiques li han plogut tota la seva vida política com aiguat fort, persistent i sense intermitències.

Però em sobta veure com canvia la perspectiva des de dins de Cuba i des de fora. A banda d’un cert reconeixement pels èxits en educació, cultura, salut, investigació mèdica i reducció de la mortalitat infantil que a mi em semblen extraordinaris,  totes les crítiques exteriors fan un balanç negatiu del seu govern. En canvi, als cubans que viuen a Cuba, a qui hem pogut veure i escoltar aquests dies pels mitjans, se’ls veu profundament agraïts al Comandante, i no m’ha semblat que l’afecte que li mostren sigui fingit ni per por. Espero que no sigui perquè és mort.





23 de novembre de 2016

NOMES UNA DE BONA


Es fa difícil voler assabentar-se de l’actualitat i no caure en el desànim. La informació que rebem està plagada de males notícies. Entre totes les que aquests dies m’han interessat especialment, només n’he trobat una de bona.
Als EEUU ja tenen president, millor dit el tenim a tot el món. És el president que molts temíem; no sabem si serà tan terrible com ell pretenia demostrar en el moment de guanyar-se els vots dels americans. La veritat és que el dia que va guanyar, en el seu discurs semblava un nen que hagués estat jugant a algun joc només per veure si guanyava, sense creure que ho pogués aconseguir. I que el premi li venia gran. Ja veurem què passarà! Aquesta no és la bona notícia.
El PP torna a dirigir Espanya amb més prepotència i fatxenderia que mai. I que fàcil li han posat! Primer els espanyols, votant-lo malgrat les barrabassades que ha fet en aquests anys de “regnat”. Després Ciutadans recolzant Rajoy en la investidura; amb condicions, però de moment ja governen, i Rivera amb un pam de nas perquè encara és allà on era i ha quedat retratat com un giracamises a conveniència. També l’ha recolzat el PSOE, sense exigir res a canvi, només per la por d’anar a pitjor en unes terceres eleccions; fan costat al seu enemic polític i es giren contra el seu aliat, el PSC. Ja m’ho va semblar quan Iceta va sortir de la reunió amb Javier Fernández que, a pesar del plàcid discurs que va fer, no tenia ganes de riure ni de ballar.  I Meritxell Batet castigada sense veu al Congrés; em cau bé aquesta noia, però no m’ha agradat aquesta reacció submisa i pacient d’esperar que el PSOE perdoni el PSC i es refacin les relacions. Que no sap anar sol el PSC? Els temps han canviat i potser ja és hora de començar a actualitzar allò de “Socialistes del món sencer, uniu-vos!”. Que sàpiguen els senyors socialistes espanyols que si parteixen peres amb els socialistes catalans, mai més tornaran a governar Espanya, perquè els vots que rep el PSC a Catalunya els són imprescindibles. Aquestes, evidentment, tampoc no són bones.
Una mala notícia que podria semblar menys transcendent, però que ens hauria d’importar més que la política, és la mort de la Rosa de Reus, la senyora velleta que per no poder pagar la factura a Gas Natural, havia de posar espelmes per veure-s’hi i, com a conseqüència, se li va incendiar el pis. De totes les xacres que arrossega la nostra societat, aquesta és la més punyent, la de les persones anònimes —vells, nens, famílies senceres— que no tenen les necessitats bàsiques cobertes i viuen en pèssimes condicions  fins que pateixen alguna desgràcia, és a dir, fins que ja no s’hi és a temps. Però... això no havia de quedar resolt amb la Llei de pobresa energètica? Ah no! que està suspesa com una cinquantena de Lleis i Normes catalanes més. No és enlloc la bona notícia aquí.
Les dones musulmanes de Vilafranca del Penedès han denunciat amenaces anònimes perquè desisteixin d’organitzar activitats a la mesquita a la qual pertanyen. Des de fa sis anys organitzen classes de català, castellà i àrab i també altres activitats de formació. Es veu que el president i el secretari de la mesquita han vist quelcom perillós en la formació. Hauran vist el risc que les dones musulmanes aixequin el cap? M’ha encantat veure unes quantes dones amb hijab explicant-se amb una lògica aclaparadora. No he sabut mai si el hijab el porten per convicció o per temor, però m’han agradat quan han dit que creien en Alà i que practicaven l’Islam, i, entremig, que sabien quins eren els seus drets i que per això els reivindicaven. També les ha defensat l’imam que fa quinze anys que treballa a la mesquita —destituït per parlar al seu favor—. Quan li he sentit dir que les dones tenen els mateixos drets que els homes dins la seva religió, he pensat que un altre Islam era possible. I ja no cal dir que aquesta és la bona noticia, oi?




9 de novembre de 2016

PARLEM DE TARRAGONA

Alguna vegada m’han dit els que segueixen aquesta columna que no parlo mai de Tarragona, però quina culpa en tinc jo si pateixo vocació frustrada de comentarista política nacional i internacional? Però tenen raó. Avui intentaré esmenar-ho.
Diumenge passat vaig assistir a una passejada de gossos al Moll de Costa, organitzada pel Col·legi Oficial de Veterinaris de Tarragona. N’hi havia de totes les races i colors, però hi predominaven els llebrers; em refereixo als galgos, que sembla que ningú no es preocupi per conèixer el seu nom en català; i aclariré que també se li diu llebrer a qualsevol gos apte per caçar conills o llebres. No m’imaginava que a Tarragona hi haguessin tants llebrers, ni propietaris de llebrers. Realment és un gos que es fa mirar, però he de dir, si soc franca, que a mi m’agraden tots. Precisament el que m’agrada és el que diuen els gossos amb la mirada. Totes diferents, però totes parlen.
Sempre m’ha semblat que les persones que compren o adopten un gos tenen ganes d’estimar i  que se’ls estimin. Però, com en tot, hi ha excepcions. Em pregunto com és possible que hi hagi qui els abandona o els fa mal. Si un gos és l’animal més proper a les persones! És clar que hi ha qui a les persones tampoc no les respecta.
A casa meva, de petita, hi havia gos, n’hi van haver uns quants, sempre d’un en un. Gos de pagès i caçador, perquè el meu pare ho era, i molt apersonat, però... però sempre mantenint les distàncies: en el menjar, en el dormir, en fer-li festes... Els vaig gaudir? Sí, però no tant com penso que es gaudeixen ara els gossos. Quan els meus fills eren petits sempre demanaven un gosset; mai no hi vaig accedir. Em semblava, penso que perquè ho havia viscut així a casa —una casa de peu— que un pis no era un bon lloc per un gos. Però quan la meva filla se’n va anar a viure amb la parella, de seguida en van comprar un. És un Shar Pei, una raça xinesa molt antiga que va estar en perill d’extinció els anys seixanta; alguns amants dels gossos  el van exportar a EE.UU. i els Shar Pei es van salvar. No ho sé si Trump en deu tenir de gos; potser sí i potser se l’estima més del que s’estima els immigrants. No hi ha una llei universal sobre els propietaris de gossos, ves! El Shar Pei de la meva filla em té el cor robat. He de dir que jo només li faig d’àvia, que ja sé que fer-li de pare o mare és més lligat, i que, com a totes les àvies, no es pot dir que el gosset m’obeeixi massa. I no és que no m’estimi. Estic segura del seu amor perquè a vegades, quan li agafo el coll gruixut i ple de plecs i li parlo, sempre em respon; no amb paraules articulades, sinó amb un so que fa amb la gola, que poc li’n falta per ser paraules. Sé que m’entén, encara que no pugui dir-me què en pensa. Estic segura que hauria fet un bon paper diumenge a la passejada.

I bé, ja sé que avui us he enganyat una  miqueta, perquè hi ha un altre tema més important a parlar sobre Tarragona. Ara que sembla que s’ajornaran els Jocs, tothom hi dirà la seva, ja ho estan fent. Se’n parlarà molt més durant quinze dies que en tot el temps que fa que es va iniciar el projecte. Crítiques entusiastes ara arriba l’entusiasme amunt i avall, que tothom sap molt de tot i sap qui és el culpable del problema. Per tant, jo opino i només diré que —i Déu me’n guard de pontificar! malauradament, els calés mouen el món, sense calés tot s’atura i, pel que es veu, aquí els calés compromesos i necessaris no hi han acabat d’arribar.


26 d'octubre de 2016

COHERÈNCIA


A mi no em queia gaire bé Pedro Sánchez. Li vaig dedicar una columna quan va ser escollit Secretari General del PSOE i ja es devia notar. El veia cregut, massa jove i només entrar ja va fer la brometa fàcil de torn, sobre els diners no declarats a Andorra de Jordi Pujol. Però ara resulta que li veig i segurament no soc sola una qualitat més aviat escassa pels temps que corren, que és la coherència. S’ha plantat davant del PP i davant del seu propi partit per mantenir una posició que és la que hauria d’adoptar el PSOE en ple: el NO a Rajoy. Perquè el PSOE i el PP no han estat sempre adversaris polítics? A què ve ara abstenir-se en la investidura a fi que Rajoy pugui governar? A que ve perpetuar en el govern un partit com el PP, corrupte en múltiples i multiplicats casos de corrupció, artífex de l’enfonsament econòmic d’Espanya i responsable d’haver deixat la dignitat dels treballadors per sota la sola de sabata? I no se m’ocorrerà reclamar per tots els greuges que el PP ha infringit a Catalunya perquè això al PSOE li és igual, i no ve al cas.
Els dirigents del PSOE sembla que tenen por que els resultats d’unes terceres eleccions els deixin encara més malparats, i per això les volen evitar. Doncs bé, a mi em sembla que si es tornessin a situar a la banda oposada del PP, els seus militants els recolzarien incondicionalment. Perquè això és el que estan demanant a crits: coherència amb la ideologia del partit i que no ajudin el PP a acabar d’ensorrar Espanya. Però no hi ha gaires esperances; els dirigents del PSOE diumenge ja van decidir i, si no hi ha cap miracle, i no se m’ocorre quin el proper dissabte tornaran a posar el PP al govern, havent passat per damunt de la militància, de les bases,  d’alguns representants socialistes autonòmics i d’uns quants en governs municipals. Per salvar el partit? No pas; el partit se l’estan carregant ells mateixos. Sembla un fet universal que els dirigents sempre s’oblidin dels que els han assegut a la cadira i que s’hi aferrin, creient que és de propietat.  
Em sembla fantàstic que Miquel Iceta, amb el PSC, es mantingui ferm en votar NO a la investidura de Rajoy. Hi ha gent que hi fa molta conyeta amb l’Iceta. Que si és una reina, que si té molt de ritme... A mi m’agrada per aquesta coherència que avui no em canso d’esmentar, i també per la fidelitat. A Pedro Sánchez? Sí, però també a les idees que els socialistes partidaris que torni a governar el PP sembla que hagin oblidat.

I aquests dies, que les notícies sobre la investidura a Espanya van sempre de bracet amb el pols Trump-Clinton, resulta que tinc un somni recurrent. Sí, sí, un somni. I have a dream (Martin Luther King, 28 d’agost de 1963). Somio que el PSC s’escindeix del PSOE i que un cop lliure es decideix pel “Dret a decidir” i la seva decisió és que l’interessa la independència perquè... posats a ser coherents, quina coherència més gran que la de voler el millor pel propi país? A veure si el somni se’m fa realitat abans no acabin imputant tots els polítics catalans. Carme, tu tranquil·la que nosaltres podrem! Yes, we can! Era així, no? Queda lluny la frase d’Obama, però per nosaltres també, i encara, és bona.

12 d'octubre de 2016

QUALITAT HUMANA

El meu pare s’ha mort recentment. Després de dos anys de malaltia mental, fruit d’aquest magnificat —però incomplet— creixement de l’esperança de vida, fa tres mesos el vam haver d’ingressar en una residència. Res de més trist que haver de treure el pare malalt de casa, perquè ja no el pots cuidar, tractar, aguantar, quan més et necessita. Un mal tràngol pel que molts ja han passat i molts més hauran de passar si la ciència no aconsegueix curar aquestes malalties.
Ni ajudes assistencials a casa —parcials o totals—, ni lleis de dependència, ni residències, ni patiments d’ell i dels seus. Que res no ha servit de res és el primer que se m’ocorre, però vull pensar —i m’ho crec— que el meu pare ha acabat el seu sofriment i això és l’únic que em consola. És fort que hagis d’agrair la mort d’un pare, però en aquest cas, la mort és el mal menor.
La primera residència escollida no va funcionar. Almenys pel gust de la meva família i meu. Atenció insuficient serien les dues paraules que ho definirien.  Potser aquella residència estava bé per persones no tan deteriorades? Potser sí, però des del moment en què accepten residents amb problemàtiques més greus, els han de poder tractar.
Després d’un mes d’anar-hi cada dia amb la meva mare i sortir-ne més arrugades que una pansa, vaig començar a buscar una altra residència i la vaig trobar. El pare es va morir al cap d’un mes de portar-li, però el canvi va servir per espolsar-me la idea —força estesa—  segons la qual totes les residències són iguals.
A la segona residència, la de Santa Tecla-Ponent, vaig trobar-hi grans professionals. Totes les persones que tractaven el meu pare, que n’eren moltes, coneixien en tot moment com estava, què havia fet, si havia dormit o menjat, si participava en les activitats o si estava ensopit. El dol que representava deixar-lo allí cada dia quan marxàvem cap a casa, quedava atenuat perquè teníem la convicció que el deixàvem en bones mans. Però no era només això. La qualitat humana era extraordinària i l’interès, l’afecte i la dedicació cap al meu pare, molts més dels que comporta l’obligació laboral.
Des d’aquí, vull donar les gràcies a tots els treballadors de la residència, particularment a la treballadora social Ester, per posar-m’ho tot tan fàcil, a tots els que el van tractar més directament: la psicòloga Imma, el fisioterapeuta Cristian, la infermera Andrea, les coordinadores Montse i Pilar i tot l’equip d’auxiliars de la primera planta. I gràcies, especialment, a l’infermer Paco i a l’auxiliar Anna, que el van atendre — i amb ell, a nosaltres— les darreres hores de la seva existència, amb professionalitat, però també amb humanitat. En un moment tan dur van saber transmetre’ns la tranquil·litat que no estàvem sols perquè ells hi eren.

28 de setembre de 2016

EL VIGILANT
                                            
La setmana passada vaig assistir al concert dels Manel al Camp de Mart. I que bonic, que bonic! Els Manel són aquest grup de Barcelona que des de l’any 2008 canten unes cançons que s’han d’escoltar amb el manual d’instruccions obert sobre la falda. Estic contenta que tinguin tant d’èxit perquè això deu voler dir que als catalans ens agrada que ens facin pensar.
Vaig anar al Camp de Mart amb una galipàndria de pronòstic reservat, però és que no me’ls volia perdre per res del món. Manel al Camp de Mart és la conjunció perfecta per aquests nois que semblen caiguts d’un altre planeta. Són uns xicots a qui, d’entrada, sempre penso que els falla la comunicació amb el seu públic perquè comencen el concert sense ni dir Oh benvolguts, sigueu benvinguts, cosa que els fa perdre l’oportunitat d’aquesta complicitat, tan agraïda, entre públic i artista.  La qüestió és que, tot i l’escassetat de paraules entre cançó i cançó, l’altre dia, a mitja hora de començar el concert ja ens havia pujat a tots La serotonina i no podíem deixar de fer contorsions al ritme de la música. El públic se’ls lliura incondicionalment a mesura que avança el concert —amb comunicació o sense— i al final, com és natural reclamem més i més. Ells tornen a sortir, impertorbables, a l’escenari i sense dir, ni tant sols, un “Sou collonuts!” o “No en teniu mai prou” —frase que seria més pròpia del Guillem Gispert— aconsegueixen que tots tornem a vibrar, conscients que la bona estona s’acaba.
En aquest darrer concert vaig gaudir d’una diversió addicional. No recordo en altres concerts una vigilància aparentment tan estricta, encara que no recordo haver estat mai en la segona fila. Sí que en el darrer concert, fa dos anys, el Boomerang va fer baixar part del públic entusiasmat, des de l’última grada fins al peu de l’escenari. Un espectacle digne de veure que, possiblement, va esverar els flegmàtics membres del grup.
A punt de començar el concert, els senyors vigilants van distribuir-se estratègicament, drets i de cara al públics, per la part més baixa de tot l’arc del teatre. L’estratègia m’afectava de ple, ja que a un d’ells el tenia a menys d’un metre de distància. Vaig pensar que estaria un pèl incòmoda amb aquell bon home a tocar i amb la seva mirada d’esparver a l’alçada dels meus ulls. Per sort, només començar el concert es va asseure, com tots els altres companys, a la cadira reservada i preservada per a aquesta finalitat. En la primera cançó ja vaig veure que aclucava els ulls de l’impacte que li devia produir la nova música més acústica dels Manel, que sonava sense pietat a la seva esquena. I encara rai que no veia el fum de tots colors —segons el focus que l’apuntava— que sorgia i s’enlairava talment  l’incendi tropical que es propaga com l’amor de Teresa Rampell.
Doncs bé, el nostre home va passar d’aclucar els ulls a quasi tancar-los i només els obria de bat a bat cada vegada —i n’eren moltes— que alguna joveneta passava pel seu davant. Ja sabem que els joves, sobretot les dones, poden fer diverses coses alhora; en aquest cas escoltar i veure els Manel, anar a comprar una birra, una cola, un aigua i fer obrir l’ull al vigilant que, crec que lluny d’agradar-li la música dels Manel, va trobar una bona manera d’evadir-se, mirant-se el culet i, sense dissimular, repassant de dalt a baix totes les noietes que circulaven pel seu davant, d’anada i tornada. Hi va haver un moment que vaig pensar de cridar-lo i dir-li: per allà en aquell altre sector hi passen més sovint les jovenetes, noi!
En fi, que he pensat d’oferir-los la història del Vigilant als Manel per si la volen musicar. No ho sé... com El soldadet o Les cosines. Ja accepto que l’hauran d’embolicar, tergiversar i sofisticar una mica —segurament molt—, però jo, si li mantenen el títol, ja estaré contenta.



14 de setembre de 2016

A PUNT


Segurament “A punt” semblarà un títol estrany per la columna d’avui, quan la Diada ja ha passat. Si aquesta columna l’hagués escrit la setmana passada l’hauria hagut de titular “Tarragona m’esborrona”, tal com cantava —canta— Lluís Gavaldà, perquè pensant en la Diada, Tarragona m’esborronava i em feia patir. Darrerament em moc pels barris de Ponent. El diumenge a quarts d’onze m’hi vaig desplaçar des de casa meva, als barris de Llevant, seguint la A-7 . La meva mare anava comptant les estelades als balcons; ni en tot el trajecte, ni en el que vam recórrer dels dos barris no va poder comptar fins a quinze. A la tarda, els meus temors es van esvair, però d’entrada al matí no vaig poder evitar un cert esborronament. Tarragona sembla el fill díscol  —o conservador, o hereu del clero i la milícia, o mancat d’identitat de país— que sempre té aquells resultats dissonants amb la resta de Catalunya. Per això no era descabellat de pensar, a contracor, que per la Diada punxaríem. Gràcies al cel —que no ens deixa mai de petja— i més que res a tota la gent de les nostres comarques, no només no vam punxar, sinó que vam desbordar les previsions i vam superar amb nota la temuda prova.
Tampoc les previsions no eren gaire optimistes per Catalunya: previsions de tempestes,  borrasques i baixes pressions per als independentistes i unànime pronòstic de l’Associació espanyola d’Homes del temps anomenada “Els-catalans-mai-mai-no-tindran-la-independència”: Catalunya s’ensorrarà o bé planarà —sense ales ni res, eh?— per l’espai sideral. I estàvem a punt per això i pel que convingués, però ara mateix els meteoròlegs haurien de reconèixer —encara que pel que es veu, de sobte han emmudit— que el temps ha estat més bo del que esperaven i que el sol el diumenge es va aixecar esplèndid entre els núvols que l’havien amenaçat els dies —i els segles— anteriors. Pel que es veu, el bon temps es mantindrà durant un cert temps i, si de cas plou, tenim paraigües. 

Això em va semblar entendre de la conferència per als mitjans internacionals que va fer el president Puigdemont: que estem a punt per afrontar el que sigui —gebrades, pedregades, gelades, calamarsades, inundacions i onades de calor — i que l’any que ve no hi haurà Diada perquè no tindrem independència a reivindicar. Així doncs, haurem de reivindicar una altra commemoració —si pot ser un triomf, millor que una derrota—, perquè qui es resignarà a renunciar a  una super-festa com aquesta? Bé, celebrem el que celebrem, jo estic a punt per la celebració.


27 de juliol de 2016

MALS VENTS PER A LA LLIBERTAT

La purga d’Erdogan a Turquia ja arriba a seixanta mil funcionaris destituïts i tretze mil detinguts. Militars, metges, jutges, policies, professors i mestres. Mestres? No n’he conegut mai cap, ni personalment ni en la Història, que estigués a favor d’un cop d’estat. Un mestre sempre està pel progrés i pel creixement de les persones, a menys que estigui atemorit i segueixi les directrius imposades per un govern autoritari. A universitats, col·legis, ONG, sindicats,  institucions mèdiques i mitjans de comunicació també els ha tocat el rebre. Pel que sembla, el règim té molts enemics. Per Erdogan qualsevol dissident polític ho és i estarem tots d’acord que una cosa és conspirar i una altra de molt diferent, no estar d’acord amb la seva ideologia.
El cop d’estat fallit li ha anat de perles. Mai un cop d’estat havia afavorit tant el règim establert. Costa no pensar que ell no hi hagi tingut res a veure. I és que Erdogan no acaba de ser aigua neta. Ja en tenim massa mostres, una d’elles la d’aprofitar les ajudes militars exteriors, destinades a combatre el jihadisme, per esclafar una mica més el seu etern enemic kurd. Erdogan se les dóna de laïcista, però no pot dissimular les seves simpaties per l’islamisme extremista. Durant anys ha utilitzat el Parlament turc al seu gust i ara ha reaccionat al cop d’estat amb un contracop.
I Europa, calladeta. No he sentit cap condemna oficial, ni cap crida a l’ordre. La sobirania d’un país ho justifica tot, sobretot si es tracta d’un país com Turquia, barrera contra l’avenç jihadista, contenció de refugiats sirians i amb una situació geogràfica estratègica que el especialistes en Geopolítica ens explicarien molt bé. Els interessos creats lliguen als que manen, de mans i peus per defensar els valors, dels quals tan sovint parlen.
I què passarà amb tots els detinguts? Què passarà si la purga avança en la direcció que han avançat sempre totes les purgues? El govern turc es planteja restaurar la pena de mort, i amb efectes retroactius. Mals vents bufen per Turquia! Vents que s’emporten les esperances dels amants de la llibertat. Suposo que des de la distància tot es veu diferent –potser massa simple– , però penso que si el poble turc en pes es va aixecar i va ser peça clau per frustrar el cop d’estat, també  tenen ara a les seves mans el frenar l’abús de poder d’Erdogan. 



13 de juliol de 2016


EL NOM



Sembla que finalment l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya ja té nom. Els ha costat una mica, però ja el tenen. A mi m’ha estranyat força que comencessin pel nom. Potser és perquè jo, quan escric un relat, una novel·la, una columna d’opinió, quasi sempre, el nom és l’últim que li poso. Rares vegades sé quin nom tindrà allò que encara no he començat a escriure. Segur que és una conseqüència de la no organització-estructuració de les meves idees. En funció del tema que predomina en allò que he escrit, li assigno el títol. Normalment –almenys això és el que em diuen– el clavo. No sé si és la manera òptima de fer-ho, però a mi em funciona.
També he vist que el nou partit ja insinua candidatures, entre elles la d’Artur Mas i els seus més afins companys. Sempre l’he defensat jo a l’ex-president, però em sembla que aquí s’ha equivocat. Si es parla d’un nou partit regeneracionat, les formes també han de ser noves i la seva manera de plantejar-ho recorda molt els temps passats. No estaria millor parlar a fons del projecte, primer, i després decidir el nom i sobretot qui l’ha de dirigir?
No vull omplir aquesta columna de les meves pròpies experiències, però, a tall d’exemple més proper a l’àmbit que ens ocupa, m’he recordat que, ja fa anys al meu poble, uns quants joves inquiets vam muntar una associació perquè tot el jovent estigués entretingut. Teníem intenció de fer de tot: teatre, excursions, sardanes, colònies, intercanvis i trobades amb altre pobles i qualsevol suggeriment d’entreteniment que ens volguessin proposar. Quan vam tenir ben explicat el programa, vam escollir el nom de l’associació en assemblea. Li vam posar “Vent de bosc”. És un vent que bufa només -així ho tinc entès- al meu poble, Vimbodí. No és ni serè, de ponent, ni marinada, de llevant, sinó que ve del bosc, equidistant de llevant i ponent. Un vent propi que bufava especial i amb força per nosaltres. Encara hi bufa, perquè després de quaranta anys, el nom de l’associació i algunes activitats es mantenen.  Un cop vam tenir clar el programa i el nom, vam escollir la Junta. Que no és la millor manera de fer-ho? Que hi ha una forma normalitzada diferent? Potser sí, però igual s’hauria de canviar, perquè des de sempre el que entusiasma a les persones és l’acció –la que s’està fent i la que es farà–  i no les paraules per si soles i els noms sense un contingut, que els hi atorgui coherència.
De tota manera, jo crec que les discrepàncies en el nom només són un reflex de les discrepàncies en les idees que hi ha dins del partit, perquè sembla que en el congrés hi va haver de tot: crits, aplaudiments, xiulets, picades de peus i... fins i tot un motí – tanta metàfora marinera... Havia de passar!-. Convergència –i ara, inevitablement, el seu hereu, el Partit Demòcrata Català– està en crisi pels resultats de les darreres eleccions i cadascú pensa que la seva solució, la que pot aportar ell, seria millor que la que pot aportar l’altre. Passa molt, no només en política. Quan el Barça va bé, domina la germanor; quan perd – i només dos dies seguits– s’acusa als jugadors, perilla el cap de l’entrenador i el president és el més nefast que ha tingut mai el Barça. Tothom pontifica i sap quina és la solució a la crisi: si jo manés.., diuen.
En fi, tornant al tema, és temps de divisions internes en les formacions polítiques i sinó, anem repassant tots els partits, els d’aquí, els d’allà i els de més enllà. A mi em sembla que, més que les diferències en la manera de voler arreglar el poble, el país, el món, tot es resumeix a la lluita pel poder. I tot plegat ens porta, almenys a mi, al desencant i a la pèrdua de fe en els polítics. És clar que si la política no em motiva, de què parlaré a partir d’ara? Esperem que la pausa d’estiu d’aquest setmanari ens regeneri a tots, a mi també.




29 de juny de 2016

VEU AL POBLE

Anem ben servits d’escàndols, sorpreses i desencisos. Fa deu dies pensava que estaria clar el tema per la meva columna d’avui: les eleccions. Però dilluns passat es van destapar les escandaloses gravacions de les converses per mòbil del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. El serial digital a terminis dóna per molt. Però encara no prou a Catalunya. Alguns catalans més –més que a les anteriors eleccions– han decidit votar el PP. Deu ser en agraïment a haver-nos ensorrat el sistema sanitari, haver-nos fet la punyeta amb el Centre de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació, haver-nos acusat...  Són paraules de de Alfonso en les seves converses amb Fernández Díaz, gravades no se sap per qui. No sé perquè en veure les seves fotos, les que va treure inicialment el diari Público, i les seves mirades, em va venir una frase,  Vaya par de pillos! I una pel·lícula, El golpe, amb Robert Redford i Paul Newman. En lleig, però. Ho dic per la bona actuació, eh? No pas pel tema. Els nostres, estafadors no, intrigants, sí. I tornant als motius, potser no, potser els vots de més al PP són vots catalans contra Convergència; ja que tots els intents difamatoris han fracassat, recolzen el PP, a veure si se n’acaba sortint –més vots, més poder per seguir-ho intentant–  Costa d’entendre, la veritat.
La sorpresa ve de més lluny. Ni més ni menys que de la gran Gran Bretanya. Crec que pocs, tan de dins com de fora, pensaven que els britànics votarien anar-se’n de la Unió Europea, i crec sincerament que els que van votar a favor d’anar-se’n no sabien què votaven exactament o què representava votar el Brexit. A què ve ara, sinó, estripar-se les vestidures, vaticinar tot el que passarà a partir d’aquest moment, esgarrifar-se i penedir-se del vote leave. No s’havien d’haver explicat abans els efectes catastròfics d’aquesta decisió?
Cal que parli del desencís? A Espanya tot queda igual. Igual que abans de les primeres eleccions, igual que abans de les segones. No per majoria, però guanya el PP. No hi fa res la crisi aguditzada per la mala gestió, la corrupció monumental del partit, del govern, dels càrrecs afins al partit i al govern, la mala imatge d’Espanya a l’exterior. Guanya el PP i punt. Que no podrà formar govern? Potser no, però guanya.

Em consola veure que un país, com la Gran Bretanya,  dels que diuen avançats, més que Espanya, també fa relliscades monumentals. A veure si tot serà culpa –ara si que els demòcrates s’estriparan les vestidures– de donar veu al poble! Si és així, estem perduts. Dels polítics no ens en podem refiar i el poble no està capacitat per decidir. Què ens queda? En la meva opinió, a Espanya només li queda Podemos, l’únic partit amb ganes reals de canviar el país i la forma de fer  política. A nosaltres ens queda Catalunya, un país amb nou-cents anys d’història, un estat a punt de néixer, un PP residual –malgrat el nou escó guanyat diumenge– una esperança en el ferm propòsit d’honestedat dels nostres polítics –si de cas que s’assegurin abans de l’honestedat dels que controlen l’honestedat (vegis director de l’Oficina Anti-frau de Catalunya)– i una majoria de catalans que estimin Catalunya i hi votin a favor, no en contra. A la millor, només es tracta d’estar ben informats, com sempre i com a tot arreu.


15 de juny de 2016

AIXÒ LA CARME HO ARREGLAVA


Mentre espero que la CUP tingui la valentia de reconèixer que ha trencat l’acord d’estabilitat – i deixi de matisar entre culpables, responsables i corresponsables–  i que el President Puigdemont se sotmeti a la qüestió de confiança d’aquí a tres mesos, rumio i torno a rumiar quines opcions tenim els dos milions de catalans que el 27S vam triar independència.
Només hi ha una manera de superar la qüestió de confiança i és que al Parlament hi hagi una majoria absoluta que recolzi la gestió del President. La majoria absoluta que busquem sempre, en la investidura, en l’aprovació dels pressupostos, en qualsevol llei que s’hagi d’aprovar. La majoria absoluta que esperàvem que facilités la CUP i no ho ha fet. D’una vegada per totes hem d’acceptar que hi ha dos partits independentistes i que cada un d’ells vol una República Catalana diferent. No cal que sumem més perquè el resultat final és un número abstracte –més del que ja ho són els números– que no serveix per res. Doncs, la veritat, deixant de banda la CUP no se m’ocorre ningú que pugui garantir l’estabilitat del govern i el deixi governar. No sé si el resultat de les Elecciones Generales podria canviar alguna cosa. Ja en vaig parlar en un altre moment i ara mateix en sóc bastant escèptica, més que res perquè qui ho tindria a la mà de canviar-ho, encara surt com segona força política, segons la darrera enquesta del CIS.
Suposem que no se superi la qüestió de confiança. Haurem de tornar a anar a eleccions. I si el vot no canvia, tornarem a estar en un atzucac: una majoria independentista amb diferències irreconciliables. El somni s’esfumarà, per esgotament, com la boira i podrem explicar als nostres néts que durant un temps vam tenir l’oportunitat de tocar el cel, però no la vam aprofitar. Els que comandaven la nau no s’entenien i ens van precipitar tots a l’abisme.

Això ho arreglava la Carme. La Carme parlava, cridava, convencia, aglutinava i, important, posava firmes els polítics. “President, posi les urnes! Posi les urnes, President!” Segur que tothom sap de quina Carme parlo, no? Ara la tenim encotillada, pobra! com a Presidenta del Parlament – amb tots els respectes– i les úniques paraules que pot dir en públic són les que el protocol li permet. Com enyoro la Carme Forcadell! Sense menystenir l’actual president de l’ANC, crec que estarem tots d’acord que quan ella en va deixar la presidència, vam perdre una peça valuosíssima en l’impuls cap a la independència. Els seus discursos no eren cap model d’oratòria, el seu català no era el de Barcelona, la seva aparença no era la d’una líder, però cridava com ningú a la unitat i a la llibertat del nostre poble i la seva determinació no deixava espai pel dubte: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible” La frase no és seva, sinó de Jean Cocteau, però és una gran frase per no aturar-se davant de les dificultats.  Quan s’insinuava alguna crisi en el nostre camí cap a la independència, jo sempre pensava: ara ve la Carme i ho arregla. I així era. Llàstima!


1 de juny de 2016

DE SAVIS


Fa quinze dies en aquesta columna vaig fer una rectificació de la meva opinió, per la qual donava una oportunitat a “Podemos”, respecte al seu compromís de convocar un referèndum a Catalunya si guanyaven les Eleccions generals. Dic rectificació perquè mai no els havia atorgat la meva confiança i ara penso que potser... potser sí.  Només parlava de confiança, però una amiga meva, bona crítica, que no criticaire, i amb criteri es va esquinçar les vestidures perquè li va semblar que traïa els meus principis independentistes. Igual avui també se les esquinçarà, però no puc sinó donar la meva opinió sincera sobre un altre tema.
Es tracta d’Ada Colau. Ara que compleix un any com alcaldessa de Barcelona, sento que aquí també he de rectificar. Quan ella es presentava a l’Ajuntament de Barcelona i les enquestes li donaven la victòria, tal com va succeir, vaig dir que no la veia com alcaldessa de Barcelona. I trobo que el temps ha jugat a favor seu i no al meu. Se li ha de reconèixer que no ho està fent malament i que s’ha mantingut, es manté,  fidel als seus principis, en la mesura que pot, perquè difícil ho té. La setmana passada mateix, amb els aldarull de Gràcia, les seves declaracions no van ser caure bé a ningú: massa a prop de la policia pels uns, massa a prop dels violents pels altres, equidistant – i tampoc no els hi estava bé – per alguns més. Vaja, que no troba la posició ideal en les seves declaracions! No sabem quina posició tenen els seus pensaments. I és que és tan fàcil criticar des de fora... Si la perspectiva canvia només movent-se un pas, com no li haurà canviat a ella, amb el salt d’amplada que ha realitzat? Com li canviaria a la CUP la seva perspectiva si estigués en el govern per comptes d’estar en aquesta mena d’aliança-oposició? Jo, des de l’afer de la investidura que ens va deixar a tots extenuats, pensava que ja no em podien sorprendre gaire, però també aquí he de rectificar. Fa uns dies van sortir amb que estaven massa lligats amb el pacte que havien fet sobre recolzar les decisions del govern i que el volien trencar. Estan parlant del pacte que van signar a canvi que l’aleshores president Mas fes un pas al costat? El moviment assembleari que els defineix ho justifica tot, fins i tot trencar un pacte com aquest? Flac favor pels moviments assemblearis, doncs,  el de la CUP i qualsevol altre, si l’assemblea és l’excusa per no respectar la paraula donada. L’altra intervenció de molt poca responsabilitat ha estat la d’atiar els violents en nom dels ideals que comparteixen. Doncs, francament, si l’ideal s’ha d’aconseguir trencant vidres i incendiant vehicles – propietat privada de persones que no en tenen cap culpa i que, segur, les seves suors els ha costat-  i malmetent mobiliari urbà, potser caldria reconsiderar l’ideal. Estaria bé que la CUP reconegués que l’assumpte se li ha anat de les mans. Potser són molts joves i no ho saben, però quan criden “desobediència” n’hi ha uns quants que reaccionen com la pólvora en atansar-li un llumí.
Estic amb el president Puigdemont quan diu que “lu” seu és l’obediència. Si el procés ja té les seves dificultats, només falta tirar pel dret i començar a desobeir, que, quan la metxa està encesa, costa molt d’apagar. I que  no cal anar gaire lluny; els que van patir la Guerra Civil encara se’n recorden: la violència revolucionària ho cremava tot i durant uns dies ni Companys ho va poder aturar.

Rectificar és de savis, diuen. A mi, la saviesa, amb tota modèstia ho dic, ja em deu penetrar tots els porus, després de rectificar ara sí, ara també. I no només aquí. No és tan important mantenir-te en la teva posició, com buscar la raó i la veritat. La gratificació és gran quan t’adones que anaves -i ja no- pel camí equivocat. Estaria bé que alguns rectifiquessin si veuen que van errats. La pregunta és: ho veuen?


18 de maig de 2016

LES ELECCIONS AL PLAT                                 

No pensava que m’arribessin a interessar aquestes noves Elecciones Generales al Gobierno de España, però el poder de la televisió és tan gran que cada dia a l’hora de menjar em posen les eleccions al plat. I no serveix de res canviar de canal; en tots els restaurants tenen el mateix menú. Resulta que, sense voler, he anat  reflexionant i he pres partit.
Ja sé que els independentistes hauríem de votar un dels dos partits que volen la independència i que el lema és: hem de ser a Madrid, mentre no siguem independents. Però jo, de veritat, no en veig la utilitat de ser a Madrid. Si qualsevol proposta que faci Convergència o Esquerra, els la tombaran! És clar que ho fan per estalviar feina al Tribunal Constitucional, però al cap i a la fi, ni en el primer plat ni en les postres, no hi tenim gran cosa a fer a Madrid. Per molt dignes que siguin els nostres representants, en el primer intent de govern no els ha volgut ningú. Normal quan la prioritat és la Unidad de España.
I parlant d’utilitat, potser seria millor un vot útil cap aquells que defensen el dret a decidir. Jo, al Pablo Iglesias, de Podemos, el veig honest i coherent. – No puc presumir de tenir vista amb els polítics, tant sols és la percepció que en tinc-. Només li calia renunciar a la promesa del referèndum i hauria pogut governar amb el PSOE i Ciutadans. I no ho ha fet. Amb això deixa clar que si d’ell depengués tindríem el referèndum assegurat. I a Catalunya, per molt que diguem que ja estem en una altra pantalla més avançada, cada cop se sent a parlar més de la necessitat d’un referèndum legal per poder tirar endavant el procés.
Va ser molt inesperat el resultat de les primeres eleccions generals, aquí a Catalunya. Va guanyar En Comú Podem, amb Xavier Domènech al capdavant – un altre polític, per mi desconegut fins fa poc a qui, quan ha deixat de ser-ho,  també he trobat honest i coherent-. Resultat inesperat quan feia només tres mesos -el 27S- havien guanyat els partits sobiranistes que no necessitaven el referèndum. La lectura, que en un principi semblava dir que el sobiranisme baixava, era doble i de fet va ser una de les primeres coses que va dir el Xavier Domènech: els catalans demanaven una nova política i reclamaven el dret a decidir. I, francament, ja sé que hi ha gent demòcrata que defensa el dret a decidir per decidir no, però no crec que siguin una majoria. Sóc molt optimista si penso que entre els que tiren pel dret cap a la independència més els que demanen fer-ho amb un referèndum pactat tindríem aquella majoria ampla que necessitem?
Com que, encara durant un temps, no em tocarà cap més remei que dinar i sopar amb el mateix plat, seguiré reflexionant intentant no empatxar-me. Potser les meves reflexions seguiran un altre rumb, o potser no. Tinc clar cap on vull anar, però no tant, el camí per arribar-hi.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada