Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hanna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hanna. Mostrar tots els missatges

diumenge, 24 de març del 2013

AMABLE

Aquest és el relat que es va publicar al número 35 de La Lluna en un Cove http://relatslallunaenuncove.blogspot.com.es/, ara fa un any. He de confessar que després de veure'l publicat no me'l vaig llegir gaire més perquè jo mateixa em vaig espantar del que havia escrit. Ara, al número 45, la il·lustradora Laura Relea va escollir il·lustrar-lo. Realment, el seu dibuix espaordeix més que el mateix relat, fins i tot abans de llegir-lo. S'ha de saber mirar, però. Potser per això m'he decidit a penjar-lo, perquè em meravella com un dibuix aparentment tan senzill, pot expressar tant.
La Laura Relea té un bloc, conjuntament amb unes companyes, sobre teràpies alternatives,   http://www.lasalaenblanc.blogspot.com/ que val la pena visitar i té intenció d'obrir-ne un amb les seves il·lustracions. Ja en donaré notícia quan ho faci.


                                                                                                                                                                    
                                                                                             
A la Plaça del Vent, una nena s’agafa fort a la mà de la seva mare, que escorcolla el seu voltant aliena als temors de la seva filla. Aquesta, entre admirada i esporuguida, veu com es van acostant els gegants i malgrat que ja sap que son de cartró, no pot evitar torbar-se davant la imponent presència dels Gegants Pagesos.

Mai abans d’avui no havia vist res de semblant ni en aquesta terra, ni en la seva ni enlloc. Ahir l’aigua queia a la plaça com ploguda del cel, i tothom a sota xopant-se. Avui, una corrua de ninots que li fan certa basarda, traspassa la plaça ballant i  fins i tot li donen la mà. Alguns li recorden els personatges dels contes que l’esperen a casa i que omplen de companyia el seu petit  i solitari món.

                                                           .../...



Quan es despertava després del primer son i cridava la seva mare,  mai no rebia resposta. Al principi plorava amb desconsol. Més tard va adonar-se que per molt que plorés la mare no vindria, senzillament perquè no hi era. I les llàgrimes es van acabar.

No va saber mai on anava la mare. A la primeria li preguntava, però ella li donava llargues amb qualsevol excusa o s’hi enfadava, «que pesada que ets, nena». I va començar a pensar que li feia nosa. Ja no l’abraçava com abans, ni se l’asseia a la falda i l’amanyagava. Ara sempre tenia pressa i la pressa li semblava que era per marxar lluny d’ella, com més aviat millor. També hagué d’acostumar-se a aquesta buidor, no per habitual menys dolorosa.

Tenia sis anys i es deia Hanna. El cabell, els ulls clars i les seves faccions palesaven el seu origen de més enllà del Bàltic.

Feia tres anys que havien sortit amb la seva mare de Letònia i després de passar per Madrid i Barcelona, havien arribat a la ciutat, just quan la crisi començava a fuetejar el món occidental. De les oportunitats de feina que la mare havia tingut fins aleshores, no en van quedar sinó uns minsos estalvis per a sostenir-se uns mesos, i una decisió ferma de continuar vivint amb el mateix nivell de vida que havia conegut aquí, molt pel damunt del que tenia al seu país. Si això comportava fer un altre tipus de feina, no seria pas primmirada. Era maca, amb un cos desitjable, li constava, i també molt decidida... ningú no li havia de prendre el pel a ella, es dediqués al que es dediqués.

Va aconseguir per a la Hanna plaça en un col·legi del centre, «aquesta és la teva escola i jo ara me n’he d’anar». Tampoc això li va resultar fàcil a la Hanna; no era una nena que despertés simpaties fàcilment. Aparentment, res no la diferenciava de les altres nenes, però el seu esguard desconfiat i recelós feia que  companys i companyes no se li atansessin ni poc ni molt.

Una nit, la seva mare va portar un home a casa. Parlaven en letó, però la Hanna va sentir que li deia “professor” en català, i li va fer gràcia perquè ella coneixia molt bé el significat d’aquesta paraula. Gracia i estranyesa alhora, de sentir-ho en boca de la mare, a qui mai no havia sentit  parlar una altra llengua que no fos la seva, i també pel to burleta que emprava quan ho deia.

El professor era un home de mitjana edat, a la Hanna li va semblar amable. Ell li parlava en letó, només algunes paraules, no massa clares, però ella les hi entenia. També en català, el mateix català hermètic dels nens i les nenes del col·legi, que a ella se li feia tan difícil a vegades. Des del començament es va interessar per les seves coses i sempre provava de fer-la somriure.

Les visites es van anar repetint i ell va agafar el bon costum de portar un conte a la Hanna, cada vegada que venia amb la mare. Ells es tancaven a l’habitació i entre “professor” i “professor” xerraven , reien, gemegaven i deixaven escapar el fum per  sota la porta.

Per  a la Hanna que, en l’experiència dels pocs anys, estava convençuda que els canvis a la seva vida només s’hi produïen per empitjorar, la gentilesa del professor era tota una novetat. Semblava que, per primera vegada en molt de temps, algú tenia un detall amb ella. Una successió de detalls: li donava el conte, la pujava a coll, li feia un petó...Li era amable.

Com que la relació es va perllongar, la Hanna es va anar fent la seva petita-gran biblioteca de contes que, a part d’obrir-li els ulls a una pila d’històries que mai no s’hauria imaginat, li desvetllava un sentiment d’agraïment que, de mica en mica, es va anar transformant en un gran afecte pel professor.

La seva mare, aprofitant que s’entenien bé, sortia a vegades a mitja nit i s’estava un parell d’hores a fora, tampoc no era qüestió de perdre poder adquisitiu perquè l’excel·lentíssim professor s’hagués encapritxat d’ella.

I va arribar el moment que el professor havia anat preparant a consciència. Una nit, en absència de la mare i amb l’amabilitat habitual, va agafar un conte, el preferit de la Hanna, se la va asseure a les cames i mentre amb una mà anava girant els fulls, amb l’altra li acariciava la cara, el coll, l’esquena... Amb els ulls closos i els llavis mig oberts li omplia la cara de petons. I la Hanna estava contentíssima perquè «quina sort que algú m’estima». No era la mare, no eren els companys, però era el professor, el seu professor que li portava un conte cada dia.  Enmig de l’alegria de la Hanna, el professor, cec de lascívia i ja incapaç d’aturar aquell deliri, va continuar la seva comesa. Ella reia i reia de les pessigolles que li feia i enmig de les rialles, es va girar i se’l va mirar. El va veure aclucant els ulls, i també com un filet de saliva li queia per la comissura de la boca. Espantada, va saltar a terra i va marxar corrent. Però no va trigar ni un minut a tornar. Duia un mocador a la mà i, sol·lícita i amoïnada, es va afanyar a eixugar-li la saliva , mentre li deia:

-Què et passa? Què no et trobes bé, professor? Tens mal de cap? Ara vindrà la mama, no pateixis. Ja me l’explicaràs un altre dia el conte.

Ell va estirar la mà per a tocar-li la cara, però a l’atansar-s’hi, va veure aquells ulls verds, esbatanats, que per primera vegada descobria confiats, sense recel. Va ser com si s’hagués enrampat. Davant la mirada estorada de la Hanna, es va quedar quiet, com paralitzat, després es va tapar la cara amb les dues mans i va començar a plorar com un nen. Va recordar el nen que havia estat quan era com la Hanna, innocent, crèdul, net de cor...era com ella i la mare l’acotxava. La seva veu, ressonant-li al fons de la memòria, també li explicava un conte. «Déu meu! Com he arribat fins aquí? M’he convertit en un monstre». Sense voler, van desfilar pel seu davant un seguit d’imatges colpidores, escruixidores, potser definitives... que havien marcat la seva existència, tal vegada excuses que empraria per exculpar-se per les seves inclinacions...

La Hanna continuava dreta al seu davant, perplexa per tot el que provava a endevinar, sense èxit, en la mirada del professor, i  per molt que si esforçava, no aconseguia  relacionar aquella escena amb cap de les històries fantàstiques que, gràcies a ell, havia conegut.

Per fi, el professor s’aixecà trontollant. Balbucejava unes paraules, una vegada i una altra:

-Sóc jo, sóc jo..., sóc jo...

Va passar pel costat de la Hanna. Ella va somriure, ignorant la tempesta.

-Sóc jo..., sóc jo..., només jo en sóc el responsable...

La Hanna no va tornar a veure més el seu professor, però durant un temps, cada setmana algú li va anar enviant un conte, sense més informació del remitent que una targeta on tan sols hi deia “gràcies”.

Sabia qui li enviava els contes, també intuïa que no el veuria més. El que no entenia era perquè li donava les gràcies.

                                                           .../...



La Hanna ja ha saludat a tots els Nanos, els Nous i els Vells, i ara li sembla que són amics que coneix de tota la vida. Amb una certa tristesa veu com es van allunyant i ella no els vol perdre. Corre al seu darrere i la mare l’estira pel braç i la pren cap a la vora. Amb un dit als llavis li ordena silenci i li assenyala un grup de gent que van darrere de la corrua de ninots de cartró-pedra. La Hanna se’ls mira  bé a tots, un a un. Van molt ben vestits i n’hi ha un que porta a la mà el que a ella li sembla un bastó molt bonic, amb una empunyadura daurada, igual que la cadena que duu al coll. De sobte, en un d’ells hi reconeix uns ulls  i crida «Professor, professor!!». L’home es gira dissimuladament, ha reconegut aquella veu, però no ho ha de demostrar, episodi tancat, ara és un altre home. Ella no s’ho pensa dues vegades i corre cap al seu professor. Se li abraça a les cames, el torna a cridar emocionada: «Professor!». El professor sent el contacte d’aquells bracets al seu cos, altre cop s’enrampa i sent com l’electricitat  li recorre tot el cos, fins a la punta dels cabells. El circuit torna a funcionar. La puja a coll i l’omple de petons, mentre mira de reüll al seu voltant. La mare, entre la gentada, mira cap una altra banda i pensa que potser l’impresentable professor, que un dia va desaparèixer sense acomiadar-se, ara se’n tornarà a afal·lerar i li permetrà millorar el seu nivell d’ingressos.

La Hanna somriu feliç. Ha recuperat l’única persona amable que ha conegut en la seva curta vida.

Autora: Laura Relea