UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.

I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

LA CUINERA DESASTRE

                                       

Aquest any no la vaig encertar amb el dinar de Nadal. És el que passa quan tens al costat una mare bona cuinera. Quan comences a mirar els receptaris ja ho fas una mica acomplexada. Vols sortir dels caldos, els canelons, la sarsuela i el tall rodó i t’embranques en sofisticacions massa elevades pel teu nivell culinari. Com que a damunt, una té el seu amor propi (no, deixa’m a mi; ho farem així; no, aquesta any no; ho faig jo, ja t’avisaré) i la inseguretat va per dins, després passa el que passa: la salsa poc espessa, 

L'aparença era la mateixa

algun boci de pinya és dur, el xai disgustat, a algú se li fa bola... 

                                            Que sí, Marc, que tu ho expliques molt bé!

I a l’hora dels torrons tothom està tan tip —no sé pas de què— que gairebé no els toquen. I apa! Allà es queden les porcions tallades de torró! Un dibuix tan bonic com m’havia quedat, que semblava una mandala, ja destruït pels misèrrims tres bocins que han agafat. És clar que jo també havia preparat un sorbet de llimona amb cava per fer lloc a l’estómac entre els plats i les postres, però ai las! Les copes amb el peu llarg, llarguíssim, només cabien a la porta de la nevera i en obrir-la, amb presses, tres van anar per terra. Vidres i sorbet enganxifós per tota la cuina, que encara frego ara amb el lleixiu i el KH7. Com que una servidora té tanta moral, en vaig tornar a fer tres copes més, però quina mala sort! A l’hora de prendre-se’l era amargant i es va quedar tot a les copes. Resumint, que si li hagués de posar títol al meu Nadal a la cuina, seria “La cuinera desastre”. Sona a pel·lícula de Disney, no sé si ho és. Sort que la mare bona cuinera no va dir res. Cap retret, ni “Ja t’ho deia”, ni “Ho has volgut fer tu sola”, ni res. Vaig ser jo la que li vaig dir: Mama, l’any que ve tu fas de cuinera i jo d’ajudant, vale???

“Vale???” és el que diu molt l’Elna; no sé d’on ho ha tret. Almenys ella, la meva reina republicana,  no va deixar ni un macarró al plat. No tot ha de ser negatiu. Positiu? Estàvem tots junts, encara sense menú reeixit. Més coses positives: l’allau de felicitacions per Whatsapp va emmudir cap a mig matí; sempre s’agraeix, després de quatre dies de metrallament ininterromput. Una altra de positiva: l’Elna va jugar amb les figures del pessebre,

va cantar i ballar a dojo i va fer cagar el tió tantes vegades com el tió li va demanar. El pobre va quedar rebentat de tanta xocolata, contes, puzles, nines, caixes registradores... que sembla mentida que un tió pugui cagar tant, oi Elna? 

Les Converse també les va cagar el tió

                                                                  

Bonica, estimada meva, que n’és de bonic el Nadal amb tu al costat! La llumeta de la il·lusió als teus ulls a mi m’il·lumina per tot l’any; la teva innocència, que tot ho veu possible, em rescabala de tots els fracassos culinaris particulars i dels disgustos col·lectius de tot l'any i em torna l’esperança que tots els pares empresonats injustament puguin passar el proper Nadal amb els seus fills.

Ah, per cert! L’endemà, el xai sobrant estava per llepar-se els dits. Només, d’afegir-hi un pessic de sal i de deixar-lo a les mans de la bona cuinera, és clar!

LA MÀ ESQUERRA

Em sembla que cap any l’arribada de les festes de Nadal se m’havia fet tan costa amunt. Malgrat l’Elna. I malgrat que encara no havia passat res. I és que em penso que la meva memòria emocional només en olorar-ne l’ambient ja li arriba l’aroma dels darrers nadals. Un grip, una caiguda, una ruptura massa recent, la mort del pare... Uf! Suficient per témer les dates. I aquest any, el 22 em va tocar la loteria, no la bona, que aquesta em va tocar el 21; ens va tocar a dos milions i escacs de catalanets i no sé si l’arribarem a cobrar, però que et toqui ja és un gran què, no? Almenys ens traiem de sobre la raresa, la infecció, l’abducció i, jo almenys, vaig deixar de preguntar-me si realment havíem fet tan de mal als que no pensen com nosaltres. 

Aquesta és la distribució d'escons que m'agrada més. Per cert,
 no n'he trobat cap amb els 4 del PP i els 36 de C's. Però tant se val, oi?

El 22 em va tocar la loteria dolenta i no sé si va ser pitjor que em toqués o el procés psicològic que se’m va desencadenar a continuació. Després de caure per les escales i trencar-me el canell el primer que vaig fer va ser enrabiar-me. Com puc ser tan totxa de caure pujant tan sols dues escales? Com pot ser que per trobar-me un esglaó de més el meu cos fes tantes acrobàcies i s’acabés trencant el canell? Si us plau, si el replà fa seixanta centímetres quadrats! Entre llàgrimes, que no podia aturar del mal que em feia l’os que marxava pel seu compte, i l’emprenyament, la meva filla em va portar a urgències. Van veure que la cosa era greu i em van obrir totes les portes: la de triatge, la del box, la de les radiografies i, finalment, la de posar l’os al seu lloc. Quan van acabar d’enguixar-me fins a l’aixella, estava tan contenta —ja no tenia dolor perquè l’os finalment havia renunciat a la seva independència i jo portava un calmant que m’ho devia fer veure tot de color de rosa— que en arribar a casa em vaig posar a menjar amb la mà esquerra com si ho hagués fet tota la vida i com si m’hi anés la vida. La mare em volia ajudar, però jo que no! No sé què volia demostrar; segurament que també amb la mà enguixada podia amb tot. Santa innocència! Aviat em vaig adonar que necessitava dues o tres vegades més de temps per fer-ho tot i, encara, hi havia coses que no les podia fer ni amb tot el temps del món. Perquè no tot es redueix a canviar la dreta per l’esquerra; per fer segons què fan falta les dues mans i amb la dreta, entre l’adoloriment, l’inflament i la rigidesa no podia ni fregar res ni enlloc perquè veia el firmament sencer amb l’estel de Nadal que s’atansava i passava de llarg. 

Després de passar la nit del lloro, amb un braç dret que no trobava per enlloc i amb una incapacitat total per reconèixer com a meu allò que l’havia substituït, l’endemà al matí em vaig fer una composició de lloc, del lloc que em correspondria durant els següents quaranta cinc dies. I sí, sí, sí, és veritat que hi ha coses molt pitjor, com em deia la meva mare i els amics que m’encoratjaven des de Whatsapp. Però és que a mi allò meu em semblava una catàstrofe perquè, no vull enganyar a ningú, les dificultats quotidianes per menjar, vestir-me, estripar el paper higiènic i qualsevol altre paper, lligar-me les sabates, els sostenidors, fer el llit, posar-me els mitjons, tallar-me una sola de les vint ungles del meu cos... i tot aquest seguit de nimietats eren, són, innombrables. Tots els somnis d’independència personal s’estavellen contra el mur de la impotència amb un problema dels que en podríem dir menor, però que afecta la rutina diària minut a minut. Gràcies a la mare, als fills i a tots els amics que s’ofereixen constantment a ajudar-me.

Sort que ja havies fet el pessebre, guarnit la casa, fet les compres i embolicat els regals, em deia la veueta interior. I a mi què m’importa, contestava jo airada com si la veu tingués la culpa de tot; de fet, qualsevol veu semblava que la tingués. El pitjor de tot era el trio d’impediments que no podia digerir de cap manera: no podia conduir, no podia escriure i, el pitjor dels mals, no podia seguir tenint cura de l’Elna. Això sí que em desfermava una tempesta interior que amb prou feines podia impedir que s’escapés enfora. A vegades pensem que ens coneixem a nosaltres mateixos i que hem aconseguit viure en pau i res de res. Un petit entrebanc ens declara la guerra i ens pot llençar per terra i rebregar-nos i fer-nos a miques.

El 23 i 24 van començar a arribar els ws de felicitació i tot i que, ben emmurriada, havia dit que no n’obriria cap, allí m’estava amb el telèfon aposentat al braç esquerre de la butaca i amb la mà esquerra teclejant i esborrant i tornant a teclejat fins a escriure el que volia. Però la ràbia i el malestar tornaven a ratxes cada vegada que pensava en els tres obstacles que m’impedien seguir amb la meva vida en aquell moment. Després van començar a córrer desenes d’imatges de felicitació, entre elles aquestes dues:

I, si per una banda pensava que el meu canell trencat no era res comparat amb els quatre innocents a la presó i amb els milers d’innocents que roden pel món en busca de refugi, per l’altra em tornava a submergir en l’autocompassió i entre una cosa i l’altra ara plorava per dins, ara ho feia per fora. Per si això fos poca cosa encara m’anava fuetejant: Com et pots plànyer tant, pensava? Com no t’adones que els teus problemes són una gota enmig del mar? Com es pot ser tan egoista? La nit de Nadal va ser la negra nit. Encara vaig dormir pitjor i encara em vaig anar debatent entre la meva desgràcia, el meu mal caràcter i la meva manca d’empatia amb els problemes aliens. No ho sé... crec que s’és empàtic quan es tenen els propis problemes més o menys controlats. Si no és així, l’empatia té molts números de quedar eclipsada.

L’endemà ja em va passar la mala astrugància. Més o menys cap a migdia quan va arribar l’Elna. Més o menys la podia tenir als braços, més o menys la podia abraçar, més o menys li vaig poder ensenyar el pessebre —tot i que a ella l’interessava més el marc multi-foto que hi havia a la paret del damunt amb fotos de la Lila—. I mentrestant la meva mare, de vuitanta-cinc anys, feia tooot el dinar de Nadal i jo només la podia ajudar amb la meva voluntariosa mà esquerra. Pobreta, ve a casa per passar l’hivern amb ajuda i companyia i ara es troba amb aquest fandango. Ah i diu que de l’Elna se’n pot cuidar ella, que no cal buscar ningú. Ella sí que és una dona valenta, i de sempre. No com ahora, una mujer valiente i fum-fum-fum!

Deu ser veritat que el temps —i l’Elna— tot ho curen. No crec que pugui conduir en tot aquest temps, però les bones amigues no paren d’oferir-se per portar-me on sigui. Gràcies, Gemma, Maite, Roser, Berta, Sònia, Glòria, Montse... i si em deixo algú, gràcies també. Potser entre el meu braç esquerre i els dos de la meva mare podrem seguir cuidant l’Elna i atenció! Tot això que heu llegit ho he escrit amb la mà esquerra. És clar que he trigat tres hores, però ja he acabat. Potser ja puc aspirar a ser la dona biònica del segle XXI. Tot i que... jo volia que aquest post fos un homenatge a la meva mà esquerra que s’ha adaptat prodigiosament a les noves exigències. Com sempre, he tornat a explicar la meva vida. O no.

És un llibre que ja he llegit unes quantes vegades,
però mai subjectant-lo amb la mà esquerra.
També es llegeix bé.

Un consell: teniu una mà esquerra. Aprofiteu-la. Dediqueu-li més atenció, ni que sigui com entreteniment. Si passeu pel mateix tràngol que jo, conèixer-la millor us pot ajudar. És un consell que també va pels guanyadors del 21D. A vegades han tingut mà esquerra, però en fa falta més, més, més. Més mà esquerra i el cor ni a la mà esquerra ni a la dreta, sinó amagadet.