Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amic. Mostrar tots els missatges

dissabte, 4 d’abril del 2015

GRÀCIES, MARC !

                                               
                                                                 
                                        
Sortosament, no tots els veïns són com el veí de dalt. El meu veí de sota es diu Ramon, però sempre he pensat que s’hauria de dir Amfitrió – Ramon, no t’ho agafis malament, és un nom tan encantador com el teu - perquè em consta que tracta bé els seus convidats, que són molts i diversos, i internacionals.
A casa del Ramon va ser on vaig conèixer el meu amic Marc. Acostumada a sentir-hi parlar tota mena de llengües, en presentar-me’l li vaig preguntar, vocalitzant bé les paraules, com fem quan volem que algú que no és d’aquí ens entengui.
-         I tu d’on ets?
Encara ric ara – per a mi – quan recordo que em va respondre, amb accent català inconfusible.
-         Ara mateix estic vivint a Reus.
En dos minuts em va explicar que era pintor i que l’aposta que havia fet feia anys de deixar la feina fixa i dedicar-se a l’art, de moment li havia sortit bé. I que tenia una web on hi penjava algunes de les seves obres. En els dos minuts següents, jo li vaig dir que escrivia per afició, que de deixar la feina ni parlar-ne i que no tenia ni web ni blog ni gairebé no hauria sabut com tenir-los. Això també m’ho vaig guardar per a mi.
Dos minuts més i ja tafanejava per la seva web. Vaig quedar gratament sorpresa perquè no sé què m’havia imaginat, però no era el que em vaig trobar. De primer, la pintura del Marc em va recordar la de Dalí, no tant en la tècnica ni en l’acabat, com en el concepte, que vaig trobar clarament surrealista. Però la seva pintura tenia, i té, per a mi, un valor afegit, que era el color i és que el contrast i la combinació de colors em van semblar increïbles.
A la targeta que m’havia donat hi havia el seu correu i em va faltar temps per dir-li que m’havia entusiasmat. No va trigar gens a contestar-me i – oh, agraïda sorpresa! – em va dir que li agradava molt llegir i que si li podia enviar quelcom del que escrivia.
-         Sí, sí, sí! – vaig dir també per a mi. Era un temps que, pel que sembla, em deia moltes coses a mi i molt poques als altres, igual que només escrivia per a mi i per a ningú més.
Allí va començar un intercanvi que encara es manté entre nosaltres. Jo li enviava relats i ell m’enviava quadres. Tinc una pinacoteca virtual important, que m’he muntat amb les obres del Marc i, per altra banda ell deu ser la persona que té més relats meus inèdits. De mica en mica ens vam anar coneixent la vida.
L’instint de dibuixar ja va néixer amb ell, però l’editorial Bruguera, amb el Capitan Trueno, el Pulgarcito, el Tio Vivo, i més,  hi va ajudar força. Treballar als anys seixanta amb el dibuixant Beaumont, encara que només fos per fer-li els encàrrecs, va ser com un senyal que la vida el portava pel camí que desitjava. Les seves obres tenen sempre el punt d’esperança necessari per no sucumbir. Evita els temes tràgics, foscos i de mal averany, no és això el que vol transmetre, i busca en el color, en el motiu, en la forma la taula de salvació on agafar-se. El seu missatge no queda mai palès a simple vista, cosa que fa que ràpidament se t’activin les neurones per poder saber què t’està dient el quadre. Amb el Marc hi comparteixo aquest punt d'esperança, el gust especial pels núvols- si, els núvols; tan senzill com mirar cap al cel i gaudir de l,espectacle - i - segur que ell no ho sap - el sentir-nos bé amb un diccionari a les mans. 
Quan em vaig decidir a publicar el llibre, ell va ser una de les tres persones que més em van encoratjar en les dificultats. La meva afició d’escriure a estones i la seva feina de pintar a temps complet tenien molt en comú a l’hora d’intentar que els resultats poguessin veure la llum. Un dia, quan ell ja havia llegit el que seria el llibre, em va dir:
-         Jo, si vols te’n faig la portada.
Jo devia posar cara d’òliba tibetana, i muda, perquè es va afanyar a afegir:
-         Gratis!
I encara:
-         No és una oferta que la faci a tothom.
Seria llarg – més encara – d’enumerar totes les pedres que vaig trobar pel camí. Ja ho vaig fer a  Sempre amb retard  La qüestió és que el meu llibre va sortir amb la portada del Marc  i jo estava tan orgullosa de la portada com del contingut, escollit i meditat a consciència.
 

                                         


El Marc va agafar un dels relats “Història d’una artista del trapezi”, una autobiografia a cavall entre la realitat i la ficció -més ficció, i també segurament desig amagat, que realitat -  i en va extreure un personatge que volava amb un ocell de paper i a mesura que s’atansava a la terra, s’encongia perquè veia allò que l’esperava i no li acabava de fer el pes. En l’ocell de paper hi ha les disset històries que conformen el llibre; les que no es veuen són a l’altra banda.
L’orgull, millor dit, l’honor, ha tornat a mi amb l’exposició que està fent el Marc aquests dies. “Lectures, un naufragi infinit”. Diu que se sentia en deute amb els llibres i amb tot el que li han aportat i que la seva exposició és un homenatge a la lectura.
Fins al 26 d'abril a la Sala Portal del Pardo del Vendrell

Ha escollit trenta llibres d’entre tots els que li han omplert la vida  i ha fet trenta quadres que fan referència al que li suggereix el llibre o l’autor. M’honora que entre ells hagi escollit el meu i em fa molta gràcia que aquesta frase tan seriosa sigui la que més li ha agradat del relat:

"... Els americans li recordaven molt el circ i li permetien entendre millor la seva semblança amb la vida: trapezistes que es llençaven al buit sense xarxa, aspirants a domadors que volien dominar el món i, sobretot, pallassos. Pallassos a Washington, pallassos a Hollywood, pallassos a Wall Street, principal centre de formació del pallasso llest..."

No hi ha dubte que el Marc s'ha inspirat en l'autora per fer aquest
quadre, però el nas, només el nas... no me l'ha acabat de treure prou bé.


 I a la vegada no em sento prou digna d’estar costat per costat de Jack London, Ana Maria Matute i Agota Kristof, 



ni que la meva trapezista es tracti de tu amb “El capitán Trueno”, “Les flors del mal” i “La Colometa”. 

Goliath:
-¡Hum! ¿A dónde habremos ido a parar, Capitán?
Capitán:
- Eso es lo que yo me pregunto hace rato, Goliath... No tengo ni la más remota idea!




Vengas tu del infierno o del cielo ¿qué importa?
¡Belleza! monstruo enorme e ingenuo, más temido.
Si tus ojos, tu risa, tu pie me abren la puerta
de un infinito que amo y que nunca he conocido?




... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, Colometa.
Corre, de pressa. Corre més de pressa, que no t'atrapin,
vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat,
cap al teu colomar... vola, Colometa.

Però, com el Marc, amb Beaumont, jo també, hi vull veure el senyal de què estic en el bon camí. – i ja sé que el meu camí, de segur, no serà tan llarg com el seu.
Gràcies Marc! Perquè ets tu, sé que la teva elecció, a part de generosa, és sincera. 
I abans que el company bloguer Xe-Xu em digui que faig publicitat – que tindrà raó perquè ja porto dos posts seguits parlant de l’obra de dos amics i donant adreces web – he de dir que sí, que la faig i la faig pels que em llegiu, perquè val la pena veure l’exposició, que podeu trobar les seves pintures a http://www.perezolivan.com/, però que la meva recomanació és que aneu a visitar aquesta exposició en directe. El color al natural, la idea, la mida i les referències literàries és el que li donen el toc de gràcia, diferent a la web i diferent a qualsevol exposició que hagueu anat a veure. Si coneixeu totes les obres que l’han inspirat us ho passareu pipa, si en coneixeu unes quantes també. Si no en coneixeu cap – cosa que veig impossible – us agafaran unes ganes irresistibles de llegir-les. I, el més important, sortireu de l’exposició molt diferents de com hi haureu entrat.