Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bombolla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bombolla. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 d’octubre del 2012

BOMBOLLES


                                             

M’atanso a l’ordinador i veig que alguns dels éssers entremaliats  que tinc a casa m’ha canviat el fons d’escriptori. On hi havia unes tulipes grogues i consistents, ara hi ha unes bombolles transparents de coloraines, fràgils i bellugadisses, em sembla, si no és que torni a tenir un atac de vertigen.
M’assec i em disposo a recuperar el paisatge que m’ha donat la benvinguda al món informàtic des de fa més de set anys. Però al fixar la vista en la pantalla veig quelcom insòlit, i torno a pensar en el vertigen.
Les bombolles tenen una mena de moviment difús en el seu interior. Paro l’atenció en una de lilosa i hi concentro tota la meva capacitat visual que amb ulleres no és poca. Unes lletres grans l’envolten, però, quina llàstima! l’envolten per dins i no distingeixo bé el què diuen. Hi ha una R i una E i una F, REF, i a les que arriben per l’altra banda de la bombolla hi llegeixo ...ABORAL. REF.....ABORAL. Crec que ja sé la paraula. Ara veig millor el seu moviment intern i constato que sí,  REFORMA LABORAL és el que diuen les lletres. S’hi senten gemecs, planys, plors i malediccions. Homes i dones, alguns amb les butxaques dels pantalons cap enfora, d’altres quasi despullats, treballen sota el sol, sota la lluna i sota l’espasa de Damocles que amenaça de tallar-los el coll si afluixen el ritme. A les parets de la bombolla, les imatges crues de tots aquells que ja han caigut al forat de la desocupació i de la pobresa.
Una mica més amunt, una altra bombolla d’un to verdós porta la paraula MERCATS FINANCERS. Ja m’he acostumat a aquest tipus de lletra, ja el puc llegir. A l’interior una frau canceller amb vestit jaqueta verd pistatxo juga amb la bombolla PRIMA DE RISC, que es va inflant per moments. La frau, amb una expressió entre beata i perversa la fa botar i rebotar amb el cap, amb les mans, amb els malucs i l’acarona amorosament, tal com feia un avantpassat seu parodiat per Charles Chaplin en el Gran Dictador.
Ja no penso en el vertigen. Amb les bombolles no cal dubtar, només cal deixar-se portar.
Ara em fixo en dues bombolles abandonades, gairebé immòbils. No tenen la lluentor de les altres. M’hi concentro. A l’una hi diu IMMOBILIÀRIA. Està plena de pols com si hagués patit un esfondrament fa poc. A l’altra hi llegeixo CONSUM, però no hi veig res. El fum m’ho impedeix.
Una bombolla , que no havia vist fins ara, es belluga en direcció ascendent i s’expandeix ràpidament. Ja començo a llegir el seu nom. Ah, Catalunya! És clar, Catalunya! A dins hi ha un xivarri ensordidor i centenars de milers de caps. Se’n distingeixen sobretot les estelades que inunden la bombolla i li donen un color peculiar, intens i autèntic. Tothom crida alguna cosa, que sóc incapaç d’entendre perquè no s’acaben de posar d’acord en dir-la tots alhora. Només sento que s’acaba en à, una à tònica que no em deixa cap dubte sobre la força de la paraula que la precedeix.
Queda encara una altra bombolla significativa, de color de gos quan fuig, UNIDAD DE ESPA... Són unes lletres barroques, com les de la Reforma Laboral. Em recorden el tan enyorat Siglo de Oro espanyol. Estic atabalada amb tant de moviment dins unes simples i transparents bombolles. I ara sí que m’atabalo quan veig el que té a dins. Una munió de tancs tots ben afilerats apunten cap a Catalunya!! la meva bombolla preferida! Si us plau, no pot ser! I altre cop el cor se m’accelera, aquesta vegada perillosament. Però, ah no! Potser no cal amoïnar-se. A dintre, un homenet d’uniforme amb cara de general crida Foc!! cada dos per tres. Foc! Foc! Foc! torna a cridar. I els tancs ho intenten, però no poden, estan massa rovellats. Pel darrere dels tancs emergeixen de tant en tant altres homenets, no gaires, que l’atien perquè cridi més i més fort. L’homenet s’enerva i s’enfada i pica de peus perquè ni els tancs respecten la seva autoritat. I de tant picar, la bombolla es trenca i els tancs amuntegats cauen al peu del fons d’escriptori. En la seva caiguda es trenca l’equilibri d’aquest petit univers i les bombolles es comencen a alterar.
La bombolla dels mercats, que feia uns minuts es mantenia estable, explota. És culpa de la PRIMA DE RISC . Em sembla que se n’ha atipat del joc de la frau i de tanta austeritat. Només en queda de record un gomet de color verd pistatxo encastat a l’escriptori i de sobte sento que ja no m’agraden tant els colors sòlids i les imatges immòbils.
La bombolla de la reforma ha rebentat les parets i els esclaus del segle XXI s’alliberen de les seves cadenes i surten com poden d’aquell infern. Molts moren en l’intent, però ho fan amb dignitat i abnegació. Saben que la bombolla  s’ha acabat.
Giro els ulls esverada, tinc molta por. Però la bombolla Catalunya sura mansament  al meu davant i ja puc entendre el què criden. S’ha expandit, però no massa. Just el país petit que és, sense lligams, sense amenaces, sense rancúnies, en llibertat.
Tot d’una em decideixo. Em quedo amb aquest fons d’escriptori de bombolles, més suau, més diàfan, més legítim, més genuí.
I quan fa una estona que me’l miro i me’l remiro, em pregunto si en aquest món excessiu on res no sembla tenir límits i tot és portat precisament al límit, tindrem prou mesura per acomboiar la nostra bombolla per a què deixi de ser-ho i es torni la realitat tangible que desitgem.