Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contenta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contenta. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 d’agost del 2023

LA SORPRESA

 

                   

Jo no hi crec gaire en els talents innats, tot i que reconec que algun n'hi ha. Crec més en les deu mil hores de treball dedicades a alguna cosa que t’agradi. No sé si la meva mare n’hi ha dedicat tantes a pintar i dibuixar.

Quan jo era petita, un dia remenant a les golfes, vaig trobar uns quaderns de dibuix que havia fet ella de joveneta i, dins del meu escàs coneixement del tema, em van semblar poc menys que meravellosos.

La meva mare va aparcar la seva afició durant quaranta anys. Cap als anys vuitanta va agafar un pinzell i uns tubs de pintura i, sense que ningú n’hi hagués ensenyat, va començar a pintar. Ho va fer durant uns trenta anys, a estonetes curtes, quan estava sola a casa.

Quan la malaltia del meu pare va entrar per la porta, la inspiració va sortir per la finestra i es va emportar les ganes, el temps i la tranquil·litat d’esperit necessàris per a qualsevol tasca creativa. Va trigar uns quants anys a tornar a agafar un pinzell i quan ho va fer va dir que no li quedava bé i que ja no pintaria mai més. Dir-li que estava desentrenada i que només era qüestió d’insistir una mica, no va servir de res. La meva mare, a més de perseverant és tossuda, que diria que són virtut i defecte que acostumen a anar plegats.

Uns anys més i va recuperar l’antiga afició. No va venir sola. La meva filla li havia regalat un quadern de mandales i va pintar mandales durant força temps. Dic jo que alguna cosa es devia moure en el seu cervell mentre omplia de color aquells espais tan petits entre línies. Alguna cosa que s’hi havia quedat pendent feia molt de temps. Va començar a dibuixar. L’antiga passió la feia treballar dues o tres hores cada tarda amb tanta concentració que de tant en tant li havia de dir:

Ei, mama, com va? Hola? Hola?

El resultat va ser més o menys un centenar de dibuixos, sense comptar els que va fer pel meu llibre “Baltasana”.

Ella me’ls anava ensenyant i jo ja feia temps que cada vegada que me’ls mirava em dolia que aquells dibuixos tinguessin una vida tan curta com la de ser creats i guardats en una carpeta.

Després de molt insistir i en un moment en què devia tenir la guàrdia baixa, es va deixar convèncer de muntar una exposició al poble. Crec que des que hi va accedir fins al dia de l’exposició se’n va penedir unes quantes vegades. I ho entenc perquè això d’exposar-se públicament a l’elogi, però també a la crítica,  requereix endurir-se la pell, que no és cosa fàcil. Jo li deia que ara ja no ens podíem tirar enrere i així vam arribar a la Festa Major, Sant Salvador, patró de Vimbodí i Poblet.

L'exposició era compartida amb un altre dibuixant, Benet Vilà,
 autor dels dibuixos que es veuen al darrere. Magnífics, per cert!





Per sort de la mare i, sobretot, meva marededeu, marededeu, que almenys anés bé!ꟷ, l’exposició va ser un èxit. I que contenta que n’estic! La reacció general va ser de sorpresa:

      Teresina!!!

      I que bonics!

      Però que callat t’ho portaves!

      Teresina!!!

      Són preciosos!

      Teresina!!!

      Però com... quan ho has fet tot això?!

La resposta era “els darrers tres anys”. I no hi eren pas tots perquè només n’havíem seleccionat la meitat i mitja dotzena de pintures de l’altra època. No cal dir que la meva mare també en va quedar molt contenta. A qui no li agrada que li reconeguin la feina ben feta!










       L'altre comentari freqüent era: 

        Sou una família d’artistes!

Ella se’n sortia com podia de tanta felicitació. I és que ningú no es podia imaginar que la meva mare, pagesa, botiguera, prudent, discreta i modesta pogués treure del seu interior l’habilitat de fer aquells dibuixos i, tot i així, haver-s’ho guardat per ella tant de temps. 

Família d’artistes... Potser sí, però torno a la meva teoria de dedicar moltes hores a la feina que t’agrada. El meu pare era pagès i s’estimava molt la terra; no cal dir que s’hi passava moltes hores i el resultat era que tenia els trossos com jardins. També aquesta, penso que és una forma d’art, però sobretot és el resultat d’una dedicació plena i incondicional.

I pel que fa a mi, doncs només explicaré el comentari que em va fer el meu amic Joan. Em va fer tanta gràcia la imatge és molt bona que me’l quedo per la posteritat:

      És clar, la teva mare té un do i tu has heretat els gens de la teva mare. Vas veure que ella dibuixava molt bé i ho vas voler provar, però resulta que a tu només et van sortir lletres.

Vaig riure a cor que vols. Hi he d’avantposar “moltes”. Moltes lletres i moltes hores, també. I a més a més, m’agrada molt. Res de talent innat en el meu cas.

     

diumenge, 23 de desembre del 2012

DONCS JO ESTIC CONTENTA


 RES MÉS LLUNY DE LA MEVA INTENCIÓ QUE ENSABONAR ELS POLÍTICS, PERÒ PENSO  QUE ALGUNS D'AQUESTS POLÍTICS ENS PODEN PORTAR ALLÀ ON VOLEM ARRIBAR.


Mapa electoral 25-11-12
      

 S’ha dit molt, mai massa, però jo ho repeteixo: aquest és un moment únic pel nostre país. Tinc uns quants anys i molts records, per això penso que puc dir que estic contenta. Malgrat la desil·lusió d’uns i l’escepticisme d’altres, jo estic contenta.
No hi fa res la manera, ni el govern, ni els pactes. El que hi fa és unir-se per una mateixa causa. Com diu la meva amiga Carme: vols cosa més bonica que govern i oposició lluitant per un mateix fi? No és aquesta una imatge idíl·lica defensant una convicció sòlida?
Hi ha un home que parla com un savi, a qui els diaris ultranacionalistes espanyols anomenen ogre perquè la no comprensió de les seves paraules no els permet veure-li el cor. N’hi ha un altre que va néixer amb el cap molt alt i a força d’empentes i batzacades cada vegada va més capcot. L’han linxat des de l’altra banda i també des d’aquesta i malgrat tot, penso que l’adversitat el fa créixer i que de cada errada, a banda d’un cabell blanc i una arruga més, n’extreu una lliçó de vida.
He patit molt tots aquests dies per si els homes que tenien l’oportunitat d’agafar les regnes del cavall cap a la independència, no l’aprofitaven i decidien cavalcar per camis diferents. Però ara estic contenta.
Si l’home que parla com un savi li allarga la mà, o la senyera, és igual, a l’home capcot que s’arrisca per totes bandes, crec que el nostre cavall galoparà potser lent, més del que alguns voldríem, però segur cap a la meta.
Millor encara si la senyera de la unió dels catalans s’estira i també l’agafa l’etern jove idealista, més preocupat per les retallades que per la independència, i el jove que s’estrena en política i busca acabar amb la injustícia social per damunt de tot. A mi em sembla, i així els hi diria, que l’administració dels nostres propis recursos pot ser la clau per sortir d’aquesta situació. Hem arribat on som, precisament perquè els nostres recursos els administren d’altres.
No diré res de l’home seriós i inflexible, que ha renunciat al somriure, que diu que sí, però que no, que anomena sovint la paraula federal, que quasi ningú no sap on ubicar-la, i que contempla impàvid com molts dels seus fugen d’estampida de casa seva a la recerca d’una esquerra millor. Si vol agafar-se a la senyera que ho faci, però després que no se’n deixi anar.
Al nostre cavall no l’aturaran ni les tanques que, cada cop més altes, anirà trobant, ni els xacals que se li llancin a les potes per entrebancar-lo. Tampoc els ogres de veritat que, amb les seves ganyotes, les seves calbes, la seva ceguesa i ignorància, vagin llençant el seu alè emmetzinat pels beuratges que ells solets van destil·lant.
El nostre cavall ha de seguir sense immutar-se. Amb orelleres si convé per no distreure’s. Si cal, li espantarem les mosques perquè estigui tranquil. Li donarem sucre i aigua perquè no defalleixi. Fins i tot buscarem allà on sigui un ferrer per amortir-li el caminar. L’important és que el cavall senti que estira el carro d’una gran majoria de persones a Catalunya, i que de cap manera no es pot aturar.

Temps era temps que va salpar la barca
Temps era temps que un onze de setembre va arribar
Ara és el temps del cavall que galopa,
El cavall que ha de portar-nos a la llibertat.