En
diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic
de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot,
moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen
a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí
en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida
penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.
El genial Charles Chaplin
va protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.
El genial Charles Chaplin
va protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.
No
sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien
era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.
Jo
des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la
coneixeu, i sinó, aquí la teniu-
a vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència. M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat, eh que sí?
En
té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva
vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà
quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment
independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció
– ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues
a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot
el seu interès, baixes i tirades enrere
quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.
La
setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja
i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea
se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc
botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal,
aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n
recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar
l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc
quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?
-
Porta-la, porta-la – li dic.
Mentre
faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit
petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes
grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em
rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes.
No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la
terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell
i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una
manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè
jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica
sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa
fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre
cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una
carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li
agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les
orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.
A
l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies,
miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm,
eeeeeeeee, bbbbbbbbb - m’avergonyeixo i
m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan
acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li
ensenyo les imatges a la pantalla.
-
Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos,
suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè
diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?
Veig
com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a
mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant
entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per
trobar què?
Només és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada, comparada a la que a alguns els ha tocat viure, comparada a segons quines maneres de morir.
