INSOMNI

 

                                           

Ja fa dies que dormo malament. Em costa d’agafar el son i em desperto abans de la meva hora habitual. Però divendres ja va ser el súmmum de l’insomni. Com que així, estirada, és més fàcil donar-li tombs al pensament sense que et rodi el cap, i qui no té feina, el gat pentina, em vaig fer l’auto-test “Qué me pasa doctor?  

         És l’excursió de demà? Potser sí. Sí, ja ho diuen que quan ens fem grans ens tornem com nens. És per la flor que, sense haver-la plantat, creix al meu jardí? Té un color indefinit, però està clar que és de la gamma dels vermells. Cada dia me la miro, li parlo, la rego i desitjo el seu benestar, però... des de quan la bellesa i l’estimació produeixen insomni? En tot cas, no deu ser per la flor i per gaudir-la,  sinó pel temor que es marceixi i en el seu naufragi arrossegui la resta de flors del meu jardí i després no pugui revifar-les. La nova factura de la llum? Mira, no, però tot ajuda perquè alguns veïns ja han començat a engegar rentadores en plena nit i ara roda un tambor, ara en roda un altre.

         I ja són les tres! I aquí no dormiràs! I ja ho sé, ja sé d’on surt aquest desvetllament: és la lectura de “Tsunami”, que he acabat abans d’anar a dormir. Molt bona novel·la i felicitats pels premis, Albert Pijoan, que crec que ja en van tres i, estranyament per mi que, per decepcions diverses en les lectures premiades, en desconfio d’entrada, trobo molt merescuts; ara bé, el final és descarnat. Descarnat, cru i acarnissat. Pot ser..., No, no és que pugui ser, és que ha de ser aquesta la causa de l’insomni.

         I ara que ho he descobert, veig que ja són les quatre. Amb tot, ara sembla que sí, que el cos, ben quiet, ha aconseguit enganyar el cervell, hipnotitzar el pensament, deixar surar el subconscient... Però no, encara no és prou tard! Un mosquit brunzina al voltant del meu cap. No s’acontenta amb picar-me en silenci i escapar-se corrents, no! Em pica i després em brunzina a la cara, a l’orella per ser més exactes. Noto la picada, la picor. Aguanto fins que no puc més, m’he d’aixecar. Ara que m’estava adormint m’he d’aixecar per adormir l’efecte de la picada. Ja està! Escorcollo l’habitació, però no el veig i me’n torno al llit. Però es veu que encara no en té prou i quan ja m’ha tornat a picar, repeteix l’operació de buscar-me l’orella i em torna a brunzinar. Ja n’hi ha prou! L’emprenc en la direcció on em sembla  que el sento, però només aconsegueixo omplir-me la cara de mans. 

M’aixeco d’una revolada, ja són les cinc, i me’n vaig a buscar la màquina de matar mosquits. Ni citronella, ni mosquiter elèctric, ni repel·lent ecològic de mosquits; Fogo, directe a la vena. Del mosquit, eh? Per fi! Ja fa estona que no el sento i ara sí, ara sí que m’adormiré. Ho noto, ho sento, em conec el cos. Percebo les desconnexions com si fossin interruptors d’aquells antics, cap dalt, oberts; cap baix tancats; clac, clac, clac. Començo a veure-ho tot com en una pel·lícula: les escenes del final del llibre que ja no em fan ni fred ni calor, el que he de veure demà, el que he viscut avui, el que desitjo veure algun dia. I tot va desfilant amb una suavitat que reconec propera als llimbs dels somni.

         Quanta estona dec haver dormit? Una hora escassa i em desperta un colom que es deu haver fet el niu a la teula situada just damunt de la meva finestra. Parrupa i parrupa amb vehemència. No sé si crida algú o em vol treure de polleguera. Amb els antecedents de la nit no seria tan estrany, només és un més que s’afegeix a la festa. Penso en agafar... què? Una escombra, un pal llarg, el rifle? No, no en tinc cap, de rifle; això no és Amèrica. Penso en agafar alguna cosa, el que sigui, i picar al sostre de la finestra fins que pari. El colom parrupa, parrupa i parrupa a tota potència, com si li anés la vida.  Però no faig res, em reprimeixo perquè ara recordo que estic en deute amb els coloms des que un dia una coloma em va pondre dos ous en una torreta i jo els vaig llençar a la brossa. La pobreta va estar tot el dia anant i tornant del cel a la torreta i de la torreta al cel sense entendre, suposo, què havia passat i jo fins vaig pensar de tornar a posar els ous a la torreta, però s’havien trencat en llençar-los. Ves amb quina ràbia no els devia haver llençat! Així que res. No vull ser tan inhumana, o tant sense entranyes, com per matxucar el niu com una energúmena amb una escombra furiosa, amb risc que es perdin els ous i quedar-me fotuda uns quants dies pel meu mal cor.

         Obro el llum i són dos quarts de vuit, poso els peus a terra i provo d’oblidar que pràcticament no he aclucat l’ull. Demà serà una altra nit. Sento “plop” i a la pantalla del mòbil llegeixo: “Bon dia, Teresa”. Sí, demà serà una altra nit i avui serà un bon dia. Segur!

INSOMNI

                                                         

Fins fa poc, podia comptar amb els dits d’una mà les etapes d’insomni que havia patit al llarg de la meva vida. Com gairebé tothom, per problemes laborals o personals. Em diuen els que pateixen d’insomni que sóc molt afortunada, per tant el meu respecte per ells, que lluiten amb desavantatge contra un amic invisible en la foscor.

Darrerament la cosa ha canviat. Ja no m’inquieta pensar en el fuet del meu cap (simbòlic, que ningú es munti cap pel·li), però més d’una nit em desvetllo automàticament quan prenc la decisió d’anar a dormir. I no és pas aviat. Sospito que és culpa (aquí, si us plau, tampoc cap pel·lícula) , o bé de l’ordinador – massa estona mirant-nos mútuament – o bé aquesta afició que tinc d’ajuntar lletres i paraules que, sense voler, continuo “gaudint” quan deixo de cultivar-la. També pot ser, com en el darrer cas de vigília exagerada que vaig patir, el llibre que llegeixo. Sempre he pensat que l’edat i l’experiència eren un grau en l’art d’escriure, a banda de la tècnica i la imaginació. Però ara m’he de treure el barret davant d’un autor joveníssim italià, Paolo Giordano, que tomba absolutament la meva teoria. Amb només dos llibres, mostra un coneixement tan profund de l’ànima humana, que segurament no aconseguiré jo, per anys que visqui. Curiosament, el seu segon llibre és titula “El cos humà”, un títol per despistar, ja que el seu fort és la psique. Estic pensant d’incloure’l entre els homes que m’agraden, només pel bé que m’ho passo llegint-lo i per fer-me incapaç de deixar-lo quan el tinc entre les mans.

Entre ordinador, escriptura i lectura sempre hi ha aquells cinquanta set maldecaps – l’any que ve, cinquanta vuit - que he anat apilant any rere any i que ja deuen estar ben enquistats en les meves neurones i en les cèl·lules del cor, aquest òrgan musculat que a mi m’agrada anomenar força sovint.

Doncs bé, fa unes quantes nits vaig arribar al súmmum de l’insomni.  A tots els possibles desencadenants apuntats s’hi afegia el veí, no sé si de dalt, de baix o de la casa del costat, que arrossegava alguna cosa, volia pensar que no eren cadenes,  amunt i avall, a les tres de la matinada. Quan finalment es va adormir – estic convençuda que es movia perquè tampoc no podia dormir – vaig prémer fort l’orella contra el coixí, amb la voluntariosa intenció de gaudir del silenci, exterior si més no. Va ser quan al meu voltant, tot es va assossegar que vaig començar a sentir un sorollet a la meva orella repenjada al coixí. No era un soroll regular, era com una mena de campaneta, com una esquella. Vaig pensar que ja devia estar a punt d’adormir-me perquè aquell so em recordava el que emeten les vaques, en concret dels Pirineus, més en concret de la Vall de Boí,  en el seu pasturatge tranquil i silenciós, mirant el cel, mirant el terra,  i la imatge era prou relaxant. M’equivocava perquè el so tan distès va anar augmentant en freqüència i intensitat.

Vaig pensar que potser l’orella es revenjava per haver-ne fet mofa públicament aquí mateix fa quinze dies, però ni aquesta explicació va fer afluixar el meu neguit. Ja no sabia si posar-me jo també a arrossegar quelcom o directament llençar-ho pel balcó. O llençar-m’hi jo, ostres! Absolutament zombi d’insomni, vaig remenar la farmaciola i vaig trobar un tranquil·litzant. Caducat, però en aquell moment m’interessava molt creure’m allò que la data de caducitat és orientativa, i me’l vaig prendre.

Va ser posar-me al llit, tancar els ulls i quedar-me adormida. L’última imatge que recordo és que les esquelles tenien amo. No eren vaques, eren ovelles, un gran ramat, totes obedients en la mateixa direcció, arrecerades les unes amb les altres. Se que, com un autòmat,  vaig començar a comptar-les i també que en estar tan juntes em vaig descomptar

Ara el que més em preocupa és en quina farmàcia podria trobar el mateix tranquil·litzant caducat, per si torno a patir una nit semblant. O potser també podria anar a l’otorino, ves.