No ho faig mai de romancejar al súper, si no és a
la caixa per pagar. I que consti que estic encantada amb aquesta cadena de
supermercats que sembla que és de les poques empreses d’Espanya que, no només
no té pèrdues, sinó que cada any genera nous llocs de treball. Encara que no
combregui amb les afinitats polítiques de l’empresari, és per felicitar-lo. Però
per molt bonics que siguin els seus súpers, no m’agrada passar-hi les hores. Ni
els minuts. Quan hi vaig, ho faig de pressa i vaig per feina perquè, quina
pèrdua de temps tan gran haver d’anar a comprar per omplir la nevera, i
l’estómac, per una cultivadora de l’esperit com jo!
L’altre dia hi vaig acompanyar la meva filla a
comprar una sola cosa que necessitava. Res, unes sépies, imprescindibles per
sopar. Ai, les parelles joves! Com que anava carregada amb altres bosses, vaig
decidir esperar-me a l’entrada. Al cap i a la fi, esperar que comprés una cosa
sola no podia ser esperar gaire.
Hi ha dies que mires i no veus res, n’hi ha que ho
veus tot i ho assimiles i n’hi ha d’altres que no només ho assimiles, sinó que
t’ho fas tan teu, que arriba un moment que cridaries:
–
Prou, prou! No vull veure res més!
Estava just encarada al passadís de les verdures,
amb les cebes en primer pla. Només això ja em va provocar una tensió perquè jo
– ja sé que és un sacrilegi – no suporto la ceba, no l’he suportat mai. No pas
perquè em facin plorar, que aquest seria el mal menor, sinó pel seu gust i la
seva aroma. No les aguanto ni quan les cava el meu pare a l’hort, ni al plat,
ni cuita ni crua, ni amb salsa de calçots, que diuen que no són cebes i que jo
dic que són cosins germans, ni, sobretot, trobant-me-la a la boca, petitíssima,
en el sofregit. Per sort els que comparteixen els àpats amb mi, habitualment o
esporàdica, ja ho saben i per prevenir mals pitjors – que ja han patit – me
l’estalvien. I ells s’estalvien un disgust.
Allí davant tenia les cebes i la seva olor, però
crec que només això ho hauria portat mig bé, mentre esperava. Però no sé que
caram tenien les cebes que tothom s’hi aturava.
Un home es va atansar el manat de cebes al nas, les va olorar profundament i cap al carro! Es
veia clar que tenia alguna mancança. Una parella, amb la dona al davant i
l’home submís, amb el carro, al darrere, d’entrada res; la dona només mirava
endavant i l’home només mirava la dona, però de sobte ell, com si les cebes l’haguessin cridat, es tombà
i digué:
–
Maria, cebes!
– Ai
sí! – va dir ella, ensumant.
Una dona velleta va provar de treure una ceba del
manat, però la dependenta li va dir que no podia ser i la dona se’n va anar
tota trista sense ceba. Em va fer tanta llàstima que li volia proposar de
compartir el manat, si no fos que jo i la ceba...
Una noia jove, amb un cotxet i un nen de quatre o
cinc anys, es va aturar davant dels enciams. Mentrestant, el nen va agafar un
manat de cebes i el feia rodar al seu voltant, igual que preparant-se per fer
llançament de martell. Jo estava esgarrifada per si se li escapava de les mans.
La velleta ja era lluny, però la probabilitat d’encertar qualsevol client era
del cent per cent. La mare seguia amb els enciams, sense decidir-se. Finalment,
el nen va aturar el seu moviment de vertigen i va llençar el manat amb tota la
fúria a dins del cotxet. Les cames que, fins aleshores, només havien complert
la funció d’aguantar-me, en l’espera, em van començar a tremolar i la tremolor
augmentava a mesura que passaven els segons i no sentia cap plor de criatura
dins del cotxet. La mare va agafar un iceberg i va continuar pel passadís
empenyent el cotxet amb una mà i el carro amb l’altra.
Un xicot d’uns trenta anys, de bon veure, venia pel
passadís de la verdura, en direcció cap a mi. Mira, la compensació al càstig de
la ceba, vaig pensar, però que va! Es va aturar davant les cebes, com no podia
ser d’altra manera. Se les mirà, comptà quantes n’hi havia i les deixà al seu
lloc, desolat, em va semblar. “Home busca dona per compartir... manat de cebes”
crec que seria un bon text de reclam per a persones soles, per a les quals, els
packs standard de cebes i de tot, són massa grans.
La meva filla no venia. Segur que, a més de les sépies havia comprat uns musclos i un julivert, i potser una maionesa i uns
tovallons de paper, que ja la veia jo rodant per tot el súper i d’un moment a
l’altre apareixeria davant de les cebes. I jo allí esperant, i patint. Per la
dona gran, per la pobreta criatura que ja no diria mai més res, pel solter –
que ho havia de ser – de trenta anys, per l’home que ensumava les cebes
talment... no, no ho diré, i pel pobre home darrere la dona, a qui havia
recordat la importància d’una bona ceba.
I a part de patir, rumiava. Intentava recordar
quines eren les propietats de les cebes i em venia la d’antioxidant, la de
control de la diabetis i el colesterol i estava segura que també anava bé per
l’insomni, però res de propietats magnètiques ni magnetitzants. Ja estava
decidida a comprovar–ho personalment, situant-me davant de les cebes, a veure
què passava i, ves per on que la meva filla ja va aparèixer allà lluny i es va
anar atansant a la caixa sense passar per les cebes. Vaig agrair-li infinitament
perquè el meu cervell ja devia començar a tenir forma de ceba i la seva aroma
segur que havia començat a formar part de la meva olor personal. I la dona
vella i l’home jove també eren a caixa parlant, sense saber que podien
compartir quelcom més que conversa. L’home submís va passar tot sol, com un
llampec, pel meu costat, amb cara d’emprenyat, que segur que la seva dona, desagraïda, al final no havia volgut cebes.
L’home que ensumava les cebes talment... va tornar a passar i va deixar el
manat a la prestatgeria. I, gràcies a Déu! la dona amb cotxet reia amb el seu
marit que, per cert, portava un bebè a coll, mentre li deia:
–
Mira, mira què ha posat el nen dins del
cotxet.
– Ah
doncs, ens les quedem, no?
Tot semblava haver-se arreglat feliçment i jo en
vaig voler extreure la part positiva pensant que ja havia completat la trilogia
del meu imaginari vegetal infantil: La princesa i el pèsol, La mongetera màgica
i ara Les cebes magnetitzants.
No li vaig explicar res de res a la meva filla, que
després em diu que això d’escriure fa que se me’n vagi la bola, o potser és la
ceba, i vegi perills allà on no n’hi ha, i que sempre tinc pressa per anar
corrents a escriure i no em puc esperar mai ni cinc minuts. I no ho sé, no m’he
pogut treure les cebes del cap fins ara, quan les he abocat, amb aroma inclosa,
aquí. Amb tot, em torturo pensant: tindrà raó la meva filla?
