Dedicat a l'estat espanyol que ens insulta, ens maltracta, ens roba i, encara no content, ens vol tenir de genolls i amb les mans lligades a l'esquena.
Aquesta és la meva petita aportació al gran somni de tots els que desitgem la independència.
M’has
mirat amb desdeny. Els teus ulls reflectien l’odi de la mare desnaturada que no
ha estimat mai el seu fill i, tanmateix li ha xuclat la sang fins la darrera
gota a canvi de falses promeses d’estimació i de futur.
Potser
és que mai no has estat la meva mare, potser el que hi havia entre tu i jo era
una altra cosa: en aparença, una relació filial i en realitat, la destrucció
sistemàtica. Tu a mi m’ho podies exigir tot, jo només acotava el cap i callava.
Dictaves lleis, t’empescaves calúmnies, et delectaves en la teva prepotència...
I jo callava. Les meves paraules et semblaven ofensives, de segur que no les
entenies. T’estime, t’estimo, t’estim és parlar de províncies, ho has dit sempre.
No t’adonaves que el sentiment neix al cor i que el cor es revela amb paraules.
Però
el meu silenci toca a la seva fi. Jo de tan callar i esguardar ja no et temo
perquè et conec: ets una donota, una mala dona de fets i de paraules. Sigui qui
sigui qui parla per tu, sempre m’has detestat. I si ets capaç d’ofegar els teus
fills, què faràs amb els que, com jo, no ho han estat mai! Com que sé de les
teves mancances no em fas por, ni els teus discursos per la grandesa de la
família, ni les teves amenaces de deixar-me morir.
Per
això m’he aixecat i he parlat, “mare”. Amb paraules que no t’agraden, perquè no
les entens, però de segur n’has copsat el sentit complet.
-
Me’n vaig- he dit.
I
els teus ulls han provat de fulminar-me, però m’has trobat blindat i no de
raons. Amb tu no serveixen les raons. Estava blindat de decisió perquè sabia
que ja no em faria enrere. Sentia que totes les meves cèl.lules miraven
plegades vers un mateix punt a l’horitzó. Allà és on m’encamino. No em
segueixis, no hi ha lloc per tu al meu costat. I no et facis mala sang. O sí,
com vulguis. Et perdono tots els teus greuges, però no m’exigeixis, ni em
manis, ni em demanis que torni. No ho faré.
Avui
començo a navegar, el futur és aquí a la vora. Ben just d’aquí a pocs dies
tocaré a port. Gairebé tres segles embarrancat enmig del mar de la teva
supèrbia, però ara el vent m’és favorable i els meus porus ja respiren
llibertat.
Lliscaré
suaument i esquivaré els esculls,
lliscaré
suaument i obviaré els corsaris,
lliscaré
suaument i tocaré a port.