Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sobreviure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sobreviure. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de juliol del 2013

SOBREVIURE A AUSCHWITZ



                                              


M’agrada la història, m’agrada molt. Sento que quan em parlen de qualsevol fet històric, immediatament tinc la necessitat d’ampliar-lo i conèixer-lo millor. Potser per això trepitjar aquells escenaris de la història on els esdeveniments hi han deixat la seva empremta fermament estampada, sovint em fa sentir com si jo també els hagués viscut. Ja sé que aquesta sensació és compartida amb una pila de gent.

Uns arqueòlegs excaven des de fa temps, uns mesos l’any, en una balma d’una vinya de casa. Hi ha un campament de caçadors de fa quinze mil anys i hi van trobant coses que per ells tenen molt de sentit. Per mi, no tant perquè en aquell escenari la seva sensibilitat és molt superior a la meva. No obstant, quan no hi són, alguns cops m’atanso al jaciment i m’hi assec a la vora. Si el silenci m’acompanya, i parlo del silenci que acompanyava els estadants del campament, aquell que només trenquen els ocells o el córrer de l’aigua del riu, m’és fàcil veure-hi els nens corrent d’ací d’allà, els homes arribant amb els conills a l’esquena i les dones contentes, crec que aleshores sí, encenent les fogaines. Tanco els ulls i en sento l’enrenou mentre constato que no arribo a esquitx microscòpic en la història de la humanitat. Ni jo, ni tota la meva extensa família, ni el meu poble sencer, ni la meva ciutat amb barris inclosos.

Visc a prop de l’amfiteatre romà. Sempre que hi passo pel costat, per vegades que ho faci, hi sento el brogit eixordador de la multitud, amb el polze mirant a terra. En aquest cas, segurament perquè aquesta és la imatge que més em colpia en les desenes de pel·lícules de romans que vaig veure durant la meva infantesa.

Fa uns anys vaig estar a la Normandia. En parlo sovint perquè aquell viatge va marcar un abans i un després en la meva vida. Els trets ressonant arreu, els soldats caient per les platges, pels camins, pels pobles..., les ordres i els crits en una desesperada babel. No sé si feia sol aquells dies de juny de 1944. Quan jo hi vaig ser, el cel estava enrarit i sentia que la mort m’envoltava, encara seixanta anys després.

No fa gaire vaig viatjar a Polònia-  i sospito que hi haurà una altra marca en la meva vida- i vaig fer l’obligada visita a Auschwitz . En vaig sortir tenint la impressió que aquell havia estat el veritable motiu del meu viatge. Malgrat tot, per l’intens dia a dia de la resta de la sortida, fins que no vaig arribar a casa no vaig ser conscient de la magnitud del que havia vist que, per mi, no va tenir res a veure amb tot allò llegit o vist en les pel·lícules.

A dia d’avui, quan es compleix un mes de la visita, dubto si vaig fer bé d’anar-hi. Costa seguir amb la rutina diària i fer com si res, després de ser-hi. Cada dia, des de llavors, el meu pensament vola vers aquell espai i ho torno a veure i a viure tot. No parlaré d’aquest tot, perquè malauradament ja és prou conegut. Tampoc no podria, el seu abast no es assumible. Els barracons de la vergonya i les vitrines, testimoni de l’incomprensible, desfilen davant dels meus ulls. La cambra dels judicis sumaríssims, sempre amb el mateix veredicte, precedeix el so dels trets davant del mur d’execució, en la seqüència que m’encalça dia rere dia. Veig els quinze presoners que moriran, ni un més ni un menys, a canvi d’un sol d’escapat. Contemplo angoixada els jueus enganyats, no pas tots, a l’arribada dels combois al camp, els nens saltironant al davant de la família, ignorants del que els espera. Pengen la roba il·lusionats als penjadors, per fi es podran dutxar, i retenen el número en la memòria per recollir-la després, els hi diuen. Veig sense voler-les veure, les obertures per on havia de caure l’aigua...

Veig el cinisme, el fred càlcul, la metodologia, la insensibilitat, la productivitat en la indústria de l’eliminació de vides humanes, la disciplina, l’acarnissament, la bogeria?

Desenes de preguntes han quedat surant en el meu cap. Totes sense resposta coherent, encara que tothom, i jo també, provi de donar  la seva.

Això és el que pot arribar a fer un home amb la seva idea.

- Els jueus ja vivien en una espècie de gueto abans de ser perseguits pels nazis. Eren una gent  estranya.

Molts alemanys no es rebel·laven per por.

- És que Alemanya havia patit una gran humiliació.

- La idea de poder disposar lliurement de la vida aliena, ja fos dels enemics de guerra, jueus, gitanos, homosexuals i d’altres impureses per a la raça ària, segons  caprici o  rampell, va fer embogir els nazis.

El que queda del mur del gueto
- Un cop decidit que els jueus eren un problema, l’únic que comptava era trobar-hi una solució.
- Ho portaven tant en secret que la resta del món no ho sabia.


Cap d’aquestes respostes no és vàlida per si sola ni acompanyada de les altres. No ho són per mi, crec que tampoc per ningú. El món sencer estarà sempre en deute amb els jueus. Em consola saber que han aconseguit el seu territori i que són una nació important perquè sentir-se forts els pot rescabalar en part - no crec que ho oblidin mai -  del crim de què van ser objecte. Només els demano que, en nom de tot el que van patir i de la dignitat arrasada, no descuidin mai la dels seus veïns, ara adversaris.