LA VIA MORTA

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Andrade. Fa uns dies, en una entrada a Facebook ens va recordar que tenim dret a queixar-nos i a exigir. No només el dret, també el deure.

                                                                            

L’altre dia vaig tenir un somni. Ho dic així d’entrada perquè això d’explicar històries meravelloses, aventures espectaculars o desastres al límit i acabar dient que era un somni, és un clàssic tan clàssic que ja no fa gràcia. Així doncs, que quedi clar. És un somni.

Jo em passejo per l’estació. És l’estació del meu poble, de quan era petita, no la d’ara. La d’ara va substituir l’altra, tota de pedra, amb peons, guardaagulles, cap d’estació, factor i campana avisadora. Quan la van tirar a terra, tothom estava molt content perquè, a qui no li agrada fer obres? Era igual que les obres les fes la RENFE perquè les gaudiríem tots. En aquella època, tothom agafava el tren. Els trens portaven retard i anaven lents. Els lavabos estaven bruts i els revisors exigien en castellà amb zel franquista. L’únic cotxe que recordo al poble era el del metge. Crec que era gris fosc i no devia ser el mateix cotxe que anys més tard es va tancar damunt d’ell, en l’accident que el va matar. Quan es van acabar les obres, els paletes i la RENFE devien marxar corrents perquè ni porta van posar al que havia de ser la sala d’espera, ni bancs, ni llum, ni horaris. Tampoc la campana. Els empleats també van desaparèixer tots. El que havia de ser una millora es va convertir en una pèrdua molt sentida. Potser per això, tothom va començar a pensar en comprar-se un cotxe.

Que si que dóna de sí un somni, no? No, no, això no és el somni, això és el fil que he anat estirant, i que em farà falta després. Em passejo, doncs. Ho faig capcota, rumio,  i amb les mans agafades a l’esquena; em sembla que lliures al davant, tampoc no em servirien de res. Em miro les vies. Veig l’única via que sembla en actiu, jo li dic la Via Viva. Veig la Via 2013, que va tenir molta activitat durant un cert temps; també la Tercera Via, que existeix des del principi dels temps, però només hàbil quan la voluntat de parlar guanya la indiferència i la prepotència. I veig la Via Morta. Pel que sé, fa uns mesos que l’han deixat aquí abandonada. Per Déu! Com l’estació! No ho diuen, és clar. Diuen que no es poden posar d’acord, que cadascú mira pels seus interessos, en cadascú diferents, s’acusen els uns als altres, i bla, bla, bla... Es veu que la Tercera Via, tanmateix tan desprestigiada, també s’ha mort entre nosaltres.

El pitjor de tot és que a la Via Morta hi ha un tren amb dos milions de persones. Són els meus. Ja sé que jo també hauria de ser a dins, però això és un somni. Em deixo anar les mans i me les miro. Sola no faré res, per molt lliure, per molt a fora, per molt que ho vegi. Em torno a mirar el tren  amb recança. Hi ha dos milions de persones que se suposava que tenien la paraula. Se suposava i ara és com si s’haguessin asfixiat dins dels vagons perquè no se sent res: ni cançons, ni gralles, ni consignes, ni xiu ni miu... ni respirar, res! Allà baix, lluny, hi ha la Independència. No és que la vegi, no, com fa un temps, és que ho indiquen els cartells, alguns descolorits amenaçant d’estellar-se. Com és possible?

Com puc, entro al vagó. No són pas morts, només dormen. Tenen els ulls oberts, però l’ànima ensonyada de tan esperar i la mirada desconcertada i esmaperduda per una arrencada tan de cavall i una aturada tan de ruc. No explicaré com arrenquen els cavalls i com s’aturen els rucs, em sembla que tothom ho sap.  Després d’arribar tan lluny, ens quedarem a les portes? Com poden saltar-se els polítics la voluntat d’un poble?

M’assec i de seguida m’envaeix un sopor – sensació entre l’ensopiment i el coma, diu el DIEC – M’esgarrifo, però no ho puc aturar. Per sort, una veu em mig desperta:

-      Billetes por favor!

És el revisor. No n’havia vist cap més des que anava en el tren que parava al meu poble. Gairebé em torno a adormir si no és perquè el revisor se m’encara. A mi i a la velleta de noranta anys que vaig conèixer en la Diada del 2012.

-      Billetes! Billetes!!! – s’emprenya l’home.

No ho se si els revisors encara van d’aquest pal, estic en el meu somni. La velleta se’l mira atordida, sembla que no comprèn; pot ser sorda, se li pot haver acabat la pila de l’audiòfon, potser no entén el castellà. Ell se li planta al davant i, abans de donar-me temps d’explicar-li, vocifera:

-      Billete, señora, billete!

Estic indignada, indignadíssima, però es veu que no sóc jo sola perquè la gent s’ha dessonillat de cop, s’aixeca, s’atansa, es mira el revisor. No parlen, però crec llegir-los-hi un pensament: Home, que no ho veus que no t’entén? I un altre: Hem tornat a aquell temps que per no entendre el castellà t’escridassaven? L’home es torba, s’enretira, sembla que es vol asseure i jo li cedeixo el seient. Amb molt de gust, perquè es veu que els uns s’ho han dit als altres i el centre d’atenció ja es desplaça cap a les portes dels vagons. Els feia falta un clic i el revisor els hi ha donat. M’hi atanso amb la meva amiga, la velleta. La gent ja és a terra.

-      Encara hi som a temps! – criden – abans no passi un altre tren d’aquells d’abans, amb revisors d’abans, i se’ns emporti.

El guardaagulles no hi és, ni el de quan jo era petita ni cap, però la palanca per desviar les vies encara és al mateix lloc i un s’hi posa, i un altre i... què no pot aconseguir un poble en marxa? Girem les vies entre tots. Dos milions tenim molta força i encaixem la Via Morta a la Via Viva a la perfecció. Només era qüestió de posar-s’hi.

-      És la fe, que mou muntanyes – diu la meva amiga. Se li ha oblidat el castellà, però continua essent un pou de ciència.

No tenim temps a perdre. Tornem a pujar al tren. Engeguem! Allà baix ens espera la Independència.

Era un somni. O potser no. Tinc els meus dubtes. A mig camí hem hagut de parar pels polítics. Volien pujar.

-      Espereu, deixeu-nos pujar! – han cridat.

-      Vosaltres sou el nostre motor!

-      La vostra voluntat és la nostra!

i

-      Bla, bla, bla...

Potser encara hi ha esperança.

 

EM VAIG ENAMORAR

                                           

Somiar no fa mal si ets conscient que somies. Si parlem de somiar dormint, acabo de dir una bona bestiesa ja que en aquest cas mai pots ser conscient perquè qui mana és el subconscient. Em refereixo a somiar despert. I la primavera convida a somiar, no discutiré si despert o adormit. Fa quinze dies vaig recrear-me en el paisatge de la primavera, vaig sentir que em revoltava per tanta injustícia i em vaig endinsar tant en els sentiments dels altres que els vaig acabar sentint com a propis.

Havia de passar.

Un home va encreuar-se en el meu camí i uau! era un home que buscava, com jo, la persona ideal.

            – Encara? – li vaig preguntar jo.

            – Sí, encara – em va respondre.

De les converses que hi vaig mantenir i de les mirades que ens vam dedicar, ràpidament vaig deduir oh sí, oh sí! que aquell home podia ben bé formar part del que jo havia definit com Els homes que m'agraden . Sense cabells al vent, ni mans llargues, sense saber-li el cor atlètic  i sense haver-me xiuxiuejat mai t’estimo, sense dir-se ni Bratt, ni Julio, ni Ben, però amb l’esperit eternament jove, jo sabia, ho sabia ben endins,  que ell sí que era el meu home ideal. I per què? Perquè un home de la seva edat buscant un ideal, i que n’havia de tenir molts més, era una rara avis i jo, especialista en persones especials, no me’l volia deixar escapar.

No ho sabia si jo també formava part de la seva utopia, però estava disposada a esbrinar–ho i ho volia fer lentament, assaborint cada segon. Tanmateix el temps fregava l’eternitat en la seva absència i els instants volaven fugissers quan estàvem junts. Volaven perquè ell semblava tenir pressa i, volia entendre-ho, potser pensava que se li acabava el temps.

            – Ho sóc? – inquiria jo amb delit.

M’havia enamorat i necessitava saber si era corresposta.

            – El què? El què? – contestava ell,  neguitós.

            – La teva persona ideal.

            – Sí, sí, és clar...

No cal que expliqui quan tenia pressa, abans, després, mentrestant... quina importància té això ara? Havia abaratit el meu somni i frisava per saber si en algun punt de la nostra trobada hi quedava, almenys, el seu somni intacte. Un cop més, estava disposada a oblidar el meu somni per passar a ser el somni d’algú. Coneixia aquesta inversió perquè aquest ha estat un malson recurrent al llarg de la meva vida.

Per ironies de la sort un dia va dir-me corrents que havia rumiat molt i que jo no era la seva dona ideal, que era una altra, que havia conegut la nit abans. Més jove. Estava segur que aquella sí que ho era. M’ho va dir quan ja marxava, mentre em feia adéu amb la mà i és que gairebé no li quedava marge. No vaig ser a temps de descobrir si aspirava a més ideals.

Recordo que em vaig preguntar molt solemnement si ideals, joventut i immaduresa havien d’anar sempre per força plegats. I recordo que pensar en aquesta possibilitat em va produir tal desassossec que, sense arribar a respondre’m la pregunta, em vaig despertar. Malauradament o potser sortosament... no ho sabré mai, ja no estava enamorada i el temps tornava a transcórrer plàcid com abans d’haver trobat l’home que buscava la persona ideal. Per cert, més endavant em van dir que el va depassar el temps, un dia que feia marxa enrere.

Com que m’agradaria que la resposta a la meva pregunta fos no, he tret unes conclusions que l’afavoreixen: hi ha ideals que són eterns, hi ha una joventut que es porta al cor i hi ha immadureses que mai no evolucionen. Que es combinin les unes amb les altres, sovint només depèn de l’atzar. Igual com enamorar-se. Ara bé, si és primavera hi estem més exposats perquè la primavera també és,  i l’altre dia m’ho vaig deixar, atzarosa i ens exposa a tots. A què? A mirar i a ser mirats, a admirar–nos i a emocionar–nos, a treure’ns l’abric i els pantalons – d’hivern – a espolsar-nos el fred i  obrir-nos al sol. I ja ho diuen: massa exposició, risc de cremades.