ESTELADES EXHAUSTES

                          

El meu recorregut habitual —que no diari— en cotxe és d’uns cent kilòmetres, comptant que tinc la família cap al nord i cap a occident. Gràcies a això puc veure regularment una part del territori que, encara que sempre és el mateix, sempre canvia. Les estacions es van succeint cada any i canviant el paisatge, amb petites variacions segons les condicions meteorològiques de l’any.

Després hi ha els canvis que no són obra de la natura, sinó de la mà de l’home. Fa deu anys el terreny canviava constantment gràcies a la bombolla immobiliària que motivava empresaris i particulars a aixecar parets amb més o menys encert; però cap al 2008 tot es va aturar i ara dóna la impressió que qui es va aturar va ser el temps, perquè tal com estava, així s’ha quedat. També fa quaranta anys que sento a dir que faran un túnel al coll de Lilla, l’obstacle més important, si parlem de vies de comunicació, que separa la Conca de Barberà del Camp de Tarragona. L’he desitjat molt aquest canvi perquè, qui no vol poder fer el seu recorregut més freqüent amb més rapidesa? Ara que sembla que l’autovia que es va començar fa deu anys a Tarragona finalment travessarà la muntanya i tindrem el túnel, ara ja tant m’és. No és que no tingui pressa. En tinc més que abans, com ens passa a tots els jubilats, però ara he après a apreciar la bellesa —i quina frase més bonica!— i penso que el paisatge muntanyós a una banda i l’esplèndida vista a l’altra, que la pujada i baixada del coll ofereixen, no tenen preu.

És el que provoca el pas del temps, que les necessitats, les expectatives i els desitjos canvien. Una necessitat que es manté inalterable és la que tenim els catalans d’autogestionar-nos i dirigir el propi destí. Mira que en fa d’anys, segles, que ho intentem i mai no ens n’hem sortit. L’enemic a l’altra banda ens menysprea i ens voldria aniquilar i, en canvi —quina cosa més curiosa!— no ens vol deixar anar. De fet, no és tan curiós, tampoc. En el temps de l’esclavatge els amos no deixaven anar mai els esclaus —fins que no els eren d’utilitat, que llavors ja se’ls carregaven— i en treien fins la darrera gota de profit.

El darrer intent d’alliberar-nos va començar fa set anys i encara es manté. No desitjaré que sigui per molts anys perquè això ha de ser ara o bé ho tornarem a ajornar cinquanta anys més i jo ja no ho veuré. I caram! Havent-ho tingut tant a tocar, em sabria molt de greu.

He pensat en tot això en observar les estelades, que trobo en el meu recorregut, i la seva evolució. Les he vist onejar ufanoses en moltíssims balcons, als cims dels tossals, a l’inici d’un terme, damunt les barraques dels trossos, a dalt de tot dels campanars, penjant d’un pont. Les he vist grandioses, esteses en el vessant d’una serra i llarguíssimes, penjades d’un quart pis. A totes les he vist esfilagarsar-se, descolorir-se, mig despenjar-se, trencar-se, resistint els embats del vent, de la pluja, de la pedra, del fred i de la calor. Pobretes! Allí s’estan, exhaustes, símbol d’una resistència de final incert. També n’he vist de noves en nous indrets. I també, no ho negaré, n’han desaparegut, no sé si per desintegració de la matèria o de l’esperança del seu propietari. Al principi del nostre enfervoriment em vaig prometre que no trauria les meves del balcó fins que aconseguíssim el nostre propòsit. M’he hagut de retractar perquè m’havia quedat sense estelades. El pas del temps tampoc no les ha respectat a elles.

Aquí esfilagarsada

Aquesta també, encara que no es vegi bé

Penjant d'un fil

S'ha de mirar bé, sí que ho és

Ara que els nostres polítics no s’arronsen i que els altres diuen que faran el que sigui per salvaguardar la unidad de España, no hi ha cap dubte que hem arribat a un punt clau del nostre camí. Ara o mai —em sembla que ja ho havia dit abans—, i mai tan a prop —em sembla que també—, però què voleu? Si fa set anys ho pensava i ara ho sostinc, no serà que el pas del temps en aquest cas no canvia res? Necessitats, expectatives i desitjos no han canviat en els que sempre hem cregut que la llibertat del nostre poble és possible. Avui desitjo que mai no ens tornin a aixafar, a fer callar, a humiliar i que puguem guardar les nostres velles estelades com un record de la guerra més pacífica que mai s’ha lliurat per aconseguir la llibertat.

Que la traguem cada any només una vegada! Voldrà dir que ho hem aconseguit.

CARTES DEL 83

Sempre em fascina trobar-me un full de diari d’uns quants anys enrere. Ja sé que a l’hemeroteca hi són tots, però em refereixo a aquelles troballes casuals en algun racó de la golfa o en el quarto de les patates. Sí, per qui no ho sàpiga, a pagès, les patates de tot l’any s’emmagatzemen en una cambra a les fosques, s’empolvoren amb un producte  perquè no es grillin i es tapen amb diaris; a vegades,  algun full de diari  s’hi queda uns anys arraconat perquè un dia pugui arribar jo i quedar fascinada. M’agrada llegir-me les notícies que ja no ho són i comprovar què fa el temps amb les expectatives personals i col·lectives, i amb els designis de futur, com les rebrega o els deixa totalment obsolets i, a vegades també, com permet que es compleixin.

Va ser al poble i remenant en un calaix que la setmana passada vaig fer una troballa que, d’entrada, vaig pensar que la passaria de llarg i després m’hi vaig repensar. Vaig trobar un feix de cartes, totes de l’any 83. 

Aquestes i algunes més

Les volia tornar al seu lloc sense rellegir-les perquè una vegada vaig rellegir un dels meus diaris de nena, al cap d’uns anys d’escriure’l, i em vaig morir de vergonya. Potser també m’hi moriré quan rellegeixi d’aquí a trenta anys tot el que escric en aquest blog que, a més a més, no ho escric per mi sola. No em fa patir gaire, però, no ja per la vergonya, sinó perquè dubto molt que d’aquí a trenta anys estigui en condicions de llegir el que escric ara. Ja em conformaria que ho poguessin llegir els meus néts sense torbar-se. Qui sap? A la millor un dia un caça-talents   descobreix els meus excelsos escrits i el blog es converteix en l’assegurança de futur dels meus descendents. Segur que, en aquest cas, de vergonya cap. Ja m’ho imagino: “Oh, la rebesàvia Teresa, quina crac!”

Total que al final, com que les cartes no les havia escrit jo i per tant no me’n podia avergonyir, vaig decidir llegir-les. Totes d’amics i amigues, totes extenses, totes em van fer reviure aquelles amistats, algunes de les quals ja perdudes. De les que encara hi mantinc el contacte, no vaig poder per menys que anar-me’n trenta anys enrere i adonar-me –llarga vida a Perogrullo!– que mai ningú no es pot arribar a imaginar el que li depararà la vida i menys a aquella edat en què el futur s’estén al davant com una catifa llarga, blanca, segurament flonja, on sembla que hi podrem caminar, saltar, ballar i fer tombarelles. I així és realment, encara que no sempre tots aquests moviments els podrem fer a voluntat. Alguns dels autors de les cartes, com jo mateixa, n’han passat de tots colors –no cal que digui quins colors són, que tots coneixem els colors de l’Arc de Sant Martí, oi?– i han sobreviscut gràcies, suposo, a aquest instint de superació que caracteritza les persones, per sort, la majoria de les persones. No vaig poder evitar sentir una certa tristesa per no haver mantingut el contacte amb la resta, després de llegir tot el que em deien. Per què devíem deixar de relacionar-nos? La distància, el temps que passa volant, els diferents camins escollits... La veritat és que em van venir ganes d’abraçar-los després de tants anys i em sembla, em sembla que miraré de trobar-los. Ara que ho tenim tan fàcil, que estem tots connectats o almenys tots som connectables, per què no? 

Em vaig engrescar tant que vaig mirar si trobava més cartes d’anys posteriors, però

res.

L’any 83 devia ser l’últim any que vaig rebre –i escriure– cartes. Què va passar l’any 83, doncs? 

Vaig començar a treballar en la feina remunerada que va ser definitiva i que el dia 30 de setembre de l’any 2013 em va permetre escriure aquí Lliure rima amb...

També el meu pare va emmalaltir greument l’any 83 i se’n va sortir. Vaig trencar amb el xicot amb qui sortia aleshores –crec que el sisè afortunat – tot és matisable, i tant!- Un rècord per aquella època!– i...  diu la Viquipèdia que el 83 va ser un any normal que va començar en dissabte, que a EEUU es va emetre per primera vegada la sèrie “El equipo A” i que Joan Pau II va promulgar el nou Codi de Dret Canònic. Devia ser algun d’aquests fets la causa que ja no escrivís més cartes? Noooo, no va ser res d’això. Va ser el naixement d’Internet i encara que no es va començar a generalitzar com a mitjà de comunicació fins a meitat dels anys 90, la meva empresa era una  avançada al seu temps, i jo amb ella,  i de seguida, de seguida s’hi va apuntar.  Roser! T’ho deixo dir: Noia, tu no tens padrina, oi?

Ja vaig parlar de cartes, unes altres, a Cartes desconegudes

Pobra! Com li ha passat el temps!

 i del temps a Tempus fugit*, o no. 

I com vola!

Se m’acaben els temes? No encara. Ho aclareixo així de bell antuvi perquè el post d’avui m’ha portat a reflexionar també sobre el temps. El temps és l’amo – el puto amo, diria l’Entrenador-. En el temps creixem, ens coneixem, mantenim algunes amistats, en perdem d’altres. Al llarg del temps evolucionem o canviem –que no és el mateix, hi ha canvis involutoris– oblidem aquells a qui vam estimar, perdem les persones estimades que no voldríem oblidar mai i el temps, savi, ens les va difuminant en la memòria perquè puguem continuar fent –temps–. El temps sempre és en el nostre paisatge. Sense immutar-se, ens observa i ens fa creure que passa, quan som nosaltres els que passem.

M'ESPERO

                              

                                               

M’espero. M’espero des que era a l’úter de la mare. Sempre m’han dit que vaig fer esperar molt, que no volia sortir, però no és veritat. Si ho sabré jo! Jo volia sortir, però tant temps d’esperar-me a dins, vaig oblidar el camí d’entrada, que també era el de sortida, és clar.

Després vaig esperar una llarga infantesa, inclòs aquell any 1962, amb el calendari del segador recollint espigues, que no s’acabava mai. Que què esperava? Potser deixar de ser una nena i passar a ser una noia. No sé pas què em pensava que era la joventut. La llibertat, tal vegada? Uf! En aquell temps, de llibertat, poca.

A la millor, per això esperava que la dictadura s’acabés, sense saber ben bé què hi hauria després, però tothom deia que estaríem millor i jo m’ho creia. No és ben bé com ara, que diuen que amb la independència de Catalunya estarem millor, perquè m’és igual si ho estarem o no. La vull i ja està! Si després m’he d’esperar per estar millor, m’espero, però la independència que sigui ara.

Amb la joventut vaig començar a esperar que arribés la persona que estimava i després, que fort! a esperar que no arribés. I així vàries vegades, que ja se sap que l’amor és volàtil i l’escepticisme li fa més.

Estic assumint que quan arribes a certa edat voldries no esperar perquè esperar comporta el pas del temps i això va en contra meva. I teva. I de tothom. En contra de la vida, vaja!

Darrerament m’he hagut d’esperar tant que he reflexionat llargament sobre l’espera. A l’hospital esperes que passin les hores, les nits, els dies, que passi el metge, la malaltia, que passin els que han de canviar el teu malalt – a vegades els hi costa -, que passi algú i et salvi de l’espera. És igual que sigui l’infermer o l’acompanyant d’un altre malalt, que també espera. Esperaries tornar enrere, al punt zero i que “allò” no hagués passat, però saps que per molt que ho esperis, aquest desig no es complirà.

L’espera va amb la paciència i amb la impaciència. A vegades amb la desesperació i amb la desesperança, que no és ben bé el mateix, almenys per a mi. Amb la desesperació m’estiro els cabells; amb la desesperança, ploro, cap enfora o cap endins, és igual.

I qui es pensi que ara explicaré la meva vida, sempre amb l’espera de fons, s’equivoca. M’estimo més plantar-me al moment present: FINAL COUNTDOWN, perquè el que esperàvem fa tant de temps, tres-cents anys per ser exactes, ja ha arribat. Ho veiem, ho toquem, ho percebem amb tots els nostres sentits. Segur que tots – no crec que sigui cosa meva, només – ens adonem que estem arribant al final del recorregut i que els alts i baixos, els obstacles, les travetes, les suspensions i la mà de ferro, roent, dels nacionalistes – oh paraula maleïda que ja no espero que entenguin mai!, vull dir dels nacionalistes espanyols, més nacionalistes que ningú – lluny d’impedir-ho, afavoriran que posem punt i final a aquesta espera.

Abans d’ahir, ahir també, i avui, i espero que cada dia fins al 9N, vaig veure un President decidit a sortir de l’espera. Ens en sortirem – va dir- i els que no volen que ens en sortim, no se’n sortiran. I no és perquè m’ho digui l’Honorable, no. Des de fa uns mesos, sabem, per desgràcia, que el títol no garanteix la virtut. És perquè al President el flanquejaven homes i dones, grassos i prims, amb corbata, amb samarreta, amb americana ecològica. I parlo del seu aspecte exterior, ben divers, perquè tots ells han volgut oblidar el seu signe polític per homogeneïtzar-se i arribar a aconseguir l’objectiu que nosaltres, el poble, els hi hem encarregat.

I atenció! Encara que ho sembli, no he perdut el fil que m’ha inspirat avui. Tinc el convenciment que, pel que fa a la independència, l’espera s’ha acabat.

TEMPUS FUGIT*, O NO

                                     

Aquest no és un relat d'autoajuda, només és la meva percepció 

del pas del temps i els meus tràfecs per alentir-lo. 

Sempre m’ha inquietat la percepció relativa, o potser subjectiva, del pas del temps. I no em posaré ara a analitzar la teoria de la relativitat perquè, com ja ha quedat clar, jo no sóc de nombres ni de ciència. Amb tot, segurament que la teoria d’Einstein hi té alguna cosa a veure amb la meva preocupació.

El primer any més llarg de la meva vida m’arriba a la memòria en forma de calendari. Sí, un calendari, aquella mena de bloc amb una il·lustració vistosa i sis fulls a la part de baix, que s’anaven arrencant a mesura que passaven els mesos de dos en dos. Llavors eren tots així. El meu, el de l’any 62, sempre he pensat que no va durar un any, sinó un temps indefinit molt i molt llarg. Sempre que aixecava la vista –en aquella època jo era una nana- veia aquell camp daurat i aquells feixos d’espigues que un pagès anava arreplegant, semblava, sense pressa. Era gentilesa d’una marca d’adobs per a la terra i crec que, encara que de pagesos ara n’hi ha pocs, mig món li estaria agraït si en tornés a obsequiar, perquè actualment, el calendari regalat és objecte de desig no consumat i motiu de desengany per qui es queda sense a final d’any.

Vaig al temps i em deixo de calendaris perquè, sense adonar-me'n, se m’acaba d’escapar el temps parlant d’un any que va ser etern.

Recordo que després del 62 els anys van anar passant més de pressa, potser perquè en comparació amb aquell, mai cap no arribaria a ser tan llarg. Però no només això. Abans els anys es veien passar i un tenia temps d’esperar que arribés tal dia. Ara ens plantem de dilluns a divendres en un sospir i aquest any mentre pensava que havia de guarnir la casa per Nadal em van passar les festes.

Per què una hora a la feina no corre igual que una hora xerrant amb un amic, amb una persona estimada...? I no ho dic perquè l’hora a la feina transcorri lenta, no. És més aviat al revés: l’hora a la feina és d’una rutina trepidant que passarà tan ràpid com l’hora següent o l’hora anterior. En canvi, l’hora de l’amic és un temps assaborit a petits glops, el qual intentem perllongar en la mesura que podem, sabent que els seus efectes aniran més enllà del temps de trobada.

El temps a l’hospital acompanyant un malalt és etern i a la vegada massa breu si sabem que el malalt no tornarà a gaudir del temps, ni per a ell ni amb nosaltres.

Si perdem un ésser estimat el temps s’atura. Ni passa ni deixa de passar. El pensament i els sentiments retrocedeixen en el temps per aferrar-se a aquell gest, aquella paraula, aquella imatge que mai més no tornarem a percebre en temps real. Simultàniament la vida ens obliga a mirar endavant i a seguir cremant un temps que ens agradaria destruir per implacable i per no haver-se aturat quan ho havia de fer. Serà el temps també  qui,  amb el seu pas molt lent, però aparentment regular, tindrà un efecte balsàmic sobre l’enyor i la tristesa i anirà posant capes d’amortiment  damunt la pèrdua que ens havia deixat ancorats en un  punt sense retorn.

Tocant al meu tema preferit, diré que la vida viscuda i els esculls superats a vegades a batzegades, a vegades, poques, suaument, em semblen transcorreguts en un instant si ho comparo amb el que trigarà en arribar el 2014 quan decidirem allò que sí o sí, que sí que sí, que si més sí, tenim dret a decidir. I és que les amenaces, d’intervenció i d’altres, la españolización, l’incumpliment del dèficit, la consulta il·legal i els tancs i els conductors dels tancs que tenen tanta ànsia, a vegades fan riure, però d’altres fan imaginar un camí llarg i costerut.

El temps propi que semblàvem controlar de ple ens rellisca dels dits quan arriben els fills. Ja no tens temps. El teu és el temps dels fills. Els seus horaris, el seu ritme, les seves necessitats, els seus malestars de nit quan són petits, el teu malestar de nit quan són grans, a vegades també, de dia... Sense esma i sense temps et resignes a la conclusió que s’ha acabat el temps per a tu, tot i que el dia continuï tenint vint-i-quatre hores.

I de mica en mica o de sobte... els fills se’n van. El seu temps i manca de temps molt aviat passarà a ser irremeiablement d’un altre, perquè a la vida tot és cíclic, que ja ho deia Nietzsche en el seu Etern retorn.

Quan tens tot el dia, o quasi, per a tu, et pots quedar esmaperdut, atordit o perplex, que encara que sembli que no, són tres estats molt diferents. Ara és l’hora de córrer perquè a aquestes alçades segur que mitja vida ja t’haurà passat i no hi ha temps per perdre. Aquell somni que sempre has portat a dins, el petit pas que mai no t’has atrevit a fer, el desig, sexual o no, que t’has reprimit tantes vegades, el passatge per l’avioneta que t’ha de permetre volar... No perdis ni un minut que si mitja vida t’ha passat volant, la que et queda la faràs en coet supersònic. Et recomano obrir bé els ulls  i respirar fondo perquè suposo que no et voldràs perdre el paisatge, oi?

* Locució llatina que significa: el temps s’escapa.