Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris titella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris titella. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de juliol del 2016

LA TITELLA

                                                           
A risc que quan els lectors d’aquest blog em trobin pel carrer, em mirin d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra i em preguntin com em trobo, escric avui per explicar la tournée pel món dels professionals sanitaris que estic fent darrerament.
Fa uns tres mesos vaig despertar-me un dia sense poder girar el cap a la dreta. Vaja, torticoli! – vaig pensar– Ja estic bé per tres o quatre dies. L’endemà ja no podia girar el cap a l’esquerra, ni avançar-lo, ni abaixar-lo, ni aixecar-lo.
Com que em trobava immersa en la voràgine de les presentacions, no vaig voler donar-li més importància, que tampoc no tenia gaire temps per contemplar-me, ni a mi ni als meus mals. Passat un mes estava pitjor i vaig decidir anar al CAP. Després d’auscultar-me i prendre’m la pressió – no recordo que em toqués el coll ni el cap per res- va concloure que devia tenir una contractura. Com que també tenia altres parts del cos adolorides va afegir.
            -Farem unes anàlisis per descartar l’artritis reumatoide.
Entre la visita i les anàlisis – només tres setmanetes- la immobilitat es va ampliar amb unes fiblades que anaven des del clatell fins al cim del cap, cosa que ja em va alarmar una mica més fins al punt de pensar: a veure si Les cadenes subtils hauran estat la meva primera i última novel·la! Pobra noia! –diran els de la meva generació un futur tan brillant com tenia per davant!. Pobra dona! –els de la generació posterior– Es veu que va escriure algun llibre. I els de la següent: Ah, era una vieja, que sempre estava escrivint!
No havia tingut gaires enganxades òssies en la meva vida, però coneixia un bon fisioterapeuta que me les havia desenganxat molt bé. Vaig demanar-li hora i hi vaig anar un parell de vegades. Quan en sortia, bé; l’endemà ja tornava a estar igual de malament. I això que m’ho havia deixat fer tot! Fins i tot un intent de separació del cap i el cos, primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra.

Més o menys així

Els resultats de les anàlisis van ser negatius pel que fa a l’artritis reumatoide.
            -Doncs a mi em segueix fent mal – em vaig queixar a la doctora.
            -No, no, no en tens – va insistir ella, en una mostra d’autèntica empatia, no cap a mi, sinó cap al laboratori.
            -Així...
            -Farem unes radiografies i rehabilitació.
            -Ah vale! –jo, que seguia trobant a faltar que em toqués el coll, i que m’escoltés, sobretot que m’escoltés – però... què tinc doncs?
            -Al coll, una contractura.
            -Caram! –vaig voler fer la gràcia– Ni que hagués volgut fer un triple salt mortal i m’hagués sortit malament!
No va somriure gens. Escrivia. Quan va acabar, em va il·lustrar sobre les contractures, de les quals, pel que vaig veure,  jo no en sabia res.
            -A vegades no cal que sigui una caiguda. A vegades, un fa un gest de molta tensió i això també pot provocar una contractura.
I va estrènyer els punys i va prémer els llavis per ensenyar-me com podia ser el gest de molta tensió. Vaig pensar en aquell nen de l’anunci de Volkswagen, però no vaig poder recordar que en cap moment jo hagués fet el mateix. És clar que sovint em falla la memòria.


Pel meu compte, vaig anar al reumatòleg, per veure si trobava una mica més de comprensió. L’escollit devia tenir vuitanta anys i estava certament emprenyat. Amb els polítics, amb els espanyols, amb els catalans, amb el món, amb mi?
            -Si no ha de fer el que li dic, no cal que torni. A mi no em fa cap falta.
Juro pel meu coll que aquí no hi ha salsa-ficció.
I amb tot, alguna cosa em deia que aquell home s’estava interessant pel meu problema. No sé si em va escoltar, però la visita va ser super-exhaustiva. Em va receptar uns exercicis de gimnàstica, un relaxant muscular, unes radiografies de planta, alçat i perfil, i em va tornar a amenaçar. I llavors va dir quelcom important.
            -Miri, no s’ho prengui malament, però vostè sap què és una titella?
            -Sí, home, i tant!...
Li anava a explicar, però em va tallar.
            -Vostè té els ossos laxes, que vol dir fluixos, i flexibles. Se li dobleguen fàcilment. Sap aquell moviment que fan les titelles que sembla que es vagin a desmanegar, només de tocar-les amb un dit?
Jo assentia, atenta, amb el cap.
-Doncs vostè, amb els seus ossos és com una titella. Amb poqueta cosa en té prou perquè es dobleguin.

Quina pena que em faig!

Tampoc no em va tocar ni el cap ni el coll, que era el que més em preocupava.  Qui sí que ho va fer va ser la tècnica en imatge pel diagnòstic. Mentre preparava les plaques, parlava amb la seva companya, a l’altra banda del passadís.
            -És que jo he d’anar al banc, saps? És que els metges es pensen que treballem vint-i-quatre hores. És que ja està bé!
Jo volia dir-li que sabia de què parlava, però tampoc no era qüestió de fer-li perdre el temps i vaig callar.
            -Aixequi el cap! -em va dir- Més amunt!
I sense veure els esforços que feia jo per aixecar-lo, va venir, impacient,  cap a mi i amb l’energia de qui té pressa per anar al banc, em va – ai!!!- aixecar la barbeta. Em sembla que les dues llàgrimes que em van caure per reprimir el crit que volia escapar-se’m de la gola, no van sortir a la radiografia. És que a les titelles se’ls hi pot fer tot, vaig pensar després, ja refeta, ben posada en el meu nou rol.
El diagnòstic del reumatòleg: l’edat i la seva conseqüent degeneració: l’artrosi.
No em vaig acabar de conformar. L’artrosi em podia provocar el dolor a la resta del cos, però caram! d’un dia per l’altre, un coll que sempre havia girat bé i bonic, es queda pràcticament immòbil i l’única explicació són els meus ossos de titella amb artrosi?
Darrera -i final- estació del via-crucis: el neuròleg. Segur que els nervis del coll hi tenien alguna cosa a veure. El primer que va fer el neuròleg –per fi!– va ser tocar-me el coll i fer-me bellugar el cap d’aquí cap allà. I no només això.
            -Caram! Quina contractura! –va exclamar– I com s’ho ha fet això?
        -A mi també m’agradaria saber-ho! –vaig respondre, agraïda. Per fi algú reconeixia una certa gravetat en el meu mal.
Una altra visita exhaustiva i un diagnòstic previ a ull nu: espatlla esquerra més alta que la dreta, maluc dret més alt que l’esquerre, columna vertebral desviada –només faltaria!– i peu dret amb més pont que l’esquerre.
En realitat –volia dir-li, però no ho vaig fer– tot és culpa dels fils que tiben la titella. Potser m’hauria dit, també a ull nu, que el problema el tenia dins del cap, no a fora.
I tres receptes: més radiografies, una ressonància magnètica i nous anàlisis, que es veu que els del CAP no servien per mirar si hi havia artritis reumatoide.
No sé si em faré les proves. Ahir vaig anar a la platja. Coll cap aquí, coll cap allà, moc una espatlla, moc l’altra, m’estiro i em deixo portar. Diria que el mar m’escolta en silenci, tot i la seva remor. Semblo una titella a mercè de les ones. Només ho semblo. Crec que estic millor, tot i que encara no giro el cap 360 graus. Sol i aigua salada podrien ser el remei. El que no curi l'ardor de l'estiu...

El meu amic, el mar

Ja sé que titella és masculí, però en la història que explico sempre me'n van parlar en femení i prefereixo ser fidel a la parla en aquest cas.