TINC UN COTXE PETIT

   

Tinc un cotxe petit. Quan jo tenia una família tradicional, a casa hi havia el cotxe gran per a famílies tradicionals, que no conduïa jo. El meu era el segon cotxe de casa, només per a funcions... quotidianes.

Amb el meu cotxe petit portava els fills a l’escola i també els seus amics on convenia. No hi feia res que fes una pluja fina o un aiguat torrencial, ni que el cel s’estirés blau sense cap núvol. Aleshores ningú no es queixava. Ell tampoc. Cinc places, però petit. Ara que els meus fills s’han fet grans com un santpau, ben just hi caben. El petit que és més santpau que la gran es queixa que quan surt s’ha de doblegar en seccions com un tríptic i que si us plau,  no el vegin els amics sortint d’un cotxe tan petit.

Amb el meu cotxe petit anava a comprar al super, encara hi vaig, i omplia la nevera, el congelador i el rebost per a tota la setmana. I si hagués volgut hauria pogut omplir dues neveres, dos congeladors i dos rebosts. Sembla mentida, tan petit com era!

El meu cotxe petit em porta cada dia a treballar, abans a deu minuts de camí, ara a mitja hora, i tot i essent tan petit mai no m’ha deixat penjada, només una vegada perquè el dipòsit de benzina com correspon a un cotxe petit, també és la mínima expressió i jo, amb la meva eufòria tan gran em vaig oblidar d’omplir-lo, com feia cada tres dies. Està clar que no va ser culpa seva. Per l’autovia els cotxes grans m’ultrapassen i s’allunyen fins a convertir-se en un puntet que desapareix en l’horitzó. El meu cotxe petit va fent via a cent deu per hora. Algun cop entre tots dos fins i tot hem avançat algun cotxe gran. I no ho sé, el meu cotxe petit s’excita tant que sembla com si s’anés a desencaixar.

Abans i ara els que em tracten per la meva feina diuen que tinc una bona feina.

       -            Sí, però té un cotxe  petit- sempre contesta algú.

Són gent normal, penso jo. No necessàriament han d’entendre de feines ni de cotxes. Petits. De segur que tenen un cotxe gran.

 A la meva filla gran sempre li havia agradat el meu cotxe petit. I ho deia:

         -     Jo vull un cotxe com aquest!                 

 Quasi ho exigia:

         -    Com aquest!!

Ja fa temps d’això. Quan es tragué el carnet de conduir i jo, generosament, li vaig oferir el  meu cotxe petit per començar a afrontar la carretera i els semàfors em va dir:

       -     No és segur. És un cotxe petit.

Se’l va comprar negre. El color tampoc no li devia agradar.

Quan passejo els pares, el pare sempre em diu:

-    És petit aquest cotxe.

-         Sí, però eh que va bé?- dic jo.

          -     Sí, sí, va molt bé, però...  és petit.

A la ciutat els cotxes grans m’avancen.

        -     Aparta’t, mosquit!- sembla que diguin.

Però quan és l’hora d’aparcar, el meu cotxe petit mosquit s’encabeix en qualsevol espai, mentre l'amo del borinot dóna uns quants tombs a l’illa gronxant-se amb una excel·lent suspensió i proferint exabruptes magistrals com pertoca a la categoria del seu gran cotxe.

Una antiga companya de feina, a qui encara aprecio molt, sempre que l’acompanyava a casa amb el meu cotxe petit, em deia:

          -     Jo no el sabria portar un cotxe petit.

I potser no. Un dia que em va acompanyar amb el seu cotxe gran, molt gran, vam fer avançaments prudents i també temeraris per la carretera de la costa, menjant-nos tot el que se’ns posava per davant, amb accelerades i frenades de rècord. Em sembla que el mar  tremolava només de veure’ns. De veritat que vaig patir per si no podia tornar a veure el meu cotxe petit mai més.

 

 Ja sé que hi ha cotxes més grans i d'altres molt més grans encara, però a mi m'agrada el meu cotxe. Cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l'horitzó.

Cotxe petit. Blau.

               

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

Amb un títol així, fidel-arrugues-amic, qualsevol podria pensar que torno a parlar de la meva estimada Lila, però, no us equivoqueu, aquesta vegada no toca. Això d'intentar enganyar el lector dona molt de joc. Escrivint la  segona novel·la sobre la Mimí Vidal -els que l'heu llegit ja sabeu, crims i sospitosos- m'estic tornant una experta en l'art d'enganyar. Al lector, no fotem!

Amb tot...

... i perquè no us n'oblideu... Aquí, més feliç que un anís!

                     

Poc després d’engegar aquest blog, ara farà cinc anys, hi vaig penjar un post titulat TINC UN COTXE PETIT. Durant bastant temps va ser un dels més llegits. Després li’n van passar al davant d’altres posts perquè les motivacions dels lectors són inescrutables; tant com les dels escriptors bloguers. Per això a vegades no coincideixen uns i altres. Aquell cotxe petit, aquest any complirà tretze anys i encara sembla que pot donar molta guerra, fet que, aplicat a la seva mestressa, significa que la deixarà conduir en pau.

Si que té algunes rascadetes, si que li he hagut de canviar un parell de vegades la bateria, sí un parell de vegades les rodes i sí un problema amb l’embragatge. Aquest últim prou curiós perquè valgui la pena fer-ne cinc cèntims, només cinc: arribant al poble i en una pendent, vaig prémer-lo per canviar de marxa i el pedal va desaparèixer vers les profunditats del motor. S’havia trencat la sirga, o la corretja o alguna cosa semblant. 

Amb una pendent així, ja s'entèn, no?

Homes que em llegiu, no rigueu tant que quan jo em vaig treure el carnet no ens examinàvem de mecànica.

Aquests són tots els problemes que m’ha donat el meu amic fidel. Darrerament, alguna vegada he pensat de canviar-me’l, però li tinc tant d’afecte que m’ho trec del cap. I ja sé que amb l’edat que té, m’arrisco a quedar-me algun dia penjada o amb una avaria que em faci pagar car el sentimentalisme. Però és que els sentiments són els que són i, a diferència dels pensaments que diuen que es poden modelar, els sentiments no es poden capgirar. 

Potser es refereixen a aquests pensaments, no ho sé pas.

No sé d’on surt l’estimació cap el meu cotxe perquè, total, no deixa de ser un objecte. Potser perquè amb una vida tan curta, veig que ha passat de la invencible joventut a la derrota de la vellesa i això ha de ser molt dur. Potser perquè m’ha acompanyat en temps feliços i en temps difícils; la veritat és que tot ell està impregnat de records. Potser perquè, en certa manera , veig un camí paral·lel entre les seves rascades i les meves arrugues, entre els seus pocs problemes més greus i les meves —gràcies a Déu i de moment— escasses , encara que Importants dolències.

Com ja explicava en l’altre post, el meu cotxe era el cotxe petit de casa. Ho continua essent perquè els petits, que ja són grans, se l’han comprat més gran que el meu. Només faltaria! Un dels petits, la gran, ja va pel segon i, és clar, és més gran. Només faltaria! Híbrid i automàtic. Només faltaria! 

No em vull equivocar amb la marca i el model,
però em sembla que el color és aquest. Denim en diuen.

Tant me’n va cantar les excel·lències que vaig anar a veure’l i em vaig plantejar de comprar-me’n un jo també. Més petit. Només faltaria! Però també híbrid i automàtic. Si el venedor s’hagués enrotllat millor potser me l’hauria comprat, ves! Però no ho va fer. I això que era un venedor de cotxes, eh? De descomptes, al cotxe de la filla —que això era el que jo pretenia— no n’hi podia aplicar més perquè ja els hi havia aplicat tots, va dir. També hi havia el problema del “ara o mai”, i del “que me’l prenen dels dits” i del “s’acaba el món perquè s’acaba aquest cotxe”. A més hi havia la qüestió del finançament que has de fer, vulguis o no, que sinó no t’apliquen els descomptes. Si en saben els venedors de cotxes! Però aquest no en va saber prou o és que ja anava tip. Només em va faltar que em digués:

       —Ja en sabràs de conduir un cotxe automàtic si no n’has conduit mai cap?

El venedor de cotxes no era gaire més jove que jo i vaig estar a punt de preguntar-li si ell ja havia nascut conduint un cotxe automàtic. Però com que el to segurament hauria traït el meu habitual —i potser també, aparent— capteniment flegmàtic i serè, vaig preferir dir-li que ja m’ho pensaria. I era veritat. Volia rumiar si realment jo era capaç d’aprendre a conduir un cotxe automàtic perquè des de la pregunta del senyor, ja era un mar de dubtes.

No sé si el venedor, miop per reconèixer les oportunitats, anava per aquí o què, però... quina deu ser l’edat a partir de la qual un ja no pot aprendre res? Hi ha una edat? És l’actitud d’un mateix de voler aprendre o no? És l’actitud de l’ensenyant? És la seva confiança o manca de confiança en què l’ensenyat aprengui? Vist per sentència! Al banc dels acusats, el venedor de cotxes i tots aquells que dubten gratuïtament de la meva capacitat i de la de qualsevol per aprendre.

D'això també se n'ha d'aprendre i
com més aviat millor

Resumint, seguiré amb el meu cotxe petit, seguiré acaronant-li les arrugues, seguiré valorant la seva fidelitat i seguiré amb les paraules afectuoses que li dedico, sempre que anem junts per aquests mons de Déu:

—Ja sé que hi ha cotxes més grans i d’altres molt més grans encara, però a  mi m’agrades tu. Ets un cotxe petit, però eixerit. I blau. Com el cel, com el mar, com l’horitzó.

No ha canviat tant, però si pot escollir, ara s'estima més anar pel pla

                   

GRÀCIES, AMIC!

                                 

Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.

Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo —allò que ara en dirien la cambra dels horrors—; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!

Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!

                                                    

En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!

No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 

TINC UN COTXE PETIT

UN MÓN NOU     

A LA MEVA CARRETERA (1) i (2) Abril 2013

EXPRÉS

LES ARRUGUES DEL MEU AMIC FIDEL

i CERVELLS DE PALLA     

Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.

EL VENTILADOR

                                              

A casa hi tenia un ventilador. A la sala d’estar, comprat la primera vegada que vam moblar el pis, ja fa gairebé trenta anys. El ventilador ha sobreviscut a totes les reformes, que tampoc no han estat tantes, i és que, ja sigui sol o combinat amb l’aire condicionat, va molt bé. El vam anar a comprar a Barcelona, a una casa de mobles orientals que havíem vist en una revista. No en recordo el nom, però crec que encara hi és.

Recordo que quan un cop a casa el vam treure de la capsa em vaig esgarrifar de veure el gran que era. Més que res per si alguna pala campava al seu aire o per si mai es despenjava. De seguida vaig trucar a la botiga.

       —L’hauríem de canviar. És massa gran.

       —No ho canviem —em va dir la dependenta.

Desesperada i patint per si el ventilador, tot i desmuntat, cometia alguna atrocitat vaig tornar a trucar l’endemà demanant per la mestressa. La mestressa ho va saber fer millor. Si convenia me’l canviarien, però de quants metres quadrats d’estança estàvem parlant? Tants? El ventilador era correcte pel volum d’espai a ventilar. Amb dubtes i a contracor el vam muntar. No ha fallat mai, és un gran alleujament —aquest estiu més que altres—, tampoc no ha caigut mai, ni cap pala s’ha revoltat. La proporció devia ser, doncs, la correcta.

Que això no és un ventilador?

Que sí, que sí! Un ventilador excel·lent

Partint d’una experiència tan bona amb el ventilador —i ja he trigat prou, no?—, fa un mes em vaig plantejar de comprar-ne un per la meva habitació, sense aire.

       —Corre! —em van dir—s’estan esgotant a tot arreu.

I com si l’experiència no m’hagués servit de res, vaig i compro el primer que trobo. No cal que digui que aquest sí que és massa gran. Ja em vaig assegurar quan me’l muntaven que tingués una bona subjecció i no pateixo per si pogués caure, però és un ventilador desproporcionat respecte a l’espai de l’habitació. Es nota sobretot quan l’engego, evidentment amb la marxa més curta, per la ventada que desencadena que sembla el cicló que s’emporta la casa de la Dorotea amb ella a dins, en el Mag d’Oz. 

M'ha costat trobar una imatge que no fos
de la pel·lícula, però aquí la tenim.

Qualsevol es posa a dormir a

sota d’aquell vendaval desenfrenat. 

I si em refredo? 

I si pateixo un cop d’aire i se’m 

queda el clatell enganxat 

—repetint la dolorosa i “hilarant”

seqüència de LA TITELLA—? 

I mentre m’ho rumio i no em decideixo agafo... un refredat! Sí, sí, un refredat d’aquests d’estiu tan estupends que a la calor ofegant habitual d’aquest any, s’hi afegeix la calor de la congestió i diria que els fogots que encara pateix una servidora. Però els refredats d’estiu tenen una dificultat pitjor i és que has de renunciar, i per tant evitar, l’alleujament que suposa qualsevol ventilador o qualsevol aire condicionat, si no vols anar a pitjor o recaure. O sigui, que tinc un ventilador massa gran que ja no em fa por que caigui, però que no puc engegar. Ara menys que mai.

No estic encertada aquest any amb les meves compres. Roba que em compro, després no m’agrada; les tomàquets de cor de bou, quan arriben a casa ja són toves; 

I mira que són maques quan les compro!

el ventilador, massa gran i m’ha constipat sense engegar-lo, i una taula molt bonica, però que un cop muntada gairebé no em deixa passar d’una banda a l’altra de la terrassa. Per cert, si algú la vol li puc deixar a bon preu.

Parlem-ne!

Sort que no m’he decidit a comprar-me el cotxe enguany, o la casa dels meus somnis, o el creuer pels cinc mars.

Però bé, aquest estiu té coses bones, boníssimes, que rescabalen de tots els malsons i de totes les compres poc encertades. Coses que per altra banda, són les responsables que faci gairebé un mes que no aparegui per aquí. Aquest estiu tenim la petita Elna i l’encara petita Lila, 

Ai, il dolce far niente!

i tenim també les presentacions de la meva novel·la que s’expandeixen als quatre vents com l’aire del meu ventilador desproporcionat. A Vimbodí i Poblet també ens hauria anat bé un ventilador. I tres encara més. 

No va poder ser, però els vimbodinencs tenim fama de resistents.

Per cert, tinc tres presentacions al setembre. Qui hi estigui interessat i em vulgui acompanyar, són aquestes:

1. 15 de setembre a Montblanc, a les 7 de la tarda a la Biblioteca Comarcal Josep Conangla i Fontanilles.

2. 18 de setembre a Roda de Berà, a les 6 de la tarda a la Biblioteca Municipal Joan Martorell Coca.

i 3. 19 de setembre a la Llibreria La Impossible, Provença, 232 de Barcelona, a 2/4 de 8 del vespre. 

LA VIA MORTA

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Andrade. Fa uns dies, en una entrada a Facebook ens va recordar que tenim dret a queixar-nos i a exigir. No només el dret, també el deure.

                                                                            

L’altre dia vaig tenir un somni. Ho dic així d’entrada perquè això d’explicar històries meravelloses, aventures espectaculars o desastres al límit i acabar dient que era un somni, és un clàssic tan clàssic que ja no fa gràcia. Així doncs, que quedi clar. És un somni.

Jo em passejo per l’estació. És l’estació del meu poble, de quan era petita, no la d’ara. La d’ara va substituir l’altra, tota de pedra, amb peons, guardaagulles, cap d’estació, factor i campana avisadora. Quan la van tirar a terra, tothom estava molt content perquè, a qui no li agrada fer obres? Era igual que les obres les fes la RENFE perquè les gaudiríem tots. En aquella època, tothom agafava el tren. Els trens portaven retard i anaven lents. Els lavabos estaven bruts i els revisors exigien en castellà amb zel franquista. L’únic cotxe que recordo al poble era el del metge. Crec que era gris fosc i no devia ser el mateix cotxe que anys més tard es va tancar damunt d’ell, en l’accident que el va matar. Quan es van acabar les obres, els paletes i la RENFE devien marxar corrents perquè ni porta van posar al que havia de ser la sala d’espera, ni bancs, ni llum, ni horaris. Tampoc la campana. Els empleats també van desaparèixer tots. El que havia de ser una millora es va convertir en una pèrdua molt sentida. Potser per això, tothom va començar a pensar en comprar-se un cotxe.

Que si que dóna de sí un somni, no? No, no, això no és el somni, això és el fil que he anat estirant, i que em farà falta després. Em passejo, doncs. Ho faig capcota, rumio,  i amb les mans agafades a l’esquena; em sembla que lliures al davant, tampoc no em servirien de res. Em miro les vies. Veig l’única via que sembla en actiu, jo li dic la Via Viva. Veig la Via 2013, que va tenir molta activitat durant un cert temps; també la Tercera Via, que existeix des del principi dels temps, però només hàbil quan la voluntat de parlar guanya la indiferència i la prepotència. I veig la Via Morta. Pel que sé, fa uns mesos que l’han deixat aquí abandonada. Per Déu! Com l’estació! No ho diuen, és clar. Diuen que no es poden posar d’acord, que cadascú mira pels seus interessos, en cadascú diferents, s’acusen els uns als altres, i bla, bla, bla... Es veu que la Tercera Via, tanmateix tan desprestigiada, també s’ha mort entre nosaltres.

El pitjor de tot és que a la Via Morta hi ha un tren amb dos milions de persones. Són els meus. Ja sé que jo també hauria de ser a dins, però això és un somni. Em deixo anar les mans i me les miro. Sola no faré res, per molt lliure, per molt a fora, per molt que ho vegi. Em torno a mirar el tren  amb recança. Hi ha dos milions de persones que se suposava que tenien la paraula. Se suposava i ara és com si s’haguessin asfixiat dins dels vagons perquè no se sent res: ni cançons, ni gralles, ni consignes, ni xiu ni miu... ni respirar, res! Allà baix, lluny, hi ha la Independència. No és que la vegi, no, com fa un temps, és que ho indiquen els cartells, alguns descolorits amenaçant d’estellar-se. Com és possible?

Com puc, entro al vagó. No són pas morts, només dormen. Tenen els ulls oberts, però l’ànima ensonyada de tan esperar i la mirada desconcertada i esmaperduda per una arrencada tan de cavall i una aturada tan de ruc. No explicaré com arrenquen els cavalls i com s’aturen els rucs, em sembla que tothom ho sap.  Després d’arribar tan lluny, ens quedarem a les portes? Com poden saltar-se els polítics la voluntat d’un poble?

M’assec i de seguida m’envaeix un sopor – sensació entre l’ensopiment i el coma, diu el DIEC – M’esgarrifo, però no ho puc aturar. Per sort, una veu em mig desperta:

-      Billetes por favor!

És el revisor. No n’havia vist cap més des que anava en el tren que parava al meu poble. Gairebé em torno a adormir si no és perquè el revisor se m’encara. A mi i a la velleta de noranta anys que vaig conèixer en la Diada del 2012.

-      Billetes! Billetes!!! – s’emprenya l’home.

No ho se si els revisors encara van d’aquest pal, estic en el meu somni. La velleta se’l mira atordida, sembla que no comprèn; pot ser sorda, se li pot haver acabat la pila de l’audiòfon, potser no entén el castellà. Ell se li planta al davant i, abans de donar-me temps d’explicar-li, vocifera:

-      Billete, señora, billete!

Estic indignada, indignadíssima, però es veu que no sóc jo sola perquè la gent s’ha dessonillat de cop, s’aixeca, s’atansa, es mira el revisor. No parlen, però crec llegir-los-hi un pensament: Home, que no ho veus que no t’entén? I un altre: Hem tornat a aquell temps que per no entendre el castellà t’escridassaven? L’home es torba, s’enretira, sembla que es vol asseure i jo li cedeixo el seient. Amb molt de gust, perquè es veu que els uns s’ho han dit als altres i el centre d’atenció ja es desplaça cap a les portes dels vagons. Els feia falta un clic i el revisor els hi ha donat. M’hi atanso amb la meva amiga, la velleta. La gent ja és a terra.

-      Encara hi som a temps! – criden – abans no passi un altre tren d’aquells d’abans, amb revisors d’abans, i se’ns emporti.

El guardaagulles no hi és, ni el de quan jo era petita ni cap, però la palanca per desviar les vies encara és al mateix lloc i un s’hi posa, i un altre i... què no pot aconseguir un poble en marxa? Girem les vies entre tots. Dos milions tenim molta força i encaixem la Via Morta a la Via Viva a la perfecció. Només era qüestió de posar-s’hi.

-      És la fe, que mou muntanyes – diu la meva amiga. Se li ha oblidat el castellà, però continua essent un pou de ciència.

No tenim temps a perdre. Tornem a pujar al tren. Engeguem! Allà baix ens espera la Independència.

Era un somni. O potser no. Tinc els meus dubtes. A mig camí hem hagut de parar pels polítics. Volien pujar.

-      Espereu, deixeu-nos pujar! – han cridat.

-      Vosaltres sou el nostre motor!

-      La vostra voluntat és la nostra!

i

-      Bla, bla, bla...

Potser encara hi ha esperança.