dilluns, 31 d’agost del 2015

VIDA DE GOS

                                

En diuen moltes a favor dels gossos. Que són com persones, que és el millor amic de l’home, que tenen molt coneixement, que ell mai no t’abandonaria... Amb tot, moltes vegades ens assabentem de la quantitat de gossos abandonats que recullen a les gosseres i a les protectores d’animals, i que portaven – suposo que d’aquí en ve el nom - una vida de gos. Vida de gos és una locució que significa vida penosa i plena de dificultats, i no només s’aplica als gossos.


El genial Charles Chaplin 
va  protagonitzar una
pel·lícula amb aquest
títol, l'any 1918.
No sabria dir si la passava més magra el gos o ell, però sí alguna cosa compartien era la gana. No obstant, la gana no té perquè ser el pitjor d’una vida de gos.






Jo des que tracto personalment amb un gos – una gossa, la meva Lila, ja la coneixeu, i sinó, aquí la teniu-

































a vegades em plantejo si tot el seu afecte prové de l’instint de supervivència. M’estima perquè l’alimento, m’estima perquè la protegeixo, m’estima perquè així segur que no l’abandono. No és un sentiment per avergonyir-se’n – aquestes motivacions també les tenim nosaltres – però sí que és un sentiment interessat, eh que sí?

En té altres, de sentiments, la Lila, el gos que he conegut més a fons en la meva vida, i els exterioritza com bonament sap. La cua dreta, imparable d’ací d’allà quan està contenta, i baixa quan està moixa; les orelles, totalment independents en situacions, que podríem dir, normals que copsen la seva atenció – ara n’aixeca una, una mica, bastant, molt, ara ho fa amb l’altra - i ambdues a la vegada en situacions extremes: dretes i alerta quan alguna cosa capta tot el seu interès,  baixes i tirades enrere quan té por o, durant una estona, quan se la renya perquè n’ha fet alguna.

La setmana passada vaig tenir un mal dia – sí, jo també en tinc - Vaig a la platja i el sol s’amaga, a la botiga no tenen les meves tomaques preferides, l’azalea se m’ha mort, aquella faldilla que l’estiu passat m’estava tan bé no me la puc botonar i, finalment, avui tampoc no m’ha trucat cap editor – aquí fa mal, aquí! - per dir-me que la novel·la que li vaig enviar fa... – ja no me’n recordo – és una de les històries més boniques que ha llegit des que va muntar l’editorial. Tinc la Lila amb mi. La meva filla m’ha demanat si me la puc quedar fins al vespre. Avui?- penso- avui, precisament?

-       Porta-la, porta-la – li dic.

Mentre faig el dinar, tan atribolada estic que em cremo. Una petita cremada al dit petit de la mà esquerra. I perquè m’he cremat i només per això, dues llàgrimes grosses com dues gotes que vessen del got massa ple – així les percebo jo – em rodolen galtes avall. Tanco el fogó i m’assec a la cadira. Cauen més llàgrimes. No faig soroll, no sangloto, no tinc cap atac de nervis. La Lila, que era a la terrassa, ve cap a la cuina, la cua baixa, les orelles també, i em posa musell i barballera a la falda, un devessall de pell que així aixafat sembla una manteta per tapar-se quan un té fred. La veig de cua d’ull, sense mirar-me-la perquè jo només estic per la meva pena, però ella no s’hi acontenta i amb el cap pica sobre les meves cuixes. Pica, i pica, torna a picar, insisteix, no ho deixa fins que aconsegueix que me la miri. I quan ho faig es queda molt quieta, altre cop amb el seu cap-manta aixafat sobre la meva falda. Espera que li faci una carícia? O me l’està fent ella a mi? Li toco el cap com sé que a ella li agrada, m’aixeco i segueixo fent el dinar. Ella alça la cua, belluga les orelles i em segueix en tots els meus moviments, a risc de fer-me caure.

A l’hora de dinar sembla que el mal moment ja ha passat. Poso el Telenotícies, miro i escolto, mentre vaig parlant amb la Lila – i ella amb mi, mmmmmm, eeeeeeeee, bbbbbbbbb -  m’avergonyeixo i m’alegro que només ella m’hagi vist plorar encara que no sàpiga el perquè. Quan acabo de dinar, la pujo a coll – sí, són vint quilos, què passa? – i li ensenyo les imatges a la pantalla.

-      Tens sort, Lila – li dic - a tu, cap gos, suposadament amic, et farà mai el que li ha fet aquest home a la seva dona. Perquè diu que se l’estimava i vosaltres... vosaltres no estimeu, oi?

Veig com les orelles se li van encongint, cada vegada més baixes; la cua ja torna a mirar el terra. I ja no li ensenyo les imatges dels refugiats sirians intentant entrar, intentant sortir, intentant fugir – de la guerra, està clar – però per trobar què?



   


 
Només és un gos la meva Lileta. A vegades la vida de gos no és tan dura ni despietada, comparada a  la que a alguns els ha tocat viure, comparada a segons quines maneres de morir. 

diumenge, 16 d’agost del 2015

LA DIETA



                                                        
Una de les poques intimitats de les quals encara no he parlat en aquest blog és el meu pes. He de dir que tinc un pes estable des de fa anys  i faci el que faci – mengi més uns dies o menys uns altres - aquest és el pes últim que es manté. No vaig anar al metge pel pes, però ja se sap que vas al metge per una cosa i te’n troben una altra.
La doctora es va mirar la bàscula, va fer un breu càlcul i em va dir:
-       Estàs a punt del sobrepès.
Perquè devia fer cara d’esgarrifada – per la paraula, més que res – es va afanyar a afegir:
-       No pateixis, ara les dietes no són agressives.
I va agafar el qüestionari.
-       Fregits?
-       Només patates de bossa, un cop a la setmana.
-       Dolços?
-       Mitja presa de xocolata al dia.
-       Pa?
-       L’entrepà de l’esmorzar i poc més en els altres àpats.
-       Alcohol?
-       No.
-       Refrescos?
-       Una coca-cola a la setmana
-       Piques?
-       A vegades.
-       Greixos?
-       Greixos? Oli?
-       Sí, oli, mantega, formatges mantegosos...
-       L’oli de l’amanida, de l’entrepà, de la verdura...
-       Molt bé! Fora les patates, dues cullerades d’oli al dia...
-       No fumi! Que a casa meva tenim olives i sempre ens ha agradat donar un parell de tombs amb el setrill.
-       Dues i mitja, doncs. Seguim. Iogurts descremats, llet i formatges també, res de picar, el pa només el d’esmorzar, coca-cola zero, la xocolata haurà de ser negra, dos litres d’aigua al dia.
-       I pernil salat?
-       Pernil salat?
-       Sí, pernil salat. És que m’agrada.
-       Has de treure tot, tot, tot el greix i llavors sí que en pots menjar.
Uf! Encara rai, sense gens, gens, gens de greix podia mantenir el pernil.


-       Mira, aquí tens un règim de mil cinc-centes calories. Com pots veure, no és agressiu. I has de fer exercici, caminar, córrer, nedar, gimnàs... el que vulguis, amb total llibertat.
Amb total llibertat me’n vaig anar cap a casa amb les meves mil cinc-centes calories i les millors ganes del món de portar-me bé amb una dieta tan poc agressiva.
La primera setmana no parava de comptar. Sóc bona amb el càlcul mental jo, encara que no sigui de nombres.                                
A partir de la segona setmana els nombres ja sortien sols. I feia exercici. Caminava. No era la travessa dels Pirineus, ni la de “A peu pel Matarranya”, però caminava ràpida i constant amb la lleugeresa que atorga l’esperança. La primera setmana vaig perdre dos-cents grams, la segona cent, la tercera en vaig pujar cent. En tombar el mes vaig tenir la recompensa al seguiment d’una dieta tan poc agressiva, però – si ho sabré jo – que em requeria un bon esforç: vaig perdre un quilet en una setmana. La següent vaig pujar tres-cents grams i l’altra tres-cents més. En acabar els dos mesos pesava dos-cents grams menys que en començar la dieta. I em vaig enfadar. Amb la dieta, amb la doctora, amb mi mateixa – perquè posava massa oli, segur! En les demés privacions no hi havia cap dubte: havia complert –
Haver fet tants nombres – calories, grams, esperança – i treure un nombre resultant tan baix, em va fer sentir estafada. Ho vaig deixar i per refer-me dels dos mesos, a la setmana següent no em vaig privar de res – del que no em privava abans de la dieta, que tampoc no era tant – i sense cap remordiment. Que bones eren les patates!
Dos mesos més i la perspectiva d’una trobada, de l’estiu, d’un viatge al país de l’Oca, d’un casament va tornar a trucar a la porta del meu quasi sobrepès.
Hi ha una botiga de medicina i nutrició natural, on vaig sovint, que sempre m’ha funcionat bé. La providència m’hi porta i veig que anuncien una dietista. Demano hora i ja som al qüestionari. Res de comptar calories, el mateix oli, la fruita abans dels àpats, dos litres d’aigua, cinc menjades i res d’enciam al vespre. I exercici. Ah, i una petita ajuda en forma de medicament natural que la venien allí mateix, a la botiga. No cal dir que d’exercici en vaig fer menys que en la primera dieta. L’esperança que m’havia estirat abans, anava perdent força. O era jo que anava més feixuga? Dos mesos més i entre pujades i baixades m’havia engreixat cent grams.
-       Això és perquè avui tens retenció de líquids. Ja veuràs com d’aquí a quinze dies hauràs baixat molt.


Bonic cactus!

    No sempre la retenció de líquids està tan mal vista, oi?


I simpàtic dromedari!










Ja no vaig voler esperar. Setmana de relax de les costums i a buscar una altra dieta, que potser, tal com diuen que passa, ja m’hi havia enganxat. Les preguntes ja me les sabia de memòria – els resultats també – Poques variacions amb la dieta anterior: les cinc menjades, els dos litres d’aigua, l’oli, mitja cullerada amunt, mitja avall, l’enciam menja-te’l quan vulguis i aquesta setmana tres sopars de pinya i la següent, tres d’espàrrecs. M’hi vaig agafar amb ungles i dents; amb tanta fibra, havia de funcionar, segur. Els primers controls, bé, després tot com sempre.
-       A veure, repassem. Beus aigua? Les cinc menjades? Camines?
Curiós que com que era al principi de la dieta, era primmirada i  ho feia tot tal com la dieta manava, però
-       Deus haver descuidat l’aigua.
M’hi vaig descarar.
-       A veure, perquè jo ho entengui. Faig tot el que em dius i sembla que he descuidat l’aigua, que jo crec que no, i per això no m’he aprimat ni un gram. Doncs, potser tot el demés no és important, no? Que tal si em preocupo només de l’aigua?
La dietista em va mirar amb cara de set ciències i només va replicar:
-        No, això no és així.
No es devia recordar de la nostra conversa i de la meva descaradura perquè en el següent control quinzenal em va dir que no devia haver fet bé les cinc menjades.
L’esperança va tocar el seu punt més baix, la seva força, el punt més dèbil, però – només faltaria! – no es va convertir en desesperació.
Comptat i debatut, entre les dietes i les contradietes inter-dietes, després de vuit mesos em vaig quedar amb mig quilo per sobre del meu pes estable, que potser sí que ara ja no recuperaré. Si estava a punt del sobrepès, ja hi he arribat. He abandonat les dietes i menjo com sempre. No tinc cap rau-rau de consciència per ser poc constant en una cosa que molta gent aconsegueix i jo no. Ja no faig càlculs ni m’emprenyo amb els experts en nutrició ni amb mi mateixa. No faig exercici, però ara, quan acabi d’escriure aquest post m’hi poso perquè... perquè... Per què? Doncs perquè la meva amiga Olga, que estava més cremada que jo amb les dietes i tenia sobrepès es va posar a caminar, menja de tot, s’ha aprimat, ha guanyat en salut i alegria i ... en fi que serà el meu exemple a seguir. L’exercici és la clau.  Ja sé, ja sé quin és el vostre pensament ara mateix: la Teresa es pensa que ha descobert la sopa d’all. I potser sí! Però eh que l’aroma de la sopa, i de tot, es percep millor quan el plat és a la vora?
De fet, avui encara fa molta calor. Al setembre començo, començo al setembre. A vosaltres, lectors, us en poso per testimoni, d’això i de que mai més tornaré a passar gana.


divendres, 31 de juliol del 2015

OCA, AL TUO POSTO



Segur que amb aquest títol, tothom ja haurà endevinat a grosso modo on vaig anar de viatge fa un mes. Amb tot, encara és aviat per deduir-ne #l’oca.
A la meva amiga Montse – no la Montse de El lloro, ni la Montse de L'home darrere la pilota,  una altra – li fascinen els cavalls. Una debilitat com una altra; la meva són els gossos, tothom ho sap, i un en concret, la “meva” Lila, El gos de la meva filla. La Montse, ja feia temps que volia anar a veure el Palio de Siena i amb tres amigues més ens hi vam animar. 
Ho explico, encara que segur que molts ja ho coneixeu o n'heu sentit a parlar. Il Palio di Siena és una festa que es fa en aquesta ciutat des del segle XIII, dues vegades l’any: el dos de juliol per la Madonna di Provenzano i el 16 d’agost, il Palio dell’Assunta. És una festa d’origen religiós que s’acaba amb una cursa de cavalls pel contorn de la Piazza del Campo.

  

Així

No puc relatar aquí totes les trifulgues de quatre catalanes a Siena, perquè m’allargaria massa i jo –m’ho he de recordar sovint - sóc bloguera, de moment i no escriptora de novel·la d’aventures. Així que només un parell d’anècdotes per arribar al hashtag que ens interessa, #l’oca.
Siena té uns cinquanta mil habitants i tots ells es reparteixen en disset contrades o barris. Cada una té la seva bandera, els seus colors, els seus distintius i, evidentment, el seu cavall per a la cursa. Els noms de cada contrada són ben curiosos i gens sofisticats: Nicchio, Civetta, Oca, Pantera, Selva... En cada una de les dues festes hi participen deu contrades: set al juliol, set a l’agost i les tres restants, fins arribar a deu, s’escullen per sorteig.
Aquí hi són totes
Les participants s’engalanen, fan actes especials, beneeixen el cavall i contracten el genet, que normalment no és de la contrada, sinó el que creuen millor per a guanyar. La competència entre les contrades és ferotge – fins arribar a les mans, a vegades, o fins a robar-se el genet, entre contrades, el dia abans de la cursa - També fan un sopar popular.
Ens vam apuntar al sopar de la contrada Tartuca, la que teníem més a la vora. Tothom hi està convidat a aquest sopar, ni que sigui el turista més turista – i repel·lent - que hagi arribat a Siena. I és prou comprensible. El sopar val quaranta euros i quaranta euros per mil convidats aproximats que hi ha al sopar de cada contrada – feu nombres – és una quantitat gens menyspreable que ajuda al finançament de la contrada.
-   Molto caro! – em vaig aventurar a dir, sense esperar secretament cap rebaixa.
El gestor dels diners va apressar-se a justificar-ho:
-      Un primo, un altro primo, un secondo con rotondo, un dolce, vino e aqua a tutti pleni! – va declamar.
I va afegir:
-      Allora, a le quatro signorina io metere in un tabolo molto divertente!
Sí que va ser divertente, sí. Un cop assegudes a les nostres cadires plegables i oscil·lantes ja no ens vam poder aixecar mai més fins que es va acabar el sopar, perquè allí el frec a frec era total: es fregaven les cadires, els colzes, els plats, els peus per sota la taula i, en algun cas, les natges que excedien les cadires. Si havíem somniat submergir-nos en l’ambient fratel·lo de la contrada, vam aconseguir una fusió, quasi per osmosi. Ara bé, la munió d’homes italians guapos, elegants, xerraires i gestosos al nostre voltant, que d’amagat també havíem somniat, si bé, segur que eren a la festa i també somniaven amb les quatre catalanes, no van poder arribar fins a nosaltres.
Anem a l’Oca. El dia del Palio, la Piazza del Campo va ser tancada a les cinc de la tarda. A partir d’aquesta hora, ningú no hi podia entrar ni sortir fins que s’acabés la festa que començava a les set. Feia feredat veure com s’anava omplint com  un ou i pensar només fugisserament que hi pogués haver algun moviment massiu i sobtat de tanta gent en alguna direcció. 


 




La festa consisteix en una desfilada de les deu contrades, cada una amb els seus representants vestits de l’Edat Mitjana, els seus abanderats llançant les banderes a l’aire amb habilitat, el cavall amb el seu genet i finalment, il Carroccio amb el Palio, estirat per quatre bous blancs imponents. Crec que no diré cap mentida si de més de dos metres d’alçada – sap greu no precisar més, no els vaig poder apamar.
Després de la desfilada, va fer-se miraculosament el silenci, sense que ningú l’imposés, entre els milers de persones que omplien la plaça, perquè la cursa estava a punt de començar. Tothom a punt pels tres minuts màgics, intensos i tan esperats que dura la cursa. A punt, a punt... A punt. Una veu temperada i serena, a la qual no vaig arribar a posar presència corpòria anava cridant cada cavall amb el seu genet, pel nom de la contrada per a la seva alineació davant de la corda que havia de caure en el moment del tret de sortida: Tartuca, Torre, Leocorno, Oca... Oca... Oca... Al tuo posto, Oca. Doncs no, que l’Oca no s’alineava. De tant en tant la Veu feia passejar els cavalls en cercle per mitigar el seu nerviosisme i cada vegada l’Oca rebel passava de tot. Oca, al tuo posto, Oca! I res. 

                               
                                    
                              Aquí hi ha una part de la preparació de la sortida. Podreu comprovar
                                            que l'Oca no s'arriba a alinear mai.

La cosa es va allargar una hora i mitja ben bona, la lluna va treure el cap pel cel de Siena, l’Oca, al tuo posto ja era un mantra en boca de bona part de la plaça, que començava a emprenyar-se i no se n’amagava. Crits, xiulets, exclamacions de disgust i el temor soterrat que potser la cursa s’hauria de suspendre. Jo no m’ho podia creure. Però si havíem anat a Siena per la cursa! Al final, la Veu sense immutar-se va donar el tret de sortida. Podeu comprovar que l’Oca – tot un caràcter – no es va arribar a alinear mai. Però l’espera va valer  la pena. Les tres voltes a la plaça al galop, els genets atiant el cavall i sempre mirant enrere per veure a quina distància el seguien els seus perseguidors, els crits d’ànims de la gent – la majoria no sé si senesos, però sí italians - i l’apassionament general em van arribar a l’ànima.
  
La cursa va marcar el meu viatge a Siena. La cursa i l’Oca, és clar.
De fet, la cursa gairebé no la vaig veure. Només el pas dels cavalls per la curva di San Martino, allà lluny a cent metres, i els caps dels genets intermitents per la resta del circuit. Per això vaig haver de mirar-m’ho a You-Tube quan vaig arribar. 

             Us recomano arribar al final. L'eufòria-paroxisme dels senesos en acabar la cursa, no té pèrdua.


I es veu bé, molt bé. Veure-ho, que sentir-ho només si ets allí. I si algú t’ho explica tan bé com sap. No sé si me n’he sortit.